Haig de reconèixer que vaig sentir una gran alegria quan em vaig assabentar que en José Montilla faria de “sanador”. Hosti! -vaig pensar-, ja era hora que realitzés una feina digna i deixés de viure de la política. El contacte amb el bestiar, vaig suposar, li farà força bé, ja que les bèsties són, moltes vegades, més dignes que els animals polítics.
Però el meu error va ser gruixut, ja que al cap de poca estona, me’n vaig adonar que no anava a fer de “sanador” sinó de “senador”. Vist tot plegat vaig arribar a la conclusió, clara i diàfana, que se’ns pixen a l’esquena cada vegada que volen.
Jo pregunto, com pot ser que a en Montilla, vistos els deplorables antecedents en tots els càrrecs que ha ocupat, ara, a sobre, se’l premiï amb una plaça a l’anomenat “Cementiri d’elefants”? I, em segueixo preguntant, seguirà cobrant la paga d’expresident si té un altre sou de l’administració pública? I, ara ja acabo, el PSC veu amb bons ulls aquest últim estirabot? Un tipus que hauria d’estar recusat a perpetuïtat per exercir cap mena de càrrec públic a causa de la seva incompetència, la seva ignorància o la seva beneiteria, ara, a més a més, se’l premia amb un càrrec de senador sense que ningú l’hagi votat.
El gloriós Montilla ens ha tornat a fer la patota. No es va presentar com a candidat al Senat sabent que tenia la plaça assegurada sense fer-ho. Molt poca valentia demostra el fet de no voler-se presentar com a senador a les llistes del seu partit ja que, segurament, no n’hagués sortit, i alhora demostra també una gran covardia el fet de voler ser-ho entrant per la porta del darrera. Crec, sincerament, que el millor que podria fer, si encara li resta una mica de vergonya i un pèl d’amor propi (cosa que dubto) seria tornar-se’n al seu Iznájar natal i fer vida de jubilat amb possibles, tot fent la partideta de manilla al casino del poble abillat amb un bon “cordobés color de caramelo, pulido y torneado” tal com deia el poeta.
Que en Montilla és un individu amb poques llums és un fet incontestable, però mira, aquí el teniu, fent de senador sense cap mena d’escrúpol i acabant d’omplir la bossa que no se sap mai que pot passar. Cal suposar que el fet que la seva prole estudiï a l’elitista Deutshe Schule de Barcelona fa necessari que entrin una quantitat notable de doblers cada mes, per la qual cosa, l’home s’ha de guanyar la vida trampejant com pugui.
Crec, a ulls clucs, que l’home del verb fàcil, la metàfora exacta, l’adjectiu precís i el domini excels de les llengües catalana i castellana, se’n fot de tot i de tothom i, a sobre, encara ens vol fer creure que és un estimable, digne i meritori “exHonorable”. Amb això té tota la raó, d’honor ja no en conserva, si és que mai n’ha tingut, ni una engruna.