Etiqueta: Barça

Jo no ho sóc

La campanya que el F.C. Barcelona ha engegat per tal de donar suport a un dels seus jugadors em sembla, a part d’incoherent, cínica i vergonyosa, d’una frivolitat espantosa.

Com pot el F.C. Barcelona posar en marxa la campanya #TotsSomMessi per donar suport a un delinqüent fiscal condemnat a 21 mesos de presó i a multes estratosfèriques? Què passa, és que el senyor L.M està per sobre de la resta de mortals que paguen els seus impostos, a la força, però religiosament? Què passa, que perquè sap fer anar una pilota amb els peus ja té dret de cuixa en matèria fiscal? Com pot el F.C. Barcelona fer una exaltació d’un delinqüent convidant-nos a ser solidaris amb aquest? Com pot el patètic president del club publicar una piulada a Twitter dient, literalment, “Leo, quien te ataca a ti, ataca al Barça y a su historia. Nos vamos a defender hasta el final. ¡Siempre juntos!”. Penós, molt penós! (Aquesta piulada amb recorda molt a allò que digué aquell altre delinqüent l’any 1984 des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume “Quan m’ataquen a mi, ataquen a Catalunya”).

No, no, si ha defraudat que se’l condemni amb tota la duresa que marqui la llei i no em val, en aquest cas, cap tipus de comparació amb d’altres casos de frau com pot ser el de l’infanta Elena i el seu marit Iñaki Urdangarín, ni que se’m digui que el jovencell no en sabia res, que tot ho manegava son pare i que ell només signava els papers que li posaven sobre la taula.

Així què? Ara, quan condemnin a l’Iñaki Urdargarín per la seva corrua d’imputacions suposo que el Barça també traurà una campanya amb el hastag “#TotsSomIñakiUrdangarin” per donar suport a qui durant tants anys va defensar la samarreta blaugrana de la secció de handbol de l’entitat. I, és clar, tots els convergents de soca-rel també voldran exonerar a un tal Jordi Pujol de tot el frau fiscal que de manera sistemàtica dugué a terme durant anys algú a qui tothom anomenava “Molt honorable”.

I tot seguit els partidaris de la Pantoja, i d’en Bárcenas, i d’en Mario Conde, i dels ficticis i televisius Alcántara i fins i tots els favorables al “caloret faller” de la Rita Barberá, gosaran fer campanya per fer veure a tot el món que tots ells han sigut acusats, jutjats o condemnats injustament.

Potser sí que l’advocat de l’Estat és va passar de la ratlla comparant en Leo Messi amb un “capo de una estructura criminal”. No crec jo que l’argentí es pugui comparar amb el recentment finat Bernardo Provenzano o amb Salvatore “Toto” Riina o amb Matteo Messina tots ells distingits amb el títol de “Capo di tutti capi” de la Cosa Nostra.

Deixant a part que els delictes dels “capos” no tenen ni punt de comparació amb el frau fiscal comès pel de Rosario, i que per tant qualificar-lo de “capo de una estructura criminal” és realment una aberració, tampoc crec que el xicot tingui la suficient intel·ligència per ser-ho ja que s’ha deixat caçar amb una tal facilitat que faria enrojolar a qualsevol “capo” digne de dur aquest nom.

Si el noi no està content, amb el tracte fiscal que ha rebut o amb els impostos que ha de pagar, té les portes ben obertes per anar a qualsevol altre club del món, previ pagament de la clàusula de rescissió, a jugar a pilota.

Tot es degrada i fins i tot un hastag, aquest del “#TotsSom…”, que tan encertat va ser en el cas de “#TotsSomRubianes” o “#TotsSomParis” o “#TotsSomBruseles”, després dels brutals atemptats tant a França com a Bèlgica, ara serveixi per enaltir, glorificar, lloar i exalçar a un simple delinqüent fiscal.

En fi, que jo no sóc Leo Messi. Ni ganes.

Ni Sant Jordi ens estima

Diu la llegenda que a la Capadòcia hi vivia un drac que tenia esporuguits els habitants d’aquella zona. Per tal que la bèstia no causes estralls i malifetes els vilatans oferien diàriament al drac, bens, cabrits, algun garrí i d’altres menges per mantenir-la  calmada. Ara bé, quan el bestiar s’acabà no ho va fer, però, la gana del monstre. Així doncs a manca d’ovins, porcins, caprins, equins o bovins es decidí oferir un membre del poble cada dia al drac per tal de saciar la seva insaciable mengera. Mentre el personal que era ofert en sacrifici al drac varen ser gent del poble la cosa funcionà força bé, ara, quan a qui li va tocar ser cruspida per la bestiola va ser la princesa del regne la cosa va canviar. Succeí que mentre la princesa s’encaminava moixa i ploranera cap al cau del drac, un cavaller anomenat Jordi sorgí del no-res i amb la seva llança acabà amb l’existència del drac que, dit sigui de pas, deuria tenir la mobilitat reduïda després d’endrapar com un lladre durant tant de temps.
Ahir a la nit, que casualment era el dia de sant Jordi, la llegenda va patir uns petits canvis. No va ser una princesa la oferta en sacrifici a aquell drac verdós i gegant, alat, de poderoses potes i alè de foc, sinó onze damisel·les multimilionàries les ofertes en vergonyós sacrifici al poderós drac bavarès vestit tot ell de vermell. El festí que la bèstia teutona es donà amb les princeses blau-granes quedarà marcat a foc a la memòria culer durant generacions. La sensació d’impotència, de desgavell total tant a nivell de jugadors com d’equip tècnic, va ser devastadora. El millor jugador del món ni hi era ni se l’esperava ja que va ser incapaç de trenar ni una sola jugada en tot el partit. El “niño maravilla”, Alexis Sánchez per a qui ho desconegui, pel qui es varen pagar 37 milions d’euros, va confirmar que es un bon jugador per a algun equip de regional preferent però en unes semifinals de Champions League al màxim que pot aspirar és a sortir abans que la resta de jugadors per tal de treure la pols de la banqueta del seu equip. L’entrenador no va estar a l’alçada; incapaç de cercar cap mena de revulsiu per mirar de donar-li un tomb al partit es va resignar a continuar amb l’onze inicial fins que a vuit minuts del final va fer sortit Villa (demostració palpable de com està el nivell en aquest equip) encara no se sap ben bé per què. Un a un els jugadors del Barça van esser superats en totes les facetes del joc pels seus oponents germànics mentre a les banquetes Josef Heynckes es cruspia i escurava tots els ossets del seu oponent esportiu Tito Vilanova.
Vist el que vàrem veure suposo que, ara ja, ningú seguirà amb la cançoneta de que el Barça és el millor equip del món. Contents estan, i amb raó, els que vaticinaven un “fi de cicle” que ha arribat d’una manera dolorosa i humiliant però que hagués pogut ser pitjor si en comptes de ser el Bayern de Munich en una semifinal hagués sigut el Real Madrid a la final de la Champions League. Llavors si que els suïcidis davant la humiliació haguessin sigut nombrosos: les venes obertes, la gent llançant-se daltabaix del monument de Colom, la cicuta i el cianur haguessin estat a l’ordre del dia i el “Govern dels Millors”, capitanejat per un esgarrinxat Artur Mas, hagués declarat el 23 d’abril la Festa Nacional de Catalunya en detriment de l’11 de setembre per tal de celebrar una autèntica derrota i no pas aquella carrinclonada del 1714.
En fi, com tothom va poder veure, sant Jordi no va treure ni el nas ahir a l’Allianz Arena per donar un cop de mà als culers o de llança a les feres alemanyes. Ves a saber si ja està en nòmina d’un tal Florentino.

Tot s’acaba

le-pere_le-fils_le_st_espritEm sembla, ja em perdonaran si m’erro, que ahir, el diari esportiu francès, l’Equipe, va treure un número dedicat completament a la història del Barça on s’hi podia veure una imatge amb tres samarretes blaugranes en les quals hi figurava el següent: a la primera hi havia com a dorsal el número catorze i en el lloc del nom del jugador s’hi llegia “Le Pere”; a la següent el número era el quatre i el nom “Le Fils” i a la darrera hi teníem un deu a sota de “Le St. Esprit”. Les tres samarretes, com es poden imaginar, feien referència a Cruiff, Guardiola i Messi.
La susdita imatge va ser premonitòria del que acabà per succeir ahir al Camp Nou. Del pare no se’n pot parlar ja que és la mare dels ous, però del fill i l’esperit sant la cosa dóna força joc.

El Fill:
El messies del Bages va patir ahir la seva crucifixió personal. Els seus errors, en forma de tàctica (s’ha de jugar amb defensa de tres contra la millor devantera europea?) o d’alineació (on eren Piqué, Cesc, Busquets, Pedro, Alexis?), van ajudar, i molt, a la tan temuda derrota convertint el Camp Nou en el seu Gòlgota particular. L’home que té en el seu poder una Medalla d’Honor de la Generalitat de Catalunya (esgarrifa pensar com deu estar el nivell del país per arribar a donar aquest guardó a un entrenador de futbol) va dilapidar la seva condició messiànica i tothom va poder comprovar que és, tan sols, un simple i adotzenat mortal que, com qualsevol altre humà, a vegades l’encerta i d’altres, com ahir, no ho fa ni per casualitat.
Hom espera que, igual que el Crist crucificat, ressusciti al tercer dia i aconsegueixi, el dimarts vinent, portar l’equip a la final de la Champions League on, tot sembla que serà així, es trobarà una altra vegada amb el rival que ahir el va noquejar.
La paraula de Pep ja no és divina ni tan sols pels més obstinats acòlits.

L’Esperit Sant:
El nou esperit sant ja no és un tendre colomí blanc. Ara se’ns apareix com un argentí de metre seixanta nou, farcit de milions, nas gros, tímid i vergonyós, amb unes extremitats inferiors prodigioses tant per la seva musculatura com per les filigranes que saben fer amb una pilota als peus.
Ahir, igual que en el darrer partit contra el Chelsea, no va estar a l’alçada del que s’espera d’ell. El considerat número u del futbol mundial va passar pel partit amb més pena que gloria mentre que el seu gran rival, que es diu Cristiano però és realment diabòlic, marcava el gol que ensorrava definitivament les il·lusions blaugranes.
Igual que l’Esperit Sant verdader ahir el rosarí deambulà pels espais celestes i no pas per la verda i regada gespa del Camp Nou.

Tot arriba en aquesta vida i, fins i tot els que creien que el que va succeir ahir al vespre no arribaria a succeir mai, varen haver-se de rendir a l’evidència i empassar-se la crua realitat. El que semblava ja gairebé impossible, per habitual, es va fer real, i “el millor equip del món” va caure davant d’un altre equip que, ja que el va derrotar, deu ésser millor que ell.
En fi, i en previsió del que pugui passar el dimarts , que Déu pare totpoderós hi faci més que nosaltres ja que nosaltres no hi podem pas fer res.