Etiqueta: mas

Teatre?

Posted on by cesc

A dia d’avui les coses no pinten gens bé. Val a dir, per tenir les coses una mica més clares, que un servidor no va votar pas a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, de fet, un servidor no vota mai normalment, ja que la política, i especialment els professionals de la política, em produeixen tots plegats una repugnància espantosa.
Dit això també he de dir que fins fa un parell de dies creia que aquests nois de la CUP eren dels que els tenien ben posats i, fins i tot, m’havia arribat a plantejar de votar-los (encara que jo els trobo massa de dretes amb el seu anticapitalisme de fireta i el seu antisistema descafeïnat) si no donaven el seu braç a tòrcer davant les pressions exercides pels partidaris que l’indigne Artur Mas sigui, de nou, no fos cas que perdéssim la cadira, president de la Generalitat de Catalunya.
En Baños i companyia s’han mantingut ferms en la negativa d’investir a en Mas com a president al·legant que no podien donar suport a qui ha dut a terme unes polítiques tan nefastes per a molta gent del país i que, a més a més, és el líder d’un partit empastifat fins el coll per escàndols de corrupció començant pel qui va ser el seu mentor polític i que ja és conegut per tothom com el “Corleone” català. En Mas sempre ha al·legat desconeixement de les trames del 3% o de les malifetes d’en Oriol Pujol i els seus germans, però, si ja és molt lamentable que ho sabés i mirés cap a un altre cantó, encara ho és més que no se n’adones de res del que passava al seu voltant la qual cosa demostraria, per enèsima vegada, la seva manca absoluta de capacitat per exercir el càrrec de president.
Ara bé, sembla ser que les coses estan canviant i en la darrera compareixença dels líders de la CUP hi va haver una petita, però molt significativa, inflexió. Per primer cop des de les eleccions del 27 S la CUP va modular el seu discurs i no digué, com havien dit fins ara, que de cap de les maneres farien a Artur Mas president sinó que ens digueren que ho consultarien de nou amb les bases.
De moment la CUP s’ha descordat el cinturó. Veurem si a aquest fet segueix la descordada del botó, la baixada de la cremallera i, finalment, la baixada de pantalons fins als turmells.
Hem assistit, doncs, durant aquests, gairebé, dos mesos, a una posada en escena per part de la CUP que només era teatre pur? Forçaran els “cuperos” unes noves eleccions davant la impossibilitat de formar govern per part d’en Mas? o bé, l’investiran al·legant qualsevol excusa barata la qual, ja veurem, si se l’empassa el seu electorat molta part del qual va votar-los per tal que el “senyor” Mas no fos president?
Com he dit al principi, les coses no pinten gaire bé, i em temo que haurem de tornar a veure a en Mas de president amb el suport de la CUP.
Tot i això, no perdo l’esperança i espero que no haguem de cantar als senyors de la CUP aquell famós bolero que duia per nom “Teatro” i que interpretà magistralment aquella cubana de nom artístic “La Lupe” i que feia així:

Igual que en un escenario
finges tu dolor barato
tu drama no es necesario
ya conozco ese teatro.

Fingiendo,
que bien te queda el papel
después de todo parece
que esa es tu forma de ser.
Teatro,
lo tuyo es puro teatro
falsedad bien ensayada
estudiado simulacro.

Fue tu mejor actuación
destrozar mi corazón
y hoy que me lloras de veras
recuerdo tu simulacro.

Perdona que no te crea
me parece que es teatro.

En fi, per a ells va el pollastre.

Affectio maritalis

Posted on by cesc

Per fi s’ha acabat. El dia d’ahir, el 9N, del qual en portem parlant des del 12 de desembre del 2013 a diari, ja ha passat. La cosa ja havia arribat a uns extrems insuportables; tot era 9N, 9N, 9N, ara sí, ara no, ara en diem referèndum, ara en diem procés participatiu, ara és anticonstitucional, ara encara ho és més, etc, etc, etc.
Tot plegat m’havia fet plantejar acabar com sant Simeó Estilita el Vell, aquell que n’estava fins els pebrots de tot i de tothom i es feu construir una columna de 17 metres d’alçada, va enfilar-s’hi i s’hi va estar durant 37 anys meditant i criant pèl.
Per sort ja ha passat el “botifarrèndum”, la consulta de “xixinap”, com diuen els del Polònia, i no m’ha calgut cridar paleta i manobre per tal d’aixecar la columna susdita.
Deixant de banda el resultat de la convocatòria, la participació, la festa, la “revolució dels somriures” i tot plegat, el que ahir més em va cridar l’atenció va ser un petit vídeo que em va esgarrifar. Tots els pèls dels cos se’m varen eriçar. Varen ser unes imatges tan contra natura que fins i tot em vaig arraulir sota una manta al sofà de casa esglaiat pel que acabava de veure amb les dents serrades i els ulls esbatanats.
I és que no em negarà ningú que veure a l’Artur Mas, triler professional, retallador compulsiu (sanitat, educació, serveis socials…), adalil de la burgesia conservadora, neoliberal furibund, fonent-se en una emotiva i càlida abraçada amb acaronament de galtes inclòs (només els faltà rodolar per terra plegats petonejant-se amb delit mentre els qui assistien a l’espectacle cridaven a cor que vols allò que es crida en els casaments “Que es facin un petó! Que es facin un petó”! ) amb en David Fernàndez (bona nit Palestina!) paladí de l’extrema esquerra, de l’anticapitalisme i dels antisistema, no era per corgelar el més valent del Principat.
La cosa fou tan inapropiada i incoherent com veure enllaçats en amoroses carícies a en Carrillo i el general Franco, o Pablo Iglesias amb José María Aznar, o Sir Winston Churchill amb Adolf Hitler o fins i tot Cristiano Ronaldo amb Lionel Messi.
Cal pensar que els votants de la CUP sabran passar factura a tan gran despropòsit i castigaran severament aquest gest de tan mal gust per part del dirigent de la “Candidatura d’Unitat Popular”.
Cal recordar al senyor Fernàndez que CiU està a les antípodes de tot el que ell defensa (tot i que vist el que va passar ahir ja no sé què pensar) i que en Mas és (o hauria de ser) l’antítesi del que ell és (o hauria de ser).
Cal dir també que en Fernàndez és el president de la Comissió d’Investigació del cas Pujol el qual, sigui dit de passada, és el pare polític del 129è President de la Generalitat, i que tingué com a conseller en cap durant gairebé tres anys el mateix Artur Mas. Vist el “bon rotllo” que hi ha entre el burgés i l’insubmís no sé si el resultat de la comissió podrem qualificar-lo de rigorós o, com tantes altres, la comissió serà una engalipada més.
Addueix en David Fernàndez, en una entrevista radiofònica, que va ser “una abraçada sincera” i un “gest purament personal”. Doncs bé, en comptes de tranquil·litzar-me encara m’ha esverat més escoltar que l’abraçada fou sincera i no pas cap mena d’error provocat per les tensions i el nerviosisme del dia.
A hores d’ara no em sorprendria gens que en David Fernàndez ja estigués canviant les sandàlies per unes Martinelli.

Affectio maritalis: “Voluntat d’afecte, socors i auxili mutu entre els dos cònjuges durant el matrimoni”

Ha nascut una estrella

Posted on by cesc

Sí senyor, i cal felicitar-nos-en!
El passat diumenge al vespre es va produir un descobriment espaterrant. No es tracta del descobriment de l’explosió d’una supernova ni que s’hagi trobat una nova galàxia a milions i milions d’anys llum, ans al contrari, estem parlant d’un esdeveniment molt més proper i molt nostrat.
Es tracta de la descoberta d’una estrella de l’humor, la presència de la qual, a qualsevol indret, provoca la hilaritat més irrefrenable en gairebé la totalitat dels humans. Aquest nou fenomen humorístic ja està sent qualificat per molts com el Benny Hill català, el Fernandel de la plaça sant Jaume o fins i tot com el Mr. Bean amb barretina.
I és que convocar unes eleccions, quan encara li quedaven un parell d’anys de legislatura, demanant al poble una majoria absoluta, i acabar perdent dotze diputats és una cosa només a l’abast dels elegits.
Quina ment tan preclara, quin estadista més increïble, quin lúcid visionari!
L’home es creia ser el nou profeta, el que conduiria el poble de Catalunya a la independència. Només calia fer un cop d’ull al cartell electoral per constatar que un nou Moisès venia per aconseguir independitzar-nos del jou espanyol. Però, segons diu el segon llibre del Pentateuc, l’Èxode, Moisès no va trepitjar mai la terra promesa i sembla ser que el nostre profeta tampoc assolirà pas la fita que es va proposar.
Val a dir que el “patacassu” electoral va ser dels que marquen una època i queden gravats en la història d’una nació així com en el currículum del còmic que es va treure unes eleccions de la butxaca i va rebre una plantofada que el deixà més morat que la quaresma.
La gent té memòria. La gent sap que l’ínclit senyor Mas ha retallat sous a dojo, que ens fa pagar pels medicaments, que la sanitat i l’educació cada dia estan més ensorrades en la misèria i en un estat més que precari.
Calia veure la cara de pomes agres que feia la nova figura humorística del país quan va sortir a fer el discurs de rigor una vegada acabat el recompte electoral davant d’uns quants acòlits incondicionals pels quals, tot i que en Mas i CiU s’hagin esberlat els morros en l’esclatarada, el profeta segueix tenint dons divins.
Ara, però, cal anar en compte amb el “clown” ja que els malats de messianisme ferits són més perillosos que quan no ho estan. Ara mateix acabo d’escoltar a l’encara portaveu del govern, Francesc Homs, dient que l’any que ve retallaran tant com ho han fet aquests darrers dos anys junts. Cal esperar que el senyor Mas retiri del govern peces tan ratades com el mateix Homs (sembla ser que està demanant al president de formar un duet d’humor tots dos com si fossin el pallasso llest, el de la cara blanca, i el pallasso beneit, el del nas vermell, aquest últim interpretat per ell mateix), en Mas-Colell (molt bo aplicant teoria diuen, però a la practica tan nociu com la resta del govern), en Felip Puig (personatge amb algun tipus de desequilibri psicològic i símptomes psicòtics, el qual només frueix veient com són apallissats nens i nenes indefensos pels seus ben armats pretorians, i que, al seu costat, el marquès de Sade quedaria com una germana ursulina), la vicepresidenta Joana Ortega (que no va tenir cap escrúpol en falsificar el seu currículum atorgant-se una llicenciatura que no tenia) i algun altre element d’aquest “govern dels millors” que més valdria que anés a fer cua a les oficines del SOC.
Segurament el president mirarà d’entabanar ERC per formar un govern de coalició i poder encolomar-li qualsevol fracàs o retallada. Espero que l’Oriol Junqueras tingui tot el seny que els ha mancat als anteriors dirigents del seu partit i no piqui l’ham emmetzinat que en Mas li posarà al davant.
I una pregunta final senyor Mas: quan vagi de “bolos” per Catalunya i per Espanya amb el seu espectacle còmic acabarà cada gag en calçotets com ho feia en Benny Hill o pel contrari, donada la seva vessant profètica, acabarà parlant amb Déu com ho feia en Fernandel en el paper de Don Camilo?
Res més, procuri tenir a casa un bon estoc de “tirites”, cotofluix, gasses, benes i esparadrap que mai no se sap.

Independència?

Posted on by cesc

Crec que seria lògic que en els llibres de filosofia que s’utilitzen per a la formació dels nostres batxillers a partir del proper curs hi figuressin, en els apartats que fan referència a l’escola filosòfica dels cínics i juntament amb Antístenes i Diògenes de Sinope, els noms d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida.
El grau de cinisme al qual han arribat aquests dos elements és totalment impúdic, descaradament obscè i totalment deshonest amb els ciutadans als quals diuen representar.
La manca de vergonya a l’hora de mentir s’ha convertit ja, per habitual, en un element més de la normalitat .
Hauríem de dir que l’Artur és un bon venedor de fum. Potser un dels millors que hi ha hagut en els darrers anys a Catalunya i a Espanya; esfereeix, només imaginar, on pot arribar el seu grau de fariseisme .
Per tal de desviar l’atenció sobre el fracàs del seu govern, recordem que és el “Govern dels millors”, no ha vist cap altra sortida que embolicar-se amb l’estelada, convocar eleccions, i, amb la burda excusa de la independència, mirar d’assolir la majoria absoluta que tant el fascina per tal de poder fer i desfer al seu antull. És a dir, ara vol que el poble el legitimi a retallar encara més a empobrir-nos del tot i a fer més rics els que ja ho són (i si són del partit millor encara).
Això de la independència, però, té un petit problema. Bé, més d’un.
La “Constitución española” de l’any 1978 diu en l’article dos del seu “Título Preliminar” el següent:
“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles ….”
En l’article vuit, i per reblar el clau, informa que:
“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
És a dir: “apaga y vámonos”.
Algun il·lús podria dir allò que hem sentit tans cops: “Doncs que es canvii la constitució”.
El problema, el gran problema, és que els qui haurien de canviar-ho no tenen, ni remotament, cap intenció de fer-ho, amb la qual cosa qualsevol intent secessionista queda avortat de soca-rel.
El mestretites Artur Mas i Gavarró, així com l’aragonès Josep Antoni Duran i Lleida, aquell que viu en una mísera suite de l’hotel Palace a Madrid, fan moltes vegades declaracions contradictòries, arrogants o d’una fatxenderia que els hauria de fer enrogir si els quedes alguna engruna de vergonya.
A tall d’exemple Duran diu, en el seu compte de Twiter, que ell no és independentista, però anava a la capçalera de la manifestació de l’11 de setembre i, a més a més, finalitzà la seva intervenció davant del Consell Nacional de CiU amb l’emblemàtica frase de Manuel Carrasco i Formiguera “Amunt, avant, visca Catalunya lliure”.
En Mas diu que es realitzarà el referèndum “sí o sí”, i que si no es pot fer sota la legalitat espanyola cercarà suport internacional (pobre home!) a l’hora que en el seu programa electoral es veu que no hi surt ni una vegada el mot “independència”.
A què estan jugant els senyors de CiU? Es posaran d’acord entre ells per començar?
Crec, sincerament, que els primers que no volen la independència són Mas i Duran.
En Mas sap que no és possible s’ho miri per on s’ho miri, però mentre els diaris, ràdios i televisions parlen de la independència no ho fan de la seva pèssima i nefasta gestió de govern.
En Duran encara hi creu menys. En unes declaracions a Punto Radio deia:”no hay una gran mayoría de ciudadanos de Cataluña que deseen un escenario de independencia” amb la qual cosa constata la seva incredulitat davant d’una Catalunya independent. A més, contradient el “sí o sí” del seu president va deixar anar el següent:”No tiene sentido que nosotros convoquemos un referéndum que no sea legal” .
En fi, tot plegat sembla ser que serà un foc d’encenalls. Marejaran la perdiu tant com podran i continuaran jugant a la puta i la Ramoneta com ja es feia en temps de Pujol (el pare, no el fill que està vinculat amb una trama corrupta d’adjudicacions d’estacions d’ITV).
A part de tot plegat hi ha una petita cosa que s’hauria també de tenir en compte. A l’estament militar no sembla que els processos secessionistes l’il·lusionin gaire.
Recordem que el ja finat Gregorio Peces-Barba va dir a l’octubre del 2011 allò de: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona. Creo que esta vez se resolverá sin hacerlo”. Cal veure que en Peces-Barba deia “creo”, però que no assegurava res.
Per tirar més llenya al foc el conseller Felip Puig, incompetent entre els incompetents, fa unes declaracions dient que els Mossos d’esquadra donarien suport a la Generalitat per garantir una consulta sobre la independència a Catalunya i l’Alejo Vidal-Quadras, orat entre els orats, demana a la vicepresidenta del govern – Soraya Sáenz de Santamaría – que vagi preparant un general de brigada de la Guardia Civil per intervenir Catalunya.
Tothom diu que una intervenció de l’exercit o de la Guardia Civil no es produirà, però jo no hi posaria la mà al foc.
Me’n descuidava. Perdonin-me, però és una debilitat la que tinc per aquest home. El senador José Montilla (com pot haver caigut tan baix el país?) va dir no fa gaires dies en una entrevista a TV3 que els referèndums són la modalitat preferida dels dictadors. Hosti!, el quocient intel·lectual d’aquest home deu estar en valors negatius! Es pot arribar a ser més neci? Ara resultarà que Suïssa és una dictadura i no ens n’havíem assabentat! Perdoni senyor Montilla, però la modalitat preferida dels dictadors serà, en tot cas, practicar la tupinada en els referèndums, però no convocar-los.
Això no s’acaba aquí, va per llarg, per la qual cosa ho deixo amb un:
Continuarà…

Retalla que retallaràs

Posted on by cesc

Crec que és de justícia felicitar a tots els que varen votar CiU a les passades eleccions. Moltes gràcies a tots per ajudar a que el senyor Mas vagi ara més estarrufat que un paó reial i s’hagi convertit ja en el nostrat Artur “Manostijeras”. Només dos dies, dos, han passat des de la tòpica “festa de la democràcia” i ja el maniquí Mas ens ha començat a cargolar l’orella. Avui sense cap mena de pudor ni vergonya ha anunciat que es retallarà el sou als empleats públics, que apujarà el preu de l’aigua, dels transports i de les taxes universitàries. Ah, i que estudiaran una mena de “tiquet sanitari” que ves a saber com pot acabar. Et felicito fill! Al Parlament, per tal d’aconseguir aprovar aquestes ignominioses mesures, aniran de la maneta amb el PP que, malgrat ho neguin, és el partit més afí al seu. Et torno a felicitar fill!
La jugada d’amagar la carta de la retallada fins després de la jornada electoral diu molt poc a favor d’aquest homenet amb ínfules d’estadista però que no arriba a ser més que un tafur adotzenat. Segurament el temor de CiU era que si s’en deia res abans de les eleccions se’ls escapessin una quantitat notable de vots; així doncs, la solució era molt fàcil: no s’en diu res i avall que trona, ja els ho direm quan hagin votat.
Diu aquest personatge que tot plegat es fa per mirar de quadrar l’objectiu de dèficit de cara a l’any que ve i que Europa vegi que a Catalunya es fan els deures. Amb tantes i tantes coses que hi ha per retallar i sempre s’ha de fer sobre el que afecta els més dèbils. No li cal a Catalunya tenir “ambaixades”, ens les podríem estalviar, no ens cal tenir, en temps de crisi, una col·lecció tan gran de canals de TV, s’en podrien eliminar uns quants i no cal que els senyors diputats i les senyores diputades al Parlament de Catalunya cobrin el que estan cobrant per fer la feina que fan.
Jo no sé si quadrarà el dèficit o no, però el que sí sé és que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estarem pitjor o molt pitjor d’aquí a un any que avui. Predic una tornada de les cartilles de racionament i de l’Auxili Social ja que la misèria anirà fent forat en la societat. Segurament el secretari general de CiU, l’histrió democristià Duran i Lleida, entre nit i nit al Palace i entre un Parenostre i una Ave Maria, serà l’encarregat d’omplir-nos el plat, mentre fem una llarga cua, amb un brou esclarissat i esblaimat mentre fa malabars amb un gros cullerot per distreure’ns de les nostres misèries.
En fi, que només veure o escoltar un dels elements del tàndem format per l’alopècic d’Alcampell i el “guapo” de Barcelona, em produeix, cada dia més, un fàstic visceral que em fa trontollar tot el meu aparell digestiu i m’haig d’acostar, ràpidament i indefectiblement, a la tassa del vàter, ja sigui de cara o de cul.
Això sí, amb il·lusió, la seva és clar.