L’Argentina, sembla ser, està de moda. En primer lloc el Col·legi cardenalici de la Santa Església Catòlica i Romana va elegir en el darrer conclau un Papa argentí que va ésser presentat pel cardenal protodiaca francès Jean Louis Tauran després de l’habitual “Anuntio vobis gaudium magnum, habemus Papam “ i del “Eminentissimum ac Reverendissimum Dominum,Dominum Georgium Marium Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Bergoglio qui sibi nomen imposuit Franciscum“. De moment el nou Papa de Roma està donant una molt bona imatge. El seu acostament als fidels, tan físic com espiritual, fa que s’esperi d’ell que aconsegueixi destravar i modernitzar una església que fa molt de temps que està ancorada en èpoques pretèrites.
A mi personalment el nou Papa em cau bé no sé si pels seus propis mèrits o simplement per la semblança física que té amb un meu conegut la bonhomia del qual és excepcional. Tot i que jo no combregui, i mai més ben dit, amb les seves creences, crec que podria ser el revulsiu necessari per, almenys, millorar la imatge i els costums d’una església de la qual n’és el pastor d’ànimes.

En segon lloc ens arriba d’els antics territoris d’ultramar espanyols l’anomenat “escrache”. Tot i que amb aquest nom pot semblar que faci referència a una qualsevulla perversió sexual el cert és que es refereix a una pràctica que consisteix que un grup de persones, més o menys multitudinari, es planti davant del domicili o del lloc de treball d’algú a qui es pretén denunciar, generalment polítics o gent amb poder com ara banquers o empresaris, i dedicar-li a l’homenatjat una sonora cassolada amanida amb pancartes reivindicatives i els improperis i insults propis d’aquests esdeveniments. Això, que sembla tan lògic com necessari, vist el cas omís que polítics o banquers fan de les reivindicacions populars, sembla que no agrada ni poc ni massa a les castes abans esmentades i ja s’han afanyat a qualificar els autors dels “escraches” com a feixistes, nazis o filoetarres. Per descomptat que el periodisme d’extrema dreta (Intereconomía, COPE, El Mundo, ABC, La razón…) s’ha apuntat al carro del descrèdit contra els qui organitzen o participen en els “escraches” per tal de donar suport a les elits dretanes, corruptes, mentideres i estafadores. El que caldrà veure serà la reacció d’aquests mateixos mitjans quan l’”escrache” es faci contra algú declaradament esquerranós.
Varen ser una agrupació pels drets humans que es feien dir “HIJOS” i que sorgiren a meitat de la dècada dels noranta del segle passat, els que feren ús de la paraula “escrache” per denominar les protestes que es realitzaren prop dels domicilis particulars d’alguns militars que havien sigut indultats per Carlos Menem el, aleshores, president de la república Argentina, i els que varen crear el lema “Si no hay justicia, hay escrache”. Cal dir que aquests “HIJOS” no tenen res a veure amb els televisius “Hijos de la anarquía” “moteros”, busca-bregues, bevedors empedreïts tatuats fins el deliri i traficants d’armes.
La controvèrsia entre detractors i defensors de l’“escrache”, però, està al carrer. Mentre que els detractors s’aferren a la teoria que l’“escrache” no és res més que un tipus d’assetjament violent contra les víctimes i les seves famílies i que atempta directament contra el fonaments de la democràcia els defensors proclamen que és una forma llegítima de fer saber a diputats o a d’altres elements corruptes i immorals les demandes de la ciutadania.
Els que critiquen aquestes accions s’omplen la boca proclamant que no es pot assetjar els representants elegits democràticament a les urnes, però obvien que aquests mateixos representants es passen pel forro des del primer a l’últim punt del programa electoral pel qual varen ser escollits i fan el que “democràticament “ els surt de les pilotes. No els interessa que es pugui alterar el sistema ni una engruna ja que això podria desestabilitzar el seu “modus vivendi” esplendorós.
La senyora delegada del govern a Madrid, una tal Cristina Cifuentes, ha qualificat els membres de la PAH (Plataforma de afectados por la hipoteca) de simpatitzants d’ETA per haver fet un “escrache” al diputat del Partido Popular, Esteban González Pons. Només manca que ens digui a tots els ciutadans que tot plegat és “un contubernio judeo-masónico” tal i com ho deia el seu mai prou estimat Francisco Franco Bahamonde.
En fi, que es veu que la banca, els polítics o els empresaris corruptes, tenen tot el dret a estafar-nos, espoliar-nos i ensorrar-nos en la misèria, tan a nivell general com particular, però els bons ciutadans ni hem de sortir al carrer a protestar, ni queixar-nos, ni sobretot fer cap “escrache” ja que això es assetjament i aquesta pobra gent el que es mereix és que la seva tasca sigui lloada pels poetes del règim en versos d’art major si pot ser hendecasíl·labs rimats.
Ara que a Brussel·les diuen que els propers rescats bancaris els hauran de pagar en part els estalviadors sembla que el futur dels “escraches” serà, com a mínim, espaterrant.
Per a un servidor de vostès l’”escrache” no està bé, està molt rebé, tot i que, personalment, jo emprendria mesures molt més dràstiques que l’”escrache”, però aquestes, amb tota seguretat, serien qualificades de delictives per qualsevol jutge humà i de pecat mortal pel jutge únic de la Santa Mare Església Catòlica.