Diu la llegenda que a la Capadòcia hi vivia un drac que tenia esporuguits els habitants d’aquella zona. Per tal que la bèstia no causes estralls i malifetes els vilatans oferien diàriament al drac, bens, cabrits, algun garrí i d’altres menges per mantenir-la  calmada. Ara bé, quan el bestiar s’acabà no ho va fer, però, la gana del monstre. Així doncs a manca d’ovins, porcins, caprins, equins o bovins es decidí oferir un membre del poble cada dia al drac per tal de saciar la seva insaciable mengera. Mentre el personal que era ofert en sacrifici al drac varen ser gent del poble la cosa funcionà força bé, ara, quan a qui li va tocar ser cruspida per la bestiola va ser la princesa del regne la cosa va canviar. Succeí que mentre la princesa s’encaminava moixa i ploranera cap al cau del drac, un cavaller anomenat Jordi sorgí del no-res i amb la seva llança acabà amb l’existència del drac que, dit sigui de pas, deuria tenir la mobilitat reduïda després d’endrapar com un lladre durant tant de temps.
Ahir a la nit, que casualment era el dia de sant Jordi, la llegenda va patir uns petits canvis. No va ser una princesa la oferta en sacrifici a aquell drac verdós i gegant, alat, de poderoses potes i alè de foc, sinó onze damisel·les multimilionàries les ofertes en vergonyós sacrifici al poderós drac bavarès vestit tot ell de vermell. El festí que la bèstia teutona es donà amb les princeses blau-granes quedarà marcat a foc a la memòria culer durant generacions. La sensació d’impotència, de desgavell total tant a nivell de jugadors com d’equip tècnic, va ser devastadora. El millor jugador del món ni hi era ni se l’esperava ja que va ser incapaç de trenar ni una sola jugada en tot el partit. El “niño maravilla”, Alexis Sánchez per a qui ho desconegui, pel qui es varen pagar 37 milions d’euros, va confirmar que es un bon jugador per a algun equip de regional preferent però en unes semifinals de Champions League al màxim que pot aspirar és a sortir abans que la resta de jugadors per tal de treure la pols de la banqueta del seu equip. L’entrenador no va estar a l’alçada; incapaç de cercar cap mena de revulsiu per mirar de donar-li un tomb al partit es va resignar a continuar amb l’onze inicial fins que a vuit minuts del final va fer sortit Villa (demostració palpable de com està el nivell en aquest equip) encara no se sap ben bé per què. Un a un els jugadors del Barça van esser superats en totes les facetes del joc pels seus oponents germànics mentre a les banquetes Josef Heynckes es cruspia i escurava tots els ossets del seu oponent esportiu Tito Vilanova.
Vist el que vàrem veure suposo que, ara ja, ningú seguirà amb la cançoneta de que el Barça és el millor equip del món. Contents estan, i amb raó, els que vaticinaven un “fi de cicle” que ha arribat d’una manera dolorosa i humiliant però que hagués pogut ser pitjor si en comptes de ser el Bayern de Munich en una semifinal hagués sigut el Real Madrid a la final de la Champions League. Llavors si que els suïcidis davant la humiliació haguessin sigut nombrosos: les venes obertes, la gent llançant-se daltabaix del monument de Colom, la cicuta i el cianur haguessin estat a l’ordre del dia i el “Govern dels Millors”, capitanejat per un esgarrinxat Artur Mas, hagués declarat el 23 d’abril la Festa Nacional de Catalunya en detriment de l’11 de setembre per tal de celebrar una autèntica derrota i no pas aquella carrinclonada del 1714.
En fi, com tothom va poder veure, sant Jordi no va treure ni el nas ahir a l’Allianz Arena per donar un cop de mà als culers o de llança a les feres alemanyes. Ves a saber si ja està en nòmina d’un tal Florentino.