La consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, l’ínclita Irene Rigau i Oliver, una altra component de l’elenc del “govern dels millors”, ha fet gala avui, en una entrevista a Catalunya Ràdio, de la seva formació acadèmica com a diplomada en E.G.B., especialitat parvulari i com a llicenciada en Psicologia.

La consellera ha amollat unes declaracions on tracta els oients, i a la ciutadania en general, com a nens de parvulari dient-los, tot demostrant els seus enormes coneixements com a psicòloga, el següent: “Hi ha hagut un difunt i ferits, però la gran víctima és aquest nen” referint-se a l’assassí del professor que treballava a l’institut Joan Fuster de Barcelona.

Senyora Rigau, el genial Groucho Marx va dir allò de “Val més estar callat i semblar beneit, que parlar i esvair els dubtes”. Bé, en parlar vostè s’ajunta tot, la beneiteria, la ignorància, l’estupidesa i l’aversió que provoquen les seves declaracions.

Senyora Rigau, qualificar de “difunt” el pobre mestre que va ser assassinat com si s’hagués mort per designi diví i no per les ferides infligides amb una arma blanca per part d’un assassí de 13 anys, només pot ser propi de persones beneites, ignorants, i realment estúpides. Molt millor hagués quedat dient: “Hi ha hagut un professor assassinat i aquest és la gran víctima. També hi ha hagut ferits però que, malgrat la desgràcia, es recuperaran satisfactòriament”. La falta de respecte que ha tingut per qui estimava al professor assassinat, atorgant el paper de víctima a qui el va agredir fins llevar-li la vida, és un error inexcusablement vergonyós que l’acompanyarà per sempre més.

Senyora Rigau, ara, si té prou valor, vagi a casa de la família del finat i els hi diu que la gran víctima no és pas el seu fill, o el seu marit, o el seu pare, o el seu germà, o el seu oncle, o el seu cosí, o el seu amic, o el seu….. sinó que és el noi de 13 anys que el va assassinar clavant-li un ganivet de muntanya al tòrax. Veurà fins on pot arribar el grau de comprensió per part d’aquestes persones que han perdut l’ésser estimat a mans de la “gran víctima”.

Segurament si el jove assassinat hagués sigut un seu fill les coses les veuria des d’una òptica molt diferent però, ja se sap, quan la tragèdia no et toca de prop la mossegada del dolor no té la mateixa intensitat que si es rep en carn pròpia. Ja no cal ni parlar-ne si s’hagués ganivetejat fins a la mort a qualsevol càrrec polític que llavors ja sí que les corredisses per canviar la llei haurien sigut d’aquelles que marquen època.

Senyora Rigau, no li discutiré que el nen que ha perpetrat el crim no tingui algun tipus de malaltia o trastorn mental pel qual hauria de ser correctament tractat per part d’especialistes en la matèria però d’aquí a qualificar-lo com a “gran víctima” em sembla que hi ha un abisme. Suposo, també, que la desolació que deuen patir els pares de l’assassí deu ésser immensa però segurament, i no crec pas que de forma voluntària, potser no varen prestar prou atenció a les actituds i al comportament del seu fill i ,per desgràcia, pot ser que aquesta manca d’atenció ens hagi dut fins aquest trist esdeveniment luctuós.

Ara bé, que un nano de 13 anys pugui perpetrar un crim com aquest i quedar impune, ja que al ser menor de 14 anys és “inimputable”, no em sembla la millor de les solucions per acabar amb el problema. Argumenten els que hi entenen que tot plegat va ser un “brot psicòtic” però el que sí és veritat és que feia dies que estava tot planificat ja que presentar-se a l’escola amb una ballesta, un matxet, elements per fer un còctel Molotov i una llista amb els noms dels potencials objectius dins de la motxilla no és pas fruit de la improvisació. Tot plegat, però, només són especulacions ja que per part de cap professional de la psiquiatria no se li ha practicat cap tipus de reconeixement psiquiàtric fins a hores d’ara que se sàpiga.

Si el delicte s’hagués comès en algun estat dels EEUU el nano ja estaria a hores d’ara abillat amb aquella mena de pijama de color taronja, emmanillat de mans i peus i s’enfrontaria a una pena de cadena perpetua sense opció a la llibertat condicional. Això sí, rebria atenció mèdica per part de psiquiatres, psicòlegs i tots els facultatius que fessin falta però dins d’un centre penitenciari. Per sort per ell l’estat espanyol va ser un dels que varen ratificar la “Convenció de l’ONU sobre els drets dels infants” que prohibeix explícitament aquestes penes.

Però en fi, que la Rigau ja li està buscant plaça en un centre de menors de la Generalitat per tal que la “gran víctima” hi pugui passar còmodament un parell o tres d’anys i així acabar d’enllestir l’ESO que es veu que és la màxima preocupació de la consellera a part de castigar-lo una setmana sense postres.

Amb tot plegat, doncs, què hem de fer? Ens apuntem a la “Llei del Talió”, aquella que trobem a l’Antic Testament, concretament a Èxode 21, i que diu que “l’homicida pagarà ànima per ànima, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop” o bé seguim el què es diu a Mateu 5:39 “Doncs jo us dic: no us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”.

Pensant-ho bé potser hauríem de trobar un punt entremig de les dues opcions però sense oblidar que el crim no pot quedar impune (independentment que el criminal tingui 13, 24, 46 o 68 anys) i que de “gran víctima “ només n’hi ha una i no és pas la que diu la, fins ara, consellera (tot i que jo estic esperant la seva dimissió o el seu cessament de manera imminent, però és clar, el president no destituirà a una de les seves grans llepes ni ella presentarà la dimissió perquè la pela és la pela).