El director general de la Policia de la Generalitat i cap polític dels Mossos d’esquadra diuen que va presentar ahir la seva dimissió irrevocable. Aquesta dimissió no sabem si va ser presentada per voluntat pròpia o bé, com sembla més versemblant, va ser forçada per la manca de suport de membres jeràrquicament superiors a ell o perquè el partit soci de CiU va demanar-ne la seva testa. Sigui com sigui el fet és que la dimissió o el cessament arriben massa tard. Potser s’haguessin pogut evitar algunes de les desgràcies que han succeït durant el mandat de tan menyspreable subjecte si la dimissió s’hagués produït uns mesos o uns anys abans.
En Prat és un altre clar exemple d’alt càrrec inepte, tot i que el seu partit no trigarà gaire a trobar-li un nou lloc de treball tan o més ben retribuït que el que acaba de deixar, per tal que pugui continuar demostrant la seva ineptitud mentre rep un sou que li paguem entre tots els ciutadans de Catalunya.
Llarga és la llista d’escàndols que el tal Prat deixa rere seu. Potser dos dels més sonats han sigut la mort d’en Juan Andrés Benítez mentre l’atonyinaven de valent per procedir a la seva detenció i la pèrdua d’un ull que va patir Ester Quintana per culpa de l’impacte d’una pilota de goma en el seu globus ocular esquerra. Mentia, en Prat, quan deia que no s’havien utilitzat pilotes de goma en el cas Quintana i, tot i que ara un forense ha dictaminat que el causant de la lesió a la senyora Quintana va ser una d’aquestes pilotes, ell segueix dient que no hi ha prou proves que ho demostrin. No hi ha res com tenir immunitat i bons padrins per poder fer i dir el que et passi pels pebrots.
A part d’aquests dos casos també gestionà de manera llastimosa el desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona el maig del 2012 quan els “indignats” hi estaven acampats. A més a més el xicotet fou un dels més aferrissats defensors del lloc web de delació on la ciutadania podia delatar qualsevol persona que cregués sospitosa d’exercir la violència al carrer però que s’acabà retirant ja que la seva legalitat era molt més que dubtosa.
He escoltat, però, alguns polítics afins al partit d’en Prat que el titllaven d’allò que es va posar de moda a mitjans de la dècada dels noranta i que se’n va dir JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados). Bé, voler fer creure que en Prat està “Sobradament Preparat” em sembla que més aviat fa riure per no plorar ja que un individu que ha de dimitir, voluntàriament o forçat, per haver fet la seva feina de manera tan infame i barroera pot tenir de tot menys preparació per exercir qualsevol tipus de càrrec que comporti una certa responsabilitat.
Ara bé, el que més fastigueja de tot plegat és veure que subjectes com en Prat poden plegar amb una total impunitat sense cap mena de conseqüència ni responsabilitat per la seva irresponsabilitat. Caldria que juntament amb en Prat dimitís o fos destituït el seu mentor, Felip Puig, responsable d’haver atorgat a un incompetent un lloc de treball destinat a algú amb, al menys, dos dits de front i, com no, l’actual conseller d’interior en Ramon Espadaler, profundament cristià i alhora compulsiu mentider tot i ser pecat la mentida, responsable d’haver-lo mantingut en el càrrec quan en Puig va ser canviat de conselleria.
Ara que ja ha dimitit i ja no ha de suportar pressions de cap mena espero que, almenys, demani perdó a l’Ester Quintana per l’ull que ha perdut i a la família d’en Juan Andrés Benítez per la vida que li va ser segada.
Etiqueta: Felip Puig
Mossos, no gràcies
La veritat, com diu el proverbi espanyol “Para este viaje no hacían falta alforjas” i és que, ben mirat, no sé per quins set sous a Catalunya hem de patir aquesta infame policia autonòmica que no desmereix en brutalitat i repressió als antics membres de la Policía Nacional o de la Guardia Civil que es desplegaven pel territori català durant el franquisme, la transició i durant molts anys de la mal anomenada democràcia.
El darrer cas d’aquesta, ja no suposada sinó demostrada, brutalitat es produí quan fa pocs dies cinc membres del CME (Cos de Mossos d’Esquadra) atonyinaren de tal manera a un ciutadà que aquest traspassà al cap de poques hores després d’haver ingressat a l’Hospital Clínic on se l’havia traslladat.
Fastigueja veure ara com el conseller democristià, Ramon Espadaler, igual que féu el seu antecessor en el càrrec Felip Puig, tracta de perfumar amb declaracions tan sinistres, barroeres i cíniques, aquest femer en què s’ha convertit el CME.
Cal agrair també a ERC i especialment al seu president, Oriol Junqueras, que avortés la destitució del director dels Mossos en una sessió del Parlament de Catalunya votant en contra de l’esmena presentada pel PSC en la qual es demanava que Manel Prat fos destituït. Fer pinya amb els senyors i senyores de CiU no sé pas si és el que més li convé a ERC ja que, de republicans i catalans potser en són molt, però d’esquerra cada vegada menys. Veurem si en les properes conteses electorals els electors li toquen el crostó o miren cap a un altra costat, es tapen el nas i els hi fan confiança.
Crec, sincerament, que si en aquest cas no existís un vídeo que demostra els fets i no s’hagués organitzat l’escàndol que s’ha organitzat, el senyor Espadaler i els seus pretorians haguessin passat l’escombra per amagar la porqueria a sota la catifa.
Potser ja són massa els casos de violència policial en que estan empastifats els Mossos però sembla que a alguns partits polítics ja els hi està bé.
En el vídeo es pot observar com per part dels Mossos, porra en mà, s’empenta a la gent que està mirant el trist espectacle i se’ls foragita amenaçant-los violentament mentre de fons s’escolten els crits agònics del detingut mentre l’estossinen de valent.
Més d’un veí ha denunciat també que la policia va exigir-los que els vídeos que havien gravat els fossin entregats per tal d’eliminar qualsevol tipus de proves.
-Que sembli un accident- els deuen dir els que manen al més pur estil de la Cosa Nostra.
El CME està corcat i sembla que continuarà així ja que encara que algun mosso sigui condemnat per un que altre jutge ja s’encarrega el govern de torn d’indultar-lo tal i com va succeir ara fa menys d’un any quan quatre mossos condemnats per tortures per l’Audiència de Barcelona i pel Tribunal Suprem (tot i rebaixar-los les penes) varen ser indultats pel govern de Mariano Rajoy tot i estar-hi en contra la Secció Novena de L’Audiència de Barcelona i la Fiscalia.
De veritat, si aquesta ha de ser la policia de la futura (però impossible) Catalunya independent potser serà millor que apliquem el títol d’aquella famosa obra d’en Adolfo Marsillach, “Yo me bajo en la próxima, y usted?”.
Ha nascut una estrella
Sí senyor, i cal felicitar-nos-en!
El passat diumenge al vespre es va produir un descobriment espaterrant. No es tracta del descobriment de l’explosió d’una supernova ni que s’hagi trobat una nova galàxia a milions i milions d’anys llum, ans al contrari, estem parlant d’un esdeveniment molt més proper i molt nostrat.
Es tracta de la descoberta d’una estrella de l’humor, la presència de la qual, a qualsevol indret, provoca la hilaritat més irrefrenable en gairebé la totalitat dels humans. Aquest nou fenomen humorístic ja està sent qualificat per molts com el Benny Hill català, el Fernandel de la plaça sant Jaume o fins i tot com el Mr. Bean amb barretina.
I és que convocar unes eleccions, quan encara li quedaven un parell d’anys de legislatura, demanant al poble una majoria absoluta, i acabar perdent dotze diputats és una cosa només a l’abast dels elegits.
Quina ment tan preclara, quin estadista més increïble, quin lúcid visionari!
L’home es creia ser el nou profeta, el que conduiria el poble de Catalunya a la independència. Només calia fer un cop d’ull al cartell electoral per constatar que un nou Moisès venia per aconseguir independitzar-nos del jou espanyol. Però, segons diu el segon llibre del Pentateuc, l’Èxode, Moisès no va trepitjar mai la terra promesa i sembla ser que el nostre profeta tampoc assolirà pas la fita que es va proposar.
Val a dir que el “patacassu” electoral va ser dels que marquen una època i queden gravats en la història d’una nació així com en el currículum del còmic que es va treure unes eleccions de la butxaca i va rebre una plantofada que el deixà més morat que la quaresma.
La gent té memòria. La gent sap que l’ínclit senyor Mas ha retallat sous a dojo, que ens fa pagar pels medicaments, que la sanitat i l’educació cada dia estan més ensorrades en la misèria i en un estat més que precari.
Calia veure la cara de pomes agres que feia la nova figura humorística del país quan va sortir a fer el discurs de rigor una vegada acabat el recompte electoral davant d’uns quants acòlits incondicionals pels quals, tot i que en Mas i CiU s’hagin esberlat els morros en l’esclatarada, el profeta segueix tenint dons divins.
Ara, però, cal anar en compte amb el “clown” ja que els malats de messianisme ferits són més perillosos que quan no ho estan. Ara mateix acabo d’escoltar a l’encara portaveu del govern, Francesc Homs, dient que l’any que ve retallaran tant com ho han fet aquests darrers dos anys junts. Cal esperar que el senyor Mas retiri del govern peces tan ratades com el mateix Homs (sembla ser que està demanant al president de formar un duet d’humor tots dos com si fossin el pallasso llest, el de la cara blanca, i el pallasso beneit, el del nas vermell, aquest últim interpretat per ell mateix), en Mas-Colell (molt bo aplicant teoria diuen, però a la practica tan nociu com la resta del govern), en Felip Puig (personatge amb algun tipus de desequilibri psicològic i símptomes psicòtics, el qual només frueix veient com són apallissats nens i nenes indefensos pels seus ben armats pretorians, i que, al seu costat, el marquès de Sade quedaria com una germana ursulina), la vicepresidenta Joana Ortega (que no va tenir cap escrúpol en falsificar el seu currículum atorgant-se una llicenciatura que no tenia) i algun altre element d’aquest “govern dels millors” que més valdria que anés a fer cua a les oficines del SOC.
Segurament el president mirarà d’entabanar ERC per formar un govern de coalició i poder encolomar-li qualsevol fracàs o retallada. Espero que l’Oriol Junqueras tingui tot el seny que els ha mancat als anteriors dirigents del seu partit i no piqui l’ham emmetzinat que en Mas li posarà al davant.
I una pregunta final senyor Mas: quan vagi de “bolos” per Catalunya i per Espanya amb el seu espectacle còmic acabarà cada gag en calçotets com ho feia en Benny Hill o pel contrari, donada la seva vessant profètica, acabarà parlant amb Déu com ho feia en Fernandel en el paper de Don Camilo?
Res més, procuri tenir a casa un bon estoc de “tirites”, cotofluix, gasses, benes i esparadrap que mai no se sap.
Independència?
Crec que seria lògic que en els llibres de filosofia que s’utilitzen per a la formació dels nostres batxillers a partir del proper curs hi figuressin, en els apartats que fan referència a l’escola filosòfica dels cínics i juntament amb Antístenes i Diògenes de Sinope, els noms d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida.
El grau de cinisme al qual han arribat aquests dos elements és totalment impúdic, descaradament obscè i totalment deshonest amb els ciutadans als quals diuen representar.
La manca de vergonya a l’hora de mentir s’ha convertit ja, per habitual, en un element més de la normalitat .
Hauríem de dir que l’Artur és un bon venedor de fum. Potser un dels millors que hi ha hagut en els darrers anys a Catalunya i a Espanya; esfereeix, només imaginar, on pot arribar el seu grau de fariseisme .
Per tal de desviar l’atenció sobre el fracàs del seu govern, recordem que és el “Govern dels millors”, no ha vist cap altra sortida que embolicar-se amb l’estelada, convocar eleccions, i, amb la burda excusa de la independència, mirar d’assolir la majoria absoluta que tant el fascina per tal de poder fer i desfer al seu antull. És a dir, ara vol que el poble el legitimi a retallar encara més a empobrir-nos del tot i a fer més rics els que ja ho són (i si són del partit millor encara).
Això de la independència, però, té un petit problema. Bé, més d’un.
La “Constitución española” de l’any 1978 diu en l’article dos del seu “Título Preliminar” el següent:
“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles ….”
En l’article vuit, i per reblar el clau, informa que:
“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
És a dir: “apaga y vámonos”.
Algun il·lús podria dir allò que hem sentit tans cops: “Doncs que es canvii la constitució”.
El problema, el gran problema, és que els qui haurien de canviar-ho no tenen, ni remotament, cap intenció de fer-ho, amb la qual cosa qualsevol intent secessionista queda avortat de soca-rel.
El mestretites Artur Mas i Gavarró, així com l’aragonès Josep Antoni Duran i Lleida, aquell que viu en una mísera suite de l’hotel Palace a Madrid, fan moltes vegades declaracions contradictòries, arrogants o d’una fatxenderia que els hauria de fer enrogir si els quedes alguna engruna de vergonya.
A tall d’exemple Duran diu, en el seu compte de Twiter, que ell no és independentista, però anava a la capçalera de la manifestació de l’11 de setembre i, a més a més, finalitzà la seva intervenció davant del Consell Nacional de CiU amb l’emblemàtica frase de Manuel Carrasco i Formiguera “Amunt, avant, visca Catalunya lliure”.
En Mas diu que es realitzarà el referèndum “sí o sí”, i que si no es pot fer sota la legalitat espanyola cercarà suport internacional (pobre home!) a l’hora que en el seu programa electoral es veu que no hi surt ni una vegada el mot “independència”.
A què estan jugant els senyors de CiU? Es posaran d’acord entre ells per començar?
Crec, sincerament, que els primers que no volen la independència són Mas i Duran.
En Mas sap que no és possible s’ho miri per on s’ho miri, però mentre els diaris, ràdios i televisions parlen de la independència no ho fan de la seva pèssima i nefasta gestió de govern.
En Duran encara hi creu menys. En unes declaracions a Punto Radio deia:”no hay una gran mayoría de ciudadanos de Cataluña que deseen un escenario de independencia” amb la qual cosa constata la seva incredulitat davant d’una Catalunya independent. A més, contradient el “sí o sí” del seu president va deixar anar el següent:”No tiene sentido que nosotros convoquemos un referéndum que no sea legal” .
En fi, tot plegat sembla ser que serà un foc d’encenalls. Marejaran la perdiu tant com podran i continuaran jugant a la puta i la Ramoneta com ja es feia en temps de Pujol (el pare, no el fill que està vinculat amb una trama corrupta d’adjudicacions d’estacions d’ITV).
A part de tot plegat hi ha una petita cosa que s’hauria també de tenir en compte. A l’estament militar no sembla que els processos secessionistes l’il·lusionin gaire.
Recordem que el ja finat Gregorio Peces-Barba va dir a l’octubre del 2011 allò de: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. Creo que esta vez se resolverá sin hacerlo”. Cal veure que en Peces-Barba deia “creo”, però que no assegurava res.
Per tirar més llenya al foc el conseller Felip Puig, incompetent entre els incompetents, fa unes declaracions dient que els Mossos d’esquadra donarien suport a la Generalitat per garantir una consulta sobre la independència a Catalunya i l’Alejo Vidal-Quadras, orat entre els orats, demana a la vicepresidenta del govern – Soraya Sáenz de Santamaría – que vagi preparant un general de brigada de la Guardia Civil per intervenir Catalunya.
Tothom diu que una intervenció de l’exercit o de la Guardia Civil no es produirà, però jo no hi posaria la mà al foc.
Me’n descuidava. Perdonin-me, però és una debilitat la que tinc per aquest home. El senador José Montilla (com pot haver caigut tan baix el país?) va dir no fa gaires dies en una entrevista a TV3 que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Hosti!, el quocient intel·lectual d’aquest home deu estar en valors negatius! Es pot arribar a ser més neci? Ara resultarà que Suïssa és una dictadura i no ens n’havíem assabentat! Perdoni senyor Montilla, però la modalitat preferida dels dictadors serà, en tot cas, practicar la tupinada en els referèndums, però no convocar-los.
Això no s’acaba aquí, va per llarg, per la qual cosa ho deixo amb un:
Continuarà…