Avui llegeixo en un diari digital que el botifler més gran del regne, Josep Antoni Duran i Lleida, està molt molest amb CDC perquè aquests no han consultat amb UDC el seu suport a una llista unitària de cara a les properes comtesses electorals.
El senyor Duran, a més a més de botifler, deu ésser una mica curt de gambals perquè, aviam, quin sentit té consultar amb ell el suport a una llista quan tothom sap que ell no vol aquesta llista?
Va dir en Duran en una entrevista a RAC1, ja fa un temps, que l’afectava moltíssim que se’l titllés de botifler a Catalunya. Doncs bé, em reitero en la meva afirmació ja que crec que és una veritat irrefutable, indiscutible i, Duran, si et cou, rasca’t!
Sembla ser que a CDC, per fi, se n’han adonat que Duran ha perdut els papers i que a hores d’ara, tot i que jo crec que des de fa molts anys, és només un llast que els pot ensorrar, encara més, de cara a properes eleccions segons diuen totes les enquestes.
En Duran, com diu el refrany, borda molt però mossega poc, i també se l’ha de comprendre a l’home, ja que si UDC liquidés la coalició amb CDC passaria a formar part del conjunt de partits polítics residuals que s’arrosseguen en totes les eleccions com ara el SIR, el PRE-IR, el POSI, el CCD, la FE de las JONS i, fins i tot, potser quedaria per sota de la CORI (aquella coalició que tenia com a representant estrella a Carmen de Mairena) amb la qual cosa el senyoret no podria continuar vivint a cos de rei allotjant-se en hotels de luxe madrilenys i viatjant en primera tal i con ho fa ara.
Recordem que en Duran és un altre d’aquells polítics indecents que només estan en política pel seu propi benefici. Recordem les seves declaracions de fa, més o menys un any, a Catalunya Ràdio:
“Professor jo? De què viuria? Què menjaria? Els pobres professors guanyen molt poc. No en tindria prou”.
Autèntic paràsit polític, sempre a la recerca de privilegis, prebendes i d’anar tirant de la rifeta, barrut i caragirat com pocs, hauria de viure una temporada amb els 426 euros que tenen com a única entrada mensual moltes famílies d’aquest país (i n’hi ha que no reben ni això).
Ara bé, tot i la repulsió i la repugnància que un personatge com aquest em provoca, crec que es mereix, i rebrà sempre per part meva, el més gran dels menyspreus.
Etiqueta: duran i lleida
Déu perdona tothom
Vos, Duran, que tan presumiu de cristià, catòlic i apostòlic, heu pecat contra el setè dels deu manaments de la llei de Déu. Recordeu que aquest manament diu una cosa tan senzilla com “No robaràs”. Vos, com a líder d’un partit, bé, anomenar partit a una formació que deu tenir més càrrecs que militants em sembla gairebé una hipèrbole, sou responsable del robatori demostrat d’una quantitat no gens menyspreable de diners públics.
Si el robatori d’aquests diners per finançar un partit o omplir les butxaques d’un qualsevol militant de UDC ja és en si un fet menyspreable, encara ho és més, realment és una pura obscenitat, quan aquests diners anaven destinats pel Fons Europeu a la realització de cursos de formació per a persones en situació d’atur.
Vos vàreu declarar l’any dos mil que si es demostrava que el partit s’havia finançat de manera il·legal presentaríeu la vostra dimissió. Doncs bé, ja està demostrat; el vergonyós acord amb el fiscal per tal d’evitar la celebració del judici i poder així evitar la presó als responsables directes, obliga a tornar gairebé quatre-cents mil euros que en el seu dia varen ser desviats, és a dir, robats, pel seu partit.
Ara vos dieu que no penseu pas dimitir, que vos no sou el responsable del finançament, que UDC no ha sigut imputada ni condemnada i que, per tant, la premissa per a la vostra dimissió no es compleix. Ja se sap, les promeses polítiques prescriuen al cap d’uns anys, uns mesos, uns dies, unes hores…
Jo la veritat, Duran, us comprenc. Vos deveu pensar que si d’altres s’han endut més que vos i encara gaudeixen de secretària i cotxe oficial tot i estant retirats o fins i tot estant en el graó més alt del Palau de la Generalitat en l’actualitat, per quins set sous vos hauríeu de plegar per aquests miserables quatre-cents mil euros.
Això de viure a l’Hotel Palace ha de ser molt llaminer i vos no esteu pas per la labor de deixar-vos-ho perdre per una fotesa com aquesta. Duran, abans de dimitir sou capaç de cessar-nos a tots.
Comprenc que les vostres frustracions polítiques, en part, us deuen haver fet tornar com sou, mentider, cara-girat, corrupte, resumint escòria pura i dura. El fet de no ser l’elegit per substituir a en Pujol en benefici d’en Mas, o el fet de no haver arribat mai a ministre de l’estat espanyol us ha corsecat una mica aquest vostre esperit cristià.
És fastigós, però, veure la connivència entre el sistemes judicial i polític. Entre els dos s’ho fan i s’ho desfan procurant que a ells no els toqui mai el rebre fent bo allò de “avui per mi, demà per tu”.
Duran, només us queda tatuar-vos a la vostra enllustrada closca la llegenda “Sóc polític i faig el que em surt dels collons”, per tal que tots els que encara no ho han fet prenguin consciència del que sou realment vos i la casta a la qual pertanyeu.
Dit tot plegat només em queda per suposar que la vostra consciència catòlica deu estar ben tranquil·la. Segueixo suposant que després d’adonar-vos que havíeu pecat us tocarien les cames al cul per trobar un qualsevol confessionari a una qualsevulla església per vomitar-li a un qualsevol ensotanat pedòfil les vostres culpes i que ell, ungit del poder diví, us atorgués la tan desitjada absolució que seria com un bàlsam per a la vostra ànima pecadora.
Durant, dimitiu ja d’una vegada.
P.D. Aquí tenim la prova concloent que demostra que els catalans també són espanyols: Mai dimiteixen!
Independència?
Crec que seria lògic que en els llibres de filosofia que s’utilitzen per a la formació dels nostres batxillers a partir del proper curs hi figuressin, en els apartats que fan referència a l’escola filosòfica dels cínics i juntament amb Antístenes i Diògenes de Sinope, els noms d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida.
El grau de cinisme al qual han arribat aquests dos elements és totalment impúdic, descaradament obscè i totalment deshonest amb els ciutadans als quals diuen representar.
La manca de vergonya a l’hora de mentir s’ha convertit ja, per habitual, en un element més de la normalitat .
Hauríem de dir que l’Artur és un bon venedor de fum. Potser un dels millors que hi ha hagut en els darrers anys a Catalunya i a Espanya; esfereeix, només imaginar, on pot arribar el seu grau de fariseisme .
Per tal de desviar l’atenció sobre el fracàs del seu govern, recordem que és el “Govern dels millors”, no ha vist cap altra sortida que embolicar-se amb l’estelada, convocar eleccions, i, amb la burda excusa de la independència, mirar d’assolir la majoria absoluta que tant el fascina per tal de poder fer i desfer al seu antull. És a dir, ara vol que el poble el legitimi a retallar encara més a empobrir-nos del tot i a fer més rics els que ja ho són (i si són del partit millor encara).
Això de la independència, però, té un petit problema. Bé, més d’un.
La “Constitución española” de l’any 1978 diu en l’article dos del seu “Título Preliminar” el següent:
“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles ….”
En l’article vuit, i per reblar el clau, informa que:
“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
És a dir: “apaga y vámonos”.
Algun il·lús podria dir allò que hem sentit tans cops: “Doncs que es canvii la constitució”.
El problema, el gran problema, és que els qui haurien de canviar-ho no tenen, ni remotament, cap intenció de fer-ho, amb la qual cosa qualsevol intent secessionista queda avortat de soca-rel.
El mestretites Artur Mas i Gavarró, així com l’aragonès Josep Antoni Duran i Lleida, aquell que viu en una mísera suite de l’hotel Palace a Madrid, fan moltes vegades declaracions contradictòries, arrogants o d’una fatxenderia que els hauria de fer enrogir si els quedes alguna engruna de vergonya.
A tall d’exemple Duran diu, en el seu compte de Twiter, que ell no és independentista, però anava a la capçalera de la manifestació de l’11 de setembre i, a més a més, finalitzà la seva intervenció davant del Consell Nacional de CiU amb l’emblemàtica frase de Manuel Carrasco i Formiguera “Amunt, avant, visca Catalunya lliure”.
En Mas diu que es realitzarà el referèndum “sí o sí”, i que si no es pot fer sota la legalitat espanyola cercarà suport internacional (pobre home!) a l’hora que en el seu programa electoral es veu que no hi surt ni una vegada el mot “independència”.
A què estan jugant els senyors de CiU? Es posaran d’acord entre ells per començar?
Crec, sincerament, que els primers que no volen la independència són Mas i Duran.
En Mas sap que no és possible s’ho miri per on s’ho miri, però mentre els diaris, ràdios i televisions parlen de la independència no ho fan de la seva pèssima i nefasta gestió de govern.
En Duran encara hi creu menys. En unes declaracions a Punto Radio deia:”no hay una gran mayoría de ciudadanos de Cataluña que deseen un escenario de independencia” amb la qual cosa constata la seva incredulitat davant d’una Catalunya independent. A més, contradient el “sí o sí” del seu president va deixar anar el següent:”No tiene sentido que nosotros convoquemos un referéndum que no sea legal” .
En fi, tot plegat sembla ser que serà un foc d’encenalls. Marejaran la perdiu tant com podran i continuaran jugant a la puta i la Ramoneta com ja es feia en temps de Pujol (el pare, no el fill que està vinculat amb una trama corrupta d’adjudicacions d’estacions d’ITV).
A part de tot plegat hi ha una petita cosa que s’hauria també de tenir en compte. A l’estament militar no sembla que els processos secessionistes l’il·lusionin gaire.
Recordem que el ja finat Gregorio Peces-Barba va dir a l’octubre del 2011 allò de: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. Creo que esta vez se resolverá sin hacerlo”. Cal veure que en Peces-Barba deia “creo”, però que no assegurava res.
Per tirar més llenya al foc el conseller Felip Puig, incompetent entre els incompetents, fa unes declaracions dient que els Mossos d’esquadra donarien suport a la Generalitat per garantir una consulta sobre la independència a Catalunya i l’Alejo Vidal-Quadras, orat entre els orats, demana a la vicepresidenta del govern – Soraya Sáenz de Santamaría – que vagi preparant un general de brigada de la Guardia Civil per intervenir Catalunya.
Tothom diu que una intervenció de l’exercit o de la Guardia Civil no es produirà, però jo no hi posaria la mà al foc.
Me’n descuidava. Perdonin-me, però és una debilitat la que tinc per aquest home. El senador José Montilla (com pot haver caigut tan baix el país?) va dir no fa gaires dies en una entrevista a TV3 que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Hosti!, el quocient intel·lectual d’aquest home deu estar en valors negatius! Es pot arribar a ser més neci? Ara resultarà que Suïssa és una dictadura i no ens n’havíem assabentat! Perdoni senyor Montilla, però la modalitat preferida dels dictadors serà, en tot cas, practicar la tupinada en els referèndums, però no convocar-los.
Això no s’acaba aquí, va per llarg, per la qual cosa ho deixo amb un:
Continuarà…
Retalla que retallaràs
Crec que és de justícia felicitar a tots els que varen votar CiU a les passades eleccions. Moltes gràcies a tots per ajudar a que el senyor Mas vagi ara més estarrufat que un paó reial i s’hagi convertit ja en el nostrat Artur “Manostijeras”. Només dos dies, dos, han passat des de la tòpica “festa de la democràcia” i ja el maniquí Mas ens ha començat a cargolar l’orella. Avui sense cap mena de pudor ni vergonya ha anunciat que es retallarà el sou als empleats públics, que apujarà el preu de l’aigua, dels transports i de les taxes universitàries. Ah, i que estudiaran una mena de “tiquet sanitari” que ves a saber com pot acabar. Et felicito fill! Al Parlament, per tal d’aconseguir aprovar aquestes ignominioses mesures, aniran de la maneta amb el PP que, malgrat ho neguin, és el partit més afí al seu. Et torno a felicitar fill!
La jugada d’amagar la carta de la retallada fins després de la jornada electoral diu molt poc a favor d’aquest homenet amb ínfules d’estadista però que no arriba a ser més que un tafur adotzenat. Segurament el temor de CiU era que si s’en deia res abans de les eleccions se’ls escapessin una quantitat notable de vots; així doncs, la solució era molt fàcil: no s’en diu res i avall que trona, ja els ho direm quan hagin votat.
Diu aquest personatge que tot plegat es fa per mirar de quadrar l’objectiu de dèficit de cara a l’any que ve i que Europa vegi que a Catalunya es fan els deures. Amb tantes i tantes coses que hi ha per retallar i sempre s’ha de fer sobre el que afecta els més dèbils. No li cal a Catalunya tenir “ambaixades”, ens les podríem estalviar, no ens cal tenir, en temps de crisi, una col·lecció tan gran de canals de TV, s’en podrien eliminar uns quants i no cal que els senyors diputats i les senyores diputades al Parlament de Catalunya cobrin el que estan cobrant per fer la feina que fan.
Jo no sé si quadrarà el dèficit o no, però el que sí sé és que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estarem pitjor o molt pitjor d’aquí a un any que avui. Predic una tornada de les cartilles de racionament i de l’Auxili Social ja que la misèria anirà fent forat en la societat. Segurament el secretari general de CiU, l’histrió democristià Duran i Lleida, entre nit i nit al Palace i entre un Parenostre i una Ave Maria, serà l’encarregat d’omplir-nos el plat, mentre fem una llarga cua, amb un brou esclarissat i esblaimat mentre fa malabars amb un gros cullerot per distreure’ns de les nostres misèries.
En fi, que només veure o escoltar un dels elements del tàndem format per l’alopècic d’Alcampell i el “guapo” de Barcelona, em produeix, cada dia més, un fàstic visceral que em fa trontollar tot el meu aparell digestiu i m’haig d’acostar, ràpidament i indefectiblement, a la tassa del vàter, ja sigui de cara o de cul.
Això sí, amb il·lusió, la seva és clar.
La feina és la feina
Guanyar-se la vida en temps de crisi és una tasca no gens fàcil.
No n’és gens per a la gent treballadora, tot i estar acostumats a guanyar-se la pitança a força d’esforç i feina, però pels que fa trenta anys que viuen xarrupant la mamella de la política mentre la crisi afecti els altres, és una nimietat que no cal ni valorar.
Avui, però, arriba el dia en el qual han de passar la seva particular selecció de personal per tal de continuar mantenint el nivell de vida que han assolit, com dirien els juristes, amb premeditació i traïdoria.
El pànic que molts polítics deuen tenir a perdre els privilegis que gaudeixen els pot portar a realitzar actes o accions tan patètiques com la que mostra la imatge que acompanya aquest text. Jo comprenc que l’home de la fotografia necessiti la feina per tal de poder fer front al pagament dels 400 euros per cada nit que reposa a la seva suite de l’hotel Palace de Madrid, i que deu necessitar molt més de 400 euros al mes per pagar el més d’un milió d’euros que té repartit en diverses hipoteques (això que té un milió d’euros d’hipoteca no ho dic jo, ho diu ell mateix i si no us ho creieu feu click en el link següent “Declaració de bens i rendes”), però, la veritat, arribar a fer el que calgui, fins i tot el ridícul, per poder rascar algun vot més i continuar vivint com un senyor (tot i no ser-ho) diu molt sobre la integritat moral d’aquest individu i de molts d’altres iguals o molt semblants a ell.
Diuen que digué en Josep Tarradellas: “Allò que no s’ha de fer mai en política és el ridícul”.
Doncs això.
Encara que sembli un fotomuntatge puc assegurar que no ho és (La Vanguardia . 20/11/2011. Pàg.19).
