Qui no recorda aquell famós ”I have a dream” pronunciat pel reverend Martin Luther King el 28 d’agost del 1963, o aquell “Ich bien ein Berliner (Sóc un berlinès)” que deixà per a la posteritat en John F. Kennedy des de la balconada del Rathaus Schöneberg en aquell Berlín occidental el 26 de juny del mateix any que la cita anterior.
També l’incansable fumador de cigars i gran especialista en traguejar brandy i whisky, Sir Winston Churchill, digué a tots els ciutadans britànics, i al món en general, allò de “I have nothing to offer but blood, toil, tears and sweat (No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i làgrimes)”. Fins i tot el darrer discurs d’en Salvador Allende l’11 de setembre de 1973 ens deixà aquelles tan sentides paraules “Colocado en un tránsito histórico pagaré con mi vida la lealtad al pueblo”.

Doncs bé tot això, a hores d’ara, ja ha quedat superat amb escreix pel discurs que l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, va pronunciar el dissabte 7 de setembre del 2013 davant dels membres del COI per tal de defensar la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics de l’any 2020.
Mai cap discurs commogué tantes consciències com el que “The Bottle” oferí a la ciutadania mundial en general i als membres del COI en particular.
A part del contingut lamentable del discurs que fins i tot va tenir la gosadia de dir “Nadie celebra mejor la vida que los españoles” , suposo referint-se a elements com ara Bárcenas o tots els que rebien sobres amb sucosos sobresous del seu mateix partit i no pas als milions d’aturats o a la quantitat ingent de persones que pateixen per arribar a final de mes o simplement tenen serioses dificultats per sobreviure, semblava més aviat que ens estigués venent una estada vacacional a Marina d’Or en comptes de vendre’ns una seu olímpica. La interpretació gairebé histriònica, el pentinat que semblava tret dels primers capítols del “Cuéntame” i el seu nivell més que deficient d’anglès, van configurar un discurs que serà recordat durant segles com el que no ha de ser mai un discurs.

Escoltant i veient la seva actuació tenies dubtes. No sabies si “The Bottle” havia patit la mossegada d’algun zombi de “The walking dead” i estava en plena transformació o havia consumit alguna dosi del famós cristall blau fabricat per en Walter White (Breaking Bad) o estàvem assistint a una nova versió de la pel·lícula protagonitzada l’any 1970 per l’Alfredo Landa i que duia per títol “Cateto a babor”.

La gota que feu vessar el got i provocà la catarsi general es produí amb la frase “A relaxing cup of café con leche en la plaza Mayor”. Aquí ja sí que els ulls se m’ompliren de llàgrimes com punys que em relliscaven galtes avall i es barrejaven amb les secrecions nasals produïdes pel llagrimeig igual que la infanta Elena a la cerimònia inaugural de Barcelona 92.

L’oratòria sembla ser que no és el do que “The Bottle” té més desenvolupat (jo diria, però, que no en té cap de desenvolupat). No comprenc ben bé que volia demostrar la muller d’en José Mari amb aquest discurs fet en un idioma del qual no deu tenir, ni de llarg, el nivell del primer curs de l’EOI. Podria haver-lo fet en castellà, encara que el contingut hagués continuat essent igual de patètic, i no hagués passat res. Els membres del COI que entenguessin el castellà no haurien tingut cap problema i els que no l’entenguessin es podien col·locar uns auriculars amb la traducció simultània que, segurament, deurien estar disponibles per a tots els membres del Comitè Olímpic Internacional.
Tot i que les crítiques han sigut unànimes sempre hi ha l’excepció i en aquest cas no podria ser un altre que el diari “La Razón” el qual va titllar de “sorpresa agradable” la intervenció de “The Bottle” que qualificà de “natural, inglés fluido y relajada”. Res més lluny de la realitat però, ja se sap, en Paco Marhuenda viu en una realitat paral·lela on el PP assoleix l’excel·lència en tots els camps.

Tot plegat va resultar ridícul, tronat, gairebé esperpèntic. Es veia tres hores lluny que “The Bottle” s’havia après de memòria aquell text i el vomitava des de la tarima amb una interpretació llastimosa.
Ara recordo que cap a la dècada dels quaranta del segle passat i havia entre els aficionats a la tauromàquia una gran rivalitat entre els partidaris d’en Manolete i els de Carlos Azurra, un torero mexicà. Els fans d’en Carlos Azurra, per tal de ridiculitzar al seu rival, crearen un “pasodoble” en el qual s’hi deia allò de “Manolete, si no sabes torear pa’ qué te metes”.
Crec, sincerament, que Ana Botella hagués hagut de tenir en compte la lletra d’aquest “pasodoble” i fer-n’hi cas.