Poc o molt poc content deu estar el president del govern espanyol amb el Papa Bergoglio. Una gran part de les declaracions que ha fet durant la seva estada al Brasil sembla que estiguin fetes per dur la contraria a l’incompetent i corrupte president del govern que el poble (equivocant-se, el poble també s’equivoca) va triar democràticament (bé, només per a un individu com en Francisco Marhuenda, director de La razón, en Mariano ho està fent tot rebé. Ja sabem que en Marhuenda no és solament el director d’un diari on l’ensabonada presidencial és diària sinó que aviat li donaran, juntament amb un tovalló per a que s’eixugui els morros, el títol de llepaculs oficial del president del govern).
Per començar a finals de setembre de l’any passat en Mariano va dir literalment:
“Mi mayor reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de prensa y que no abre los telediarios “. És a dir, lloava la submisió, el sotmetiment del poble a les aberracions polítiques i socials que tant ell com el seu govern ja estaven duen a terme.
Per contra el Papa Francesc I ha dit:
“Los jóvenes tienen que salir, tienen que hacerse valer, los jóvenes tienen que salir a luchar por los valores, a luchar por esos valores, y los viejos abran la boca, los ancianos abran la boca y enséñennos, transmítannos la sabiduría de los pueblos” i també ha afeixít:
“Quiero que salgan a la calle a armar lío, quiero lío en las diócesis, quiero que se salga fuera, quiero que la Iglesia salga a la calle, quiero que la Iglesia abandone la mundanidad, la comodidad y el clericalismo, que dejemos de estar encerrados en nosotros mismos” .”Que me perdonen los obispos y los curas si los jóvenes les arman lío, pero ese es mi consejo…” (es veu que en Rouco Varela va estar gairebé a punt d’obrir-se les venes quan va escoltar aquestes declaracions però recordà que això era pecat i ho va deixar córrer, de moment).
Declarà tot seguit:
“Miren, yo pienso que en este momento, esta civilización mundial se pasó de rosca, ¡se pasó de rosca! Porque es tal el culto que ha hecho al dios dinero, que estamos presenciando una filosofía y una praxis de exclusión de los dos polos de la vida que son las promesas de los pueblos. Y por supuesto, porque uno podría pensar, que podría haber una especie de eutanasia escondida. Es decir, no se cuida a los ancianos, pero también está esta eutanasia cultural: ¡no se los deja hablar, no se los deja actuar! Y la exclusión de los jóvenes: El porcentaje que hay de jóvenes sin trabajo, sin empleo, ¡es muy alto! Y es una generación que no tiene la experiencia de la dignidad ganada por el trabajo. O sea, ¡Esta civilización nos ha llevado a excluir las dos puntas que son el futuro nuestro!
Per acabar de reblar el clau va deixar anar el següent:
“Queridos jóvenes, ustedes tienen una especial sensibilidad ante la injusticia, pero a menudo se sienten defraudados por los casos de corrupción, por las personas que, en vez de buscar el bien común persiguen su propio interés” (ara ja va ser tota la cúpula del PP, l’actual i la pretèrita, la que cercava desesperada les fulles d’afaitar, la cicuta, o directament l’ampolla de salfumant).

En un altre tema espinós, tant per a l’Esglèsia Catòlica com per al PP, com és l’homosexualitat, el Papa sembla ser que ha canviat la seva posició deixant de condemnar els homosexuals i, a més a més, dient en unes declaracions: “Quién soy yo para criticarlos?”. Tot i que tampoc podem esperar que el Papa es faci subscriptor de la revista Zero, si encara existís, sembla un punt d’inflexió en la relació entre l’església catòlica i el món gai. Això també contrasta amb les retrògrades i grotesques declaracions que va fer el ministre Jorge Fernández Díaz, nomenat pel mateix Mariano Rajoy, dient que estava contra el matrimoni homosexual ja que, segons ell: ”La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”. Potser com a enginyer industrial, que és, deu ser molt competent, però com a ministre està al mateix nivell patètic dels seus col·legues del govern (Wert, Ana Mato, de Guindos, Montoro…..).
No parlem ja del que va declarar “l’expert” Aquilino Polaino triat pel PP per anar a la Comisión de Justicia del Senado que estudiava la llei del matrimoni gai i que, amb dos pebrots, va declarar: “Aunque la homosexualidad se haya desclasificado como enfermedad no quiere decir que no haya trastornos. A los homosexuales se les puede ayudar con terapia reparativa”. Veien el tarannà d’aquest individu suposo que quan parla de “terapia reparativa” es deu referir directament a la lobotomia.
A part d’això el Papa Bergoglio també té alguna petita ombra. Ara es veu que vol fer sants a Joan Pau II i a Joan XXIII tots dos d’una tacada. Bé, el procés per arribar a la santificació és, normalment, llarg, ja que han de passar una serie d’anys després de la mort; primer t’han de fer beat i finalment, només uns quants elegits, són proclamats sants. A més per arribar a assolir aquest status s’han d’haver constatat dos miracles. Doncs bé, es veu que en Joan Pau II ja els té fets, però el Papa Roncalli només en té un. Tot i així, Bergoglio li dona una dispensa d’aquest segon miracle per tal que pugui ésser canonitzat. Lleig! Si la llei catòlica diu el què diu no està gaire bé que el Papa, per molt Papa que sigui, se la passi pel forro quan li convingui.

Tot i això, bé en Bergoglio, força bé, amb més llums que ombres (tot i que encara queden temes com l’avortament, el divorci o el sacerdoci femení amb els quals el Papa sembla ser que està força encallat).
Que un menjacapellans ateu convençut com jo aplaudeixi les declaracions d’un Papa catòlic, apostòlic i romà costa d’empassar però, ja ho diuen, “els camins del Senyor són inescrutables”.