L’Assemblea Nacional de Catalunya, vist que no se n’acaba de sortir de tot plegat, proposa aquest any l’enèsima “performance” per tal d’exercir pressió de cara a aconseguir una hipotètica, i jo hi afegiria impossible, independència.
Potser ja n’hi ha prou de coreografies coreanes que, de manera indiscutible, ni ens han dut ni ens duran enlloc.
Des d’aquella “macro” manifestació de l’11de setembre de l’any 2012 que omplí a vessar tot el centre de Barcelona, i a partir de la qual la il·lustre Carme Forcadell digué que “el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”, fins a la V de l’any 2014 amb tot el personal uniformat de groc o vermell, passant per la cadena humana que anava des de Le Perthus fins a Vinaròs, i fins al dia d’avui, els resultats pràctics han sigut, ja no escanyolits, sinó totalment inexistents.
Es veu que a l’ANC tenen ara la inventiva en hores baixes. Les propostes són ja repetitives. Au, aquest any tot el ramat de sempre cap a la Meridiana amb una samarreta de color verd lloro o rosa confit o potser blau egipci, depenent del gustos i estats d’ànim del personal de l’associació.
Ja n’hi ha prou!
Com deien els del maig francès del 68 “la imaginació al poder”. Això d’omplir la Meridiana de gent ja ratlla la decadència total dels estrategues de l’ANC. Haurien de ser més atrevits i proposar fites més arriscades, encara que, com sempre, no serveixin absolutament per a res. Ballar una sardana, la rotllana de la qual envoltes tota Catalunya, a les 17:14 hores de l’11 de setembre o una peregrinació de genollons des de plaça Catalunya fins al monestir de Montserrat on un, o dos, o tres, o quatre, o cinc milions de peregrins sobiranistes arribessin a l’abadia amb els genolls sagnants i espellofats i amb els cossos desballestats, potser seria quelcom més original que una enèsima convocatòria multitudinària pels carrers de Barcelona.
Ara bé, de parlar i parlar per no callar se n’han fet, i se n’estan fent, un tip. Que si el “Llibre blanc”, que si les estructures d’estat, que si una “Carta Magna” catalana, que com hauria de ser l’exercit català, que com es pagarien les pensions, i bla, bla, bla, bla….
Si el temps emprat en tanta xerrameca l’haguessin dedicat a tractar de solucionar alguns dels greus problemes que ens afecten actualment i no en parlar d’una futura i utòpica Catalunya d’estelada, flabiol i barretina, potser n’haguéssim tret més profit.
Personalment, encara que cregui que la independència no sigui res més que una quimera, no n’estic pas en contra i si mai el govern central es comprometés a permetre un referèndum vinculant (tipus Escòcia) on es decidís independència sí o independència no i el resultat fos majoria absoluta per a la independència de Catalunya em semblaria bé, però, a hores d’ara i em sembla que pels segles dels segles, aquesta és una opció que no es contempla, ni es contemplarà pas, per cap govern central sigui del color que sigui.
Així doncs, em quedo amb el pleonasme que va amollar el diplomàtic francès Charles Maurice de Talleyran, “allò que no pot ser, no pot ser i, a més a més, és impossible”.