Etiqueta: Papa Bergoglio

PP vs Papa

Posted on by cesc

Poc o molt poc content deu estar el president del govern espanyol amb el Papa Bergoglio. Una gran part de les declaracions que ha fet durant la seva estada al Brasil sembla que estiguin fetes per dur la contraria a l’incompetent i corrupte president del govern que el poble (equivocant-se, el poble també s’equivoca) va triar democràticament (bé, només per a un individu com en Francisco Marhuenda, director de La razón, en Mariano ho està fent tot rebé. Ja sabem que en Marhuenda no és solament el director d’un diari on l’ensabonada presidencial és diària sinó que aviat li donaran, juntament amb un tovalló per a que s’eixugui els morros, el títol de llepaculs oficial del president del govern).
Per començar a finals de setembre de l’any passat en Mariano va dir literalment:
“Mi mayor reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de prensa y que no abre los telediarios “. És a dir, lloava la submisió, el sotmetiment del poble a les aberracions polítiques i socials que tant ell com el seu govern ja estaven duen a terme.
Per contra el Papa Francesc I ha dit:
“Los jóvenes tienen que salir, tienen que hacerse valer, los jóvenes tienen que salir a luchar por los valores, a luchar por esos valores, y los viejos abran la boca, los ancianos abran la boca y enséñennos, transmítannos la sabiduría de los pueblos” i també ha afeixít:
“Quiero que salgan a la calle a armar lío, quiero lío en las diócesis, quiero que se salga fuera, quiero que la Iglesia salga a la calle, quiero que la Iglesia abandone la mundanidad, la comodidad y el clericalismo, que dejemos de estar encerrados en nosotros mismos” .”Que me perdonen los obispos y los curas si los jóvenes les arman lío, pero ese es mi consejo…” (es veu que en Rouco Varela va estar gairebé a punt d’obrir-se les venes quan va escoltar aquestes declaracions però recordà que això era pecat i ho va deixar córrer, de moment).
Declarà tot seguit:
“Miren, yo pienso que en este momento, esta civilización mundial se pasó de rosca, ¡se pasó de rosca! Porque es tal el culto que ha hecho al dios dinero, que estamos presenciando una filosofía y una praxis de exclusión de los dos polos de la vida que son las promesas de los pueblos. Y por supuesto, porque uno podría pensar, que podría haber una especie de eutanasia escondida. Es decir, no se cuida a los ancianos, pero también está esta eutanasia cultural: ¡no se los deja hablar, no se los deja actuar! Y la exclusión de los jóvenes: El porcentaje que hay de jóvenes sin trabajo, sin empleo, ¡es muy alto! Y es una generación que no tiene la experiencia de la dignidad ganada por el trabajo. O sea, ¡Esta civilización nos ha llevado a excluir las dos puntas que son el futuro nuestro!
Per acabar de reblar el clau va deixar anar el següent:
“Queridos jóvenes, ustedes tienen una especial sensibilidad ante la injusticia, pero a menudo se sienten defraudados por los casos de corrupción, por las personas que, en vez de buscar el bien común persiguen su propio interés” (ara ja va ser tota la cúpula del PP, l’actual i la pretèrita, la que cercava desesperada les fulles d’afaitar, la cicuta, o directament l’ampolla de salfumant).

En un altre tema espinós, tant per a l’Esglèsia Catòlica com per al PP, com és l’homosexualitat, el Papa sembla ser que ha canviat la seva posició deixant de condemnar els homosexuals i, a més a més, dient en unes declaracions: “Quién soy yo para criticarlos?”. Tot i que tampoc podem esperar que el Papa es faci subscriptor de la revista Zero, si encara existís, sembla un punt d’inflexió en la relació entre l’església catòlica i el món gai. Això també contrasta amb les retrògrades i grotesques declaracions que va fer el ministre Jorge Fernández Díaz, nomenat pel mateix Mariano Rajoy, dient que estava contra el matrimoni homosexual ja que, segons ell: ”La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”. Potser com a enginyer industrial, que és, deu ser molt competent, però com a ministre està al mateix nivell patètic dels seus col·legues del govern (Wert, Ana Mato, de Guindos, Montoro…..).
No parlem ja del que va declarar “l’expert” Aquilino Polaino triat pel PP per anar a la Comisión de Justicia del Senado que estudiava la llei del matrimoni gai i que, amb dos pebrots, va declarar: “Aunque la homosexualidad se haya desclasificado como enfermedad no quiere decir que no haya trastornos. A los homosexuales se les puede ayudar con terapia reparativa”. Veien el tarannà d’aquest individu suposo que quan parla de “terapia reparativa” es deu referir directament a la lobotomia.
A part d’això el Papa Bergoglio també té alguna petita ombra. Ara es veu que vol fer sants a Joan Pau II i a Joan XXIII tots dos d’una tacada. Bé, el procés per arribar a la santificació és, normalment, llarg, ja que han de passar una serie d’anys després de la mort; primer t’han de fer beat i finalment, només uns quants elegits, són proclamats sants. A més per arribar a assolir aquest status s’han d’haver constatat dos miracles. Doncs bé, es veu que en Joan Pau II ja els té fets, però el Papa Roncalli només en té un. Tot i així, Bergoglio li dona una dispensa d’aquest segon miracle per tal que pugui ésser canonitzat. Lleig! Si la llei catòlica diu el què diu no està gaire bé que el Papa, per molt Papa que sigui, se la passi pel forro quan li convingui.

Tot i això, bé en Bergoglio, força bé, amb més llums que ombres (tot i que encara queden temes com l’avortament, el divorci o el sacerdoci femení amb els quals el Papa sembla ser que està força encallat).
Que un menjacapellans ateu convençut com jo aplaudeixi les declaracions d’un Papa catòlic, apostòlic i romà costa d’empassar però, ja ho diuen, “els camins del Senyor són inescrutables”.

Anuntio vobis gaudium habemus escrache

Posted on by cesc

L’Argentina, sembla ser, està de moda. En primer lloc el Col·legi cardenalici de la Santa Església Catòlica i Romana va elegir en el darrer conclau un Papa argentí que va ésser presentat pel cardenal protodiaca francès Jean Louis Tauran després de l’habitual “Anuntio vobis gaudium magnum, habemus Papam “ i del “Eminentissimum ac Reverendissimum Dominum,Dominum Georgium Marium Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Bergoglio qui sibi nomen imposuit Franciscum“. De moment el nou Papa de Roma està donant una molt bona imatge. El seu acostament als fidels, tan físic com espiritual, fa que s’esperi d’ell que aconsegueixi destravar i modernitzar una església que fa molt de temps que està ancorada en èpoques pretèrites.
A mi personalment el nou Papa em cau bé no sé si pels seus propis mèrits o simplement per la semblança física que té amb un meu conegut la bonhomia del qual és excepcional. Tot i que jo no combregui, i mai més ben dit, amb les seves creences, crec que podria ser el revulsiu necessari per, almenys, millorar la imatge i els costums d’una església de la qual n’és el pastor d’ànimes.

En segon lloc ens arriba d’els antics territoris d’ultramar espanyols l’anomenat “escrache”. Tot i que amb aquest nom pot semblar que faci referència a una qualsevulla perversió sexual el cert és que es refereix a una pràctica que consisteix que un grup de persones, més o menys multitudinari, es planti davant del domicili o del lloc de treball d’algú a qui es pretén denunciar, generalment polítics o gent amb poder com ara banquers o empresaris, i dedicar-li a l’homenatjat una sonora cassolada amanida amb pancartes reivindicatives i els improperis i insults propis d’aquests esdeveniments. Això, que sembla tan lògic com necessari, vist el cas omís que polítics o banquers fan de les reivindicacions populars, sembla que no agrada ni poc ni massa a les castes abans esmentades i ja s’han afanyat a qualificar els autors dels “escraches” com a feixistes, nazis o filoetarres. Per descomptat que el periodisme d’extrema dreta (Intereconomía, COPE, El Mundo, ABC, La razón…) s’ha apuntat al carro del descrèdit contra els qui organitzen o participen en els “escraches” per tal de donar suport a les elits dretanes, corruptes, mentideres i estafadores. El que caldrà veure serà la reacció d’aquests mateixos mitjans quan l’”escrache” es faci contra algú declaradament esquerranós.
Varen ser una agrupació pels drets humans que es feien dir “HIJOS” i que sorgiren a meitat de la dècada dels noranta del segle passat, els que feren ús de la paraula “escrache” per denominar les protestes que es realitzaren prop dels domicilis particulars d’alguns militars que havien sigut indultats per Carlos Menem el, aleshores, president de la república Argentina, i els que varen crear el lema “Si no hay justicia, hay escrache”. Cal dir que aquests “HIJOS” no tenen res a veure amb els televisius “Hijos de la anarquía” “moteros”, busca-bregues, bevedors empedreïts tatuats fins el deliri i traficants d’armes.
La controvèrsia entre detractors i defensors de l’“escrache”, però, està al carrer. Mentre que els detractors s’aferren a la teoria que l’“escrache” no és res més que un tipus d’assetjament violent contra les víctimes i les seves famílies i que atempta directament contra el fonaments de la democràcia els defensors proclamen que és una forma llegítima de fer saber a diputats o a d’altres elements corruptes i immorals les demandes de la ciutadania.
Els que critiquen aquestes accions s’omplen la boca proclamant que no es pot assetjar els representants elegits democràticament a les urnes, però obvien que aquests mateixos representants es passen pel forro des del primer a l’últim punt del programa electoral pel qual varen ser escollits i fan el que “democràticament “ els surt de les pilotes. No els interessa que es pugui alterar el sistema ni una engruna ja que això podria desestabilitzar el seu “modus vivendi” esplendorós.
La senyora delegada del govern a Madrid, una tal Cristina Cifuentes, ha qualificat els membres de la PAH (Plataforma de afectados por la hipoteca) de simpatitzants d’ETA per haver fet un “escrache” al diputat del Partido Popular, Esteban González Pons. Només manca que ens digui a tots els ciutadans que tot plegat és “un contubernio judeo-masónico” tal i com ho deia el seu mai prou estimat Francisco Franco Bahamonde.
En fi, que es veu que la banca, els polítics o els empresaris corruptes, tenen tot el dret a estafar-nos, espoliar-nos i ensorrar-nos en la misèria, tan a nivell general com particular, però els bons ciutadans ni hem de sortir al carrer a protestar, ni queixar-nos, ni sobretot fer cap “escrache” ja que això es assetjament i aquesta pobra gent el que es mereix és que la seva tasca sigui lloada pels poetes del règim en versos d’art major si pot ser hendecasíl·labs rimats.
Ara que a Brussel·les diuen que els propers rescats bancaris els hauran de pagar en part els estalviadors sembla que el futur dels “escraches” serà, com a mínim, espaterrant.
Per a un servidor de vostès l’”escrache” no està bé, està molt rebé, tot i que, personalment, jo emprendria mesures molt més dràstiques que l’”escrache”, però aquestes, amb tota seguretat, serien qualificades de delictives per qualsevol jutge humà i de pecat mortal pel jutge únic de la Santa Mare Església Catòlica.