La campanya que el F.C. Barcelona ha engegat per tal de donar suport a un dels seus jugadors em sembla, a part d’incoherent, cínica i vergonyosa, d’una frivolitat espantosa.

Com pot el F.C. Barcelona posar en marxa la campanya #TotsSomMessi per donar suport a un delinqüent fiscal condemnat a 21 mesos de presó i a multes estratosfèriques? Què passa, és que el senyor L.M està per sobre de la resta de mortals que paguen els seus impostos, a la força, però religiosament? Què passa, que perquè sap fer anar una pilota amb els peus ja té dret de cuixa en matèria fiscal? Com pot el F.C. Barcelona fer una exaltació d’un delinqüent convidant-nos a ser solidaris amb aquest? Com pot el patètic president del club publicar una piulada a Twitter dient, literalment, “Leo, quien te ataca a ti, ataca al Barça y a su historia. Nos vamos a defender hasta el final. ¡Siempre juntos!”. Penós, molt penós! (Aquesta piulada amb recorda molt a allò que digué aquell altre delinqüent l’any 1984 des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume “Quan m’ataquen a mi, ataquen a Catalunya”).

No, no, si ha defraudat que se’l condemni amb tota la duresa que marqui la llei i no em val, en aquest cas, cap tipus de comparació amb d’altres casos de frau com pot ser el de l’infanta Elena i el seu marit Iñaki Urdangarín, ni que se’m digui que el jovencell no en sabia res, que tot ho manegava son pare i que ell només signava els papers que li posaven sobre la taula.

Així què? Ara, quan condemnin a l’Iñaki Urdargarín per la seva corrua d’imputacions suposo que el Barça també traurà una campanya amb el hastag “#TotsSomIñakiUrdangarin” per donar suport a qui durant tants anys va defensar la samarreta blaugrana de la secció de handbol de l’entitat. I, és clar, tots els convergents de soca-rel també voldran exonerar a un tal Jordi Pujol de tot el frau fiscal que de manera sistemàtica dugué a terme durant anys algú a qui tothom anomenava “Molt honorable”.

I tot seguit els partidaris de la Pantoja, i d’en Bárcenas, i d’en Mario Conde, i dels ficticis i televisius Alcántara i fins i tots els favorables al “caloret faller” de la Rita Barberá, gosaran fer campanya per fer veure a tot el món que tots ells han sigut acusats, jutjats o condemnats injustament.

Potser sí que l’advocat de l’Estat és va passar de la ratlla comparant en Leo Messi amb un “capo de una estructura criminal”. No crec jo que l’argentí es pugui comparar amb el recentment finat Bernardo Provenzano o amb Salvatore “Toto” Riina o amb Matteo Messina tots ells distingits amb el títol de “Capo di tutti capi” de la Cosa Nostra.

Deixant a part que els delictes dels “capos” no tenen ni punt de comparació amb el frau fiscal comès pel de Rosario, i que per tant qualificar-lo de “capo de una estructura criminal” és realment una aberració, tampoc crec que el xicot tingui la suficient intel·ligència per ser-ho ja que s’ha deixat caçar amb una tal facilitat que faria enrojolar a qualsevol “capo” digne de dur aquest nom.

Si el noi no està content, amb el tracte fiscal que ha rebut o amb els impostos que ha de pagar, té les portes ben obertes per anar a qualsevol altre club del món, previ pagament de la clàusula de rescissió, a jugar a pilota.

Tot es degrada i fins i tot un hastag, aquest del “#TotsSom…”, que tan encertat va ser en el cas de “#TotsSomRubianes” o “#TotsSomParis” o “#TotsSomBruseles”, després dels brutals atemptats tant a França com a Bèlgica, ara serveixi per enaltir, glorificar, lloar i exalçar a un simple delinqüent fiscal.

En fi, que jo no sóc Leo Messi. Ni ganes.