A l’època fosca del franquisme es va fer famós el lema aquell de “Spain is different” que el senyor Fraga Iribarne va promocionar sobretot de cara al turisme exterior però que a nivell intern de l’estat va ser utilitzat com una paròdia per tal de mostrar a les democràcies europees com n’era d’anormal i excepcional el règim polític espanyol.
Doncs bé, gairebé trenta-set anys després de la mort del dictador, l’”Spain is different” segueix sent totalment vàlid. Podem veure-ho clarament en els successos al Congreso de los diputados del passat onze de juliol. Els successos als quals em refereixo farien riure si de tan tristos no fessin plorar a llàgrima viva. La cosa va anar de la següent manera:
en Mariano Rajoy Brey va anunciar al poble una bateria de retallades en sous i drets i una pujada d’impostos estratosfèrica. Fins aquí la cosa ja seria de per sí lamentable, però el més trist de tot arribà quan cada mesura exposada era victorejada amb grans aplaudiments pels senyors diputats i les senyores diputades del Partido Popular com si es tractés d’una “corrida” de braus i el personal eufòric demanés “las dos orejas y el rabo”.
Avui fins i tot hem sabut que una diputada del PP, se suposa que essent del PP deu ser catòlica, apostòlica, romana, i de missa i comunió diària, una tal Andrea Fabra, va crida un sentit “Que se jodan!!” quan el president del govern va anunciar que es reduirien les prestacions als aturats. Una clara mostra de la caritat cristiana ben entesa que impregna les files de l’actual Partido Popular que supera per la dreta el partit Falange Española de las JONS que fins i tot ha demanat la dimissió de la susdita diputada. (link)
Aquesta senyora (bé, la tracto de senyora tot i que ho podria fer tranquil·lament de meretriu, però no ho faré ja que, de diners en deu tenir molts més que jo, però d’educació, evidentment, n’està molt per sota) si tingues un mínim de dignitat ja hauria d’haver dimitit o, en absència de la seva dignitat, el seu amo polític ja l’hauria d’haver acomiadada.
Contrasta doncs la festa dels diputats del PP, als quals només els mancava tirar confeti i serpentines, bufar un espanta-sogres, col·locar-se un barretet de cartró d’aquells amb una goma per sota la barbeta i brindar amb xampany francès (el cava “catalán” no te suficient “glamour”), amb les llàgrimes (encara que fossin de cocodril) de la ministra italiana, Elsa Fornero, en anunciar retallades de les pensions, pujades de l’IVA i d’altres accions més o menys contundents contra els ciutadans italians.
La manca de sensibilitat per part del Partido Popular, que ja perd fins i tot en les formes, és realment esfereïdora, però, què es pot esperar d’un partit que beu de les fonts més casposes i retrògrades de la dictadura del seu benvolgut “generalísimo”.
Hi ha una cosa que es diu moral, una altra que es diu decència, una altra anomenada respecte i fins i tot una a la qual se n’hi diu vergonya. Doncs bé, sembla ser que cap de les paraules anteriors figuren en el lèxic dels diputats i diputades “peperos”.
El senyor Rajoy va tenir fins i tot la gosadia de dir que es reduïen les prestacions de l’atur per tal d’esperonar la recerca d’un lloc de treball per part dels “privilegiats” aturats donant gairebé a entendre que tot aquell que està inscrit a les llistes del SOC o de l’INEM hi és per desig propi, perquè gaudeix essent un aturat més, i perquè no vol accedir a cap dels milers i milers d’ofertes de feina que tant el SOC com l’INEM posen a la seva disposició diàriament.
Amb un líder com aquest i un partit que li dóna suport com el PP el país no s’enlairarà mai més, ans al contrari, ens anirem esllavissant cap a una pobresa endèmica de la qual ja es veurà, amb el pas de les dècades, si és possible de sortir-nos-en.
Ara ja es pot afirmar que la gestió de govern d’en Mariano ha fracassat. S’ha hagut de desdir de totes les promeses electorals fent-ho tot a l’inrevés de com havia dit que ho faria en campanya electoral. Ja no és de rebut apel·lar a l’herència rebuda del govern d’en Zapatero (tot i que va ser una gestió nefasta) ja que tos els indicadors econòmics i socials diuen que no tan sols estem igual que en la infausta darrera legislatura socialista, sinó que hem empitjorat en totes les facetes.
Si l’”Spain is different” dels anys seixanta va triomfar ara també podria fer carrera l’”Spain is not different” ja que, Spain, no és diferent a qualsevol república “bananera” governada per elements poc escrupolosos i mancats de qualsevol tipus de sensibilitat la màxima aspiració dels quals és exercir el poder per tal d’obtenir els més alts beneficis propis en el període de temps més curt sense que importi el més mínim que la resta de ciutadans i ciutadanes s’empobreixin, a tots els nivells, cada dia més.