Etiqueta: Rajoy

Perdó? Per què?

Posted on by cesc

Estem en un punt que té més de surrealista que d’una altra cosa. Es veu que ara l’estratègia del Partido Popular per sortir-se’n dels seus escàndols és la de demanar perdó. Sí, sí, sembla increïble però és veritat.
En Mariano ens va dir fa pocs dies allò de:
“Pido disculpas en nombre del Partido Popular por haber designado en puestos a quienes no eran dignos y no han estado a la altura de los cargos que desempeñaban. Comparto la indignación y el hartazgo de los españoles, ante conductas hirientes en medio de tantos sacrificios de los ciudadanos”.
Fins aquí molt bé Mariano, ara bé, et vas deixar el que hauria d’haver sigut la segona part:
“Y por lo tanto ante mi incapacidad total, mi falta de solidez y credibilidad política, presento mi dimisión irrevocable y convoco nuevas elecciones generales”. Llavors ja haguessis assolit l’excel·lència i potser hauries pogut dissimular la fetidesa que despreneu al passar tu i tots els teus adlàters.
No em serveix que l’endemà anessis al Senat, després de saber-se la detenció de cinquanta-un funcionaris per diverses trames delictives, en quatre o més comunitats, lligats al PP per dir-nos:
”Pido perdón en nombre del PP a todos los españoles por haber situado en puestos de los que no eran dignos a quienes en apariencia han abusado de ellos.” i reblessis el clau tot dient: ”Pido que no demos la imagen de un pais sumido en su totalidad en la corrupción porque no es verdad”.
Mariano, a quin món vius? Vius en un univers paral·lel? Vius en una línia de temps alternativa? O vius tots els dies del món sota els efectes d’algun tipus de substància estupefaent al·lucinògena que et fa veure i creure el què no és?
Tots sabem que “polític” es a hores d’ara, sinònim de “corrupte”. Com sempre sortiran els que diran allò, que ja cansa tant, de “no tots els polítics són iguals” però jo, els fico tots al mateix sac ja que crec que si fossin investigats la immensa majoria acabaria a Alcalá Meco o a Soto del Real i si, per casualitat, se’n trobés un que no estigués empastifat no seria perquè no hagués volgut sinó perquè no hagués pogut.
Però no és només l’ínclit Mariano qui demana perdó, no, no. La també corrupta, María Dolores de Cospedal també té la gran barra de dir-nos que se sent “escandalizada” i que el partit treballarà perquè “las malas prácticas no se vuelvan a producir nunca más porque también el PP está escandalizado, igual que el resto de los ciudadanos. Esto es un compromiso, que lo que pasó en el pasado no se vuelva a repetir”.
Això sí, s’ha afanyat a afegir que: “Tenemos que tener sentido de la responsabilidad, diferenciar lo bueno de lo malo, unas personas de otras, respetar la presunción de inocencia y defender que no todos pueden ser iguales, no se puede tratar a todo el mundo por igual”.
És a dir, la mateixa retòrica del gremialisme polític de sempre que intenta continuar tractant-nos d’imbècils a tots els que no ens dediquem a l’innoble art de la política.
Una altra que també tufeja corrupció per tots els porus de la seva ja pansida anatomia és Esperanza Aguirre (ex-comtessa de Murillo, comtessa de Bornos i “Grande de España”) la qual ens informa que viu “profundamente avergonzada” per tots els “affaires” que s’estan esdevenint en el seu partit. No sé si la vergonya que diu sentir la comtessa es deu a la quantitat de presumptes delictes comesos pels seus subordinats i col·laboradors o pel fet d’haver sigut ella qui va encimbellar, reclutar i seleccionar la majoria de pocavergonyes que ara fan cua als jutjats per declarar sobre els seus “presumptes” delictes.
En fi, que es veu que per enllestir-ho tot plegat s’ha de fer com va fer aquell reietó que vàrem tenir i que expiava els seus errors i les seves culpes amb un patètic infantilisme tot dient: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
Doncs no Mariano, no. Ja no ens valen ni els “lo siento mucho”, ni els “pido disculpas”, ni que comparteixis amb el poble el “hartazgo” dels polítics que tenim. Tampoc ens serveix que apareguis en un “plasma” colpejant-te el pit mentre entones com un mantra allò de “ Por mi culpa, por mi culpa, por mi grandísima culpa…” ni facis veure que te’n penedeixes recitant-nos el “Acto de contricción” posant l’accent en els versicles que diuen “me pesa de todo corazón haberos ofendido” o “propongo firmemente nunca más pecar…”
No, ara ja no, el crèdit se t’ha acabat. Com tu ens vas dir l’altre dia “quién la hace la paga”. No sé com pots anar per Europa sense que et caigui la cara de vergonya sent el president d’un país corcat per la corrupció començant pel teu propi govern.
Segurament Mariano passaràs a la historia com un dels pitjors presidents del “reino de España” i mira que superar en José Luis Rodríguez Zapatero era una tasca que no estava a l’alçada de qualsevol.
Per la meva part ni tens perdó ni el tindràs mai ja que no crec que el fet de demanar-lo, i anar tirant com si res, t’eximeixi de totes les teves responsabilitats.
Només canviant el cognom González pel de Rajoy podries aplicar-te el discurset que amollà qui va ser el teu mentor i et catapultà a la secretaria general del teu partit:

“Váyase señor González (Rajoy), no le queda ninguna otra salida honorable porque usted es el principal y primer responsable de la situación económica, porque usted es el principal y primer responsable de los casos de corrupción y del clima general de corrupción en España, porque usted es el principal responsable de la degradación de la vida pública española, porque usted es el principal y primer responsable de un gobierno incapaz”
Aznar dixit.

Mossos, no gràcies

Posted on by cesc

La veritat, com diu el proverbi espanyol “Para este viaje no hacían falta alforjas” i és que, ben mirat, no sé per quins set sous a Catalunya hem de patir aquesta infame policia autonòmica que no desmereix en brutalitat i repressió als antics membres de la Policía Nacional o de la Guardia Civil que es desplegaven pel territori català durant el franquisme, la transició i durant molts anys de la mal anomenada democràcia.
El darrer cas d’aquesta, ja no suposada sinó demostrada, brutalitat es produí quan fa pocs dies cinc membres del CME (Cos de Mossos d’Esquadra) atonyinaren de tal manera a un ciutadà que aquest traspassà al cap de poques hores després d’haver ingressat a l’Hospital Clínic on se l’havia traslladat.
Fastigueja veure ara com el conseller democristià, Ramon Espadaler, igual que féu el seu antecessor en el càrrec Felip Puig, tracta de perfumar amb declaracions tan sinistres, barroeres i cíniques, aquest femer en què s’ha convertit el CME.
Cal agrair també a ERC i especialment al seu president, Oriol Junqueras, que avortés la destitució del director dels Mossos en una sessió del Parlament de Catalunya votant en contra de l’esmena presentada pel PSC en la qual es demanava que Manel Prat fos destituït. Fer pinya amb els senyors i senyores de CiU no sé pas si és el que més li convé a ERC ja que, de republicans i catalans potser en són molt, però d’esquerra cada vegada menys. Veurem si en les properes conteses electorals els electors li toquen el crostó o miren cap a un altra costat, es tapen el nas i els hi fan confiança.
Crec, sincerament, que si en aquest cas no existís un vídeo que demostra els fets i no s’hagués organitzat l’escàndol que s’ha organitzat, el senyor Espadaler i els seus pretorians haguessin passat l’escombra per amagar la porqueria a sota la catifa.
Potser ja són massa els casos de violència policial en que estan empastifats els Mossos però sembla que a alguns partits polítics ja els hi està bé.
En el vídeo es pot observar com per part dels Mossos, porra en mà, s’empenta a la gent que està mirant el trist espectacle i se’ls foragita amenaçant-los violentament mentre de fons s’escolten els crits agònics del detingut mentre l’estossinen de valent.
Més d’un veí ha denunciat també que la policia va exigir-los que els vídeos que havien gravat els fossin entregats per tal d’eliminar qualsevol tipus de proves.
-Que sembli un accident- els deuen dir els que manen al més pur estil de la Cosa Nostra.
El CME està corcat i sembla que continuarà així ja que encara que algun mosso sigui condemnat per un que altre jutge ja s’encarrega el govern de torn d’indultar-lo tal i com va succeir ara fa menys d’un any quan quatre mossos condemnats per tortures per l’Audiència de Barcelona i pel Tribunal Suprem (tot i rebaixar-los les penes) varen ser indultats pel govern de Mariano Rajoy tot i estar-hi en contra la Secció Novena de L’Audiència de Barcelona i la Fiscalia.
De veritat, si aquesta ha de ser la policia de la futura (però impossible) Catalunya independent potser serà millor que apliquem el títol d’aquella famosa obra d’en Adolfo Marsillach, “Yo me bajo en la próxima, y usted?”.

Tot arribarà…o no

Posted on by cesc

Potser ja ha arribat el moment que això que anomenem “poble” digui “prou”, surti al carrer i faci passar per l’adreçador a tota aquesta colla de polítics de tots colors, des de l’ultradreta del PP als mal anomenats partits d’esquerra com ara IU, i els desposseeixi de tots els drets i privilegis de que gaudeixen i que ells mateixos s’han atorgat a cop de decret.
Ara es veu que ja som gairebé alemanys. El regne d’Espanya ja no és sobirà. El seu govern ja no decideix. Ho fan des d’Alemanya per ell. Ja se sap que la dreta espanyola sempre ha sigut molt germanòfila i si ara s’ha d’acotar la testa, dir “sí senyora”, abaixar-se els pantalons i belar com un ramat de bens perquè els alemanys estiguin contents doncs es fa, i ja està.
En Mariano només és un titella mogut per la cancellera teutona que li diu el què ha de fer i el què ha de dir, deixant-lo sense cap tipus de poder i sense cap tipus de vergonya ja que en Rajoy Brey vomita a la societat espanyola les directrius dictades per la susdita senyora entre els víctors dels diputats del seu partit mentre destil·len satisfets litres de bava espessa per cada nova retallada que serà aplicada als parats indecents, als funcionaris ganduls, als treballadors esquenadrets o als autònoms privilegiats. El govern de l’estat apuja l’IVA, retalla en totes les disciplines que afecten a treballadors, aturats o autònoms, però no retalla pas el sou als diputats i diputades que vegeten pel Congreso de los diputados.
Ahir vaig trobar a “Yahoo” una notícia que ja és la gota que fa vessar el got de la mesquinesa política. Resumint ve a dir que hi ha diputats, i fins i tot quatre ministres i el mateix president del govern, que cobren 1.823 euros al mes per a despeses d’allotjament i manutenció tot i viure a Madrid. Entre aquests energúmens hi trobem els ministres Arias Cañete i Ruiz Gallardón, la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría o la ministra Mato. Aquestes dietes es sumen als seus sous escandalosos els quals no es rebaixen com el de qualsevol funcionari públic sinó que ses senyories (totes les del “Congreso de los diputados”) continuaran gaudint de la totalitat del seu sou com abans de la destralada d’en Mariano. Deixo el link a la notícia de “Yahoo” per si algú la vol llegir a risc de patir un ictus cerebral, una angina de pit, o fins i tot un infart de miocardi fulminant ja que mentre la llegeixes sents com la mala llet et flueix per totes les venes del cos.
Cada dia abans de ficar-me al llit engego la ràdio amb l’esperança d’escoltar-hi el “Grândola, Vila Morena”, el senyal de que per fi ha començat una revolució que ja fa massa temps que esperem els qui, com jo, no creiem en el sistema polític actual el qual, per desgràcia, cada dia ens dóna més proves de la seva corrupció, la seva incompetència, la seva intolerància i en general de la seva nefasta gestió.
Diu un verset de la cançó: “O povo é quem mais ordena”, és a dir, “el poble és qui més ordena”, a veure si arriba aviat el dia en que els nostres ulls puguin veure-ho i ens podem treure de sobre el jou al qual ens tenen lligats aquesta colla d’hipòcrites repulsius.

Som diferents?

Posted on by cesc

A l’època fosca del franquisme es va fer famós el lema aquell de “Spain is different” que el senyor Fraga Iribarne va promocionar sobretot de cara al turisme exterior però que a nivell intern de l’estat va ser utilitzat com una paròdia per tal de mostrar a les democràcies europees com n’era d’anormal i excepcional el règim polític espanyol.
Doncs bé, gairebé trenta-set anys després de la mort del dictador, l’”Spain is different” segueix sent totalment vàlid. Podem veure-ho clarament en els successos al Congreso de los diputados del passat onze de juliol. Els successos als quals em refereixo farien riure si de tan tristos no fessin plorar a llàgrima viva. La cosa va anar de la següent manera:
en Mariano Rajoy Brey va anunciar al poble una bateria de retallades en sous i drets i una pujada d’impostos estratosfèrica. Fins aquí la cosa ja seria de per sí lamentable, però el més trist de tot arribà quan cada mesura exposada era victorejada amb grans aplaudiments pels senyors diputats i les senyores diputades del Partido Popular com si es tractés d’una “corrida” de braus i el personal eufòric demanés “las dos orejas y el rabo”.
Avui fins i tot hem sabut que una diputada del PP, se suposa que essent del PP deu ser catòlica, apostòlica, romana, i de missa i comunió diària, una tal Andrea Fabra, va crida un sentit “Que se jodan!!” quan el president del govern va anunciar que es reduirien les prestacions als aturats. Una clara mostra de la caritat cristiana ben entesa que impregna les files de l’actual Partido Popular que supera per la dreta el partit Falange Española de las JONS que fins i tot ha demanat la dimissió de la susdita diputada. (link)
Aquesta senyora (bé, la tracto de senyora tot i que ho podria fer tranquil·lament de meretriu, però no ho faré ja que, de diners en deu tenir molts més que jo, però d’educació, evidentment, n’està molt per sota) si tingues un mínim de dignitat ja hauria d’haver dimitit o, en absència de la seva dignitat, el seu amo polític ja l’hauria d’haver acomiadada.
Contrasta doncs la festa dels diputats del PP, als quals només els mancava tirar confeti i serpentines, bufar un espanta-sogres, col·locar-se un barretet de cartró d’aquells amb una goma per sota la barbeta i brindar amb xampany francès (el cava “catalán” no te suficient “glamour”), amb les llàgrimes (encara que fossin de cocodril) de la ministra italiana, Elsa Fornero, en anunciar retallades de les pensions, pujades de l’IVA i d’altres accions més o menys contundents contra els ciutadans italians.
La manca de sensibilitat per part del Partido Popular, que ja perd fins i tot en les formes, és realment esfereïdora, però, què es pot esperar d’un partit que beu de les fonts més casposes i retrògrades de la dictadura del seu benvolgut “generalísimo”.
Hi ha una cosa que es diu moral, una altra que es diu decència, una altra anomenada respecte i fins i tot una a la qual se n’hi diu vergonya. Doncs bé, sembla ser que cap de les paraules anteriors figuren en el lèxic dels diputats i diputades “peperos”.
El senyor Rajoy va tenir fins i tot la gosadia de dir que es reduïen les prestacions de l’atur per tal d’esperonar la recerca d’un lloc de treball per part dels “privilegiats” aturats donant gairebé a entendre que tot aquell que està inscrit a les llistes del SOC o de l’INEM hi és per desig propi, perquè gaudeix essent un aturat més, i perquè no vol accedir a cap dels milers i milers d’ofertes de feina que tant el SOC com l’INEM posen a la seva disposició diàriament.
Amb un líder com aquest i un partit que li dóna suport com el PP el país no s’enlairarà mai més, ans al contrari, ens anirem esllavissant cap a una pobresa endèmica de la qual ja es veurà, amb el pas de les dècades, si és possible de sortir-nos-en.
Ara ja es pot afirmar que la gestió de govern d’en Mariano ha fracassat. S’ha hagut de desdir de totes les promeses electorals fent-ho tot a l’inrevés de com havia dit que ho faria en campanya electoral. Ja no és de rebut apel·lar a l’herència rebuda del govern d’en Zapatero (tot i que va ser una gestió nefasta) ja que tos els indicadors econòmics i socials diuen que no tan sols estem igual que en la infausta darrera legislatura socialista, sinó que hem empitjorat en totes les facetes.
Si l’”Spain is different” dels anys seixanta va triomfar ara també podria fer carrera l’”Spain is not different” ja que, Spain, no és diferent a qualsevol república “bananera” governada per elements poc escrupolosos i mancats de qualsevol tipus de sensibilitat la màxima aspiració dels quals és exercir el poder per tal d’obtenir els més alts beneficis propis en el període de temps més curt sense que importi el més mínim que la resta de ciutadans i ciutadanes s’empobreixin, a tots els nivells, cada dia més.

Acudit electoral

Posted on by cesc

M’ha semblat molt bo l’acudit d’en Toni Batllori a La Vanguardia d’avui diumenge vint de novembre, dia d’eleccions.
Davant del “tsunami” que s’acosta, totes les forces que recolzen de manera clara i diàfana el PP estan ja esmolant forquilles i ganivets per tal de poder embocar les restes que quedin del partit ara al govern i no deixar-ne ni les engrunes.
El clero, la banca, l’empresariat més caspós, la caverna mediàtica, els del “Sí a la vida”, els que enyoren el “caudillo” (i més en un dia com avui), els contraris als matrimonis d’homosexuals, els que encara tenen l’escut de la Espanya predemocràtica penjat al menjador de casa i tants i tants d’altres donaran en les properes hores el seu vot a Mariano Rajoy Brey, un gallec de cinquanta-sis anys, perquè governi la pell de brau durant els propers quatre anys.
Si la decisió ha sigut encertada, o no, només el temps ens ho podrà dir.
Que el seu déu ens agafi confessats.

Passin i vegin!

Posted on by cesc

Passin i vegin!
El gran espectacle, la pantomima, el circ de les eleccions generals ja ha començat i tothom hi és convidat!
Voti ara i tindrà quatre anys per penedir-se’n!
No complirem gairebé res del que li prometem!
Ens omplirem tot el puguem les butxaques que és, principalment, el que venim a fer!
Som lladregots, incompetents, caragirats, mentiders, manipuladors però el seu vot ens legitima!

Així és, tornem a entrar en una altra campanya electoral la qual sembla que donarà com a resultat una majoria més que absoluta del Partido Popular que fagocitarà el seu adversari polític d’una manera escandalosa, amb una gana endarrerida des de fa gairebé vuit anys.
No és estrany, però, que això succeeixi, ja que els governs d’en Rodríguez Zapatero han sigut incapaços de gestionar de manera eficient la crisi actual.
Ara doncs, només cal triar si Rubalcaba o Rajoy és el que ha de prendre el relleu al neci que ara resideix a la Moncloa.
La tria és difícil, ja que votar pel senyor que va designar J.M. Aznar com el seu successor del qual es preveu, segons els experts, un enduriment en les retallades a tots els nivells o votar per qui va ser portaveu d’un govern socialista quan aquest duia a terme terrorisme d’estat i que havent format part d’els governs d’en ZP no ha aportat cap mena de mesura per combatre la situció actual, no és pas una elecció fàcil.
Això sí, el que resulti guanyador d’aquest combat tindrà la vida assegurada amb una suculenta pensió milionària que li serà abonada per llei gràcies als impostos pagats pels ciutadans i no pas perquè la feina que hagi fet s’ho mereixi.
Servidor no vota.
Ja fa molts anys que me n’he adonat que votar es seguir-los el joc. No seré còmplice de les barbaritats (que les faran, segur) ni de l’un ni de l’altre, ni ajudaré a cap dels dos a gaudir de la susdita pensió vitalícia. No legitimaré amb el meu vot tota la corrupció d’aquests carronyers. No voto perquè estic fart dels privilegis immerescuts que té la classe política (salari mínim d’un treballador 624 €/mes i 35 anys cotitzats per percebre una pensió de jubilació, salari mínim d’un diputat 3.996 €/mes i només 7 anys per percebre la pensió de jubilació), per l’ajut que han rebut bancs i caixes per part del govern (quan són uns dels màxims responsables de l’actual crisi), perquè els hi surt dels nassos fer-nos treballar fins al seixanta-set anys, per les retallades a la Seguretat Social, per rebaixar el sou als funcionaris, per la corrupció institucional, per mantenir la monarquia (ho sento però aquí reben fins i tot els Borbons), perquè la justícia no és igual per a tothom, per aprovar la llei Sinde, perquè crec que els polítics, en general, no són res més que una xacra social, uns elements mediocres, pusil·lànimes amb els poderosos però autèntics depredadors quan es tracta de sotmetre la classe treballadora, i resumint, perquè ens han encolomat tantes mesures neoliberals que han trinxat l’estat del benestar.
Així doncs, el dia de les eleccions, faré ús d’un dels pocs drets que encara em queden: no votaré.