Hem anat a París i hem tornat, la qual cosa, fet i fotut, era l’objectiu primordial.
Deixant de banda la calor insuportablement humida que hi feia i la quantitat ingent de turistes que deambulàvem pels carrers, estabornits per les altes temperatures, podem considerar que l’estada ha sigut reeixida i, com sempre, amb ganes de tornar-hi quan més aviat millor.
Hem pujat a la Tour Montparnasse, cosa que no havíem fet mai, la torre més alta de París fins el 2011 quan va ésser desbancada per la Tour Axa que es troba a La Défense i té, encara no, una dotzena de metres més d’alçada. Trenta vuit segons per pujar cinquanta sis pisos és una mica menys del que triguem a casa per pujar al quart. Varem compartir les magnífiques vistes sobre la ciutat acompanyats per una munió de nipons i una colla de monjos tibetans que deurien haver deixat per uns dies la vida austera dels seus monestirs per endinsar-se en aquella mena de Sodoma i Gomorra.
Hem fet el recorregut típic que passa per Trocadero, Palais de Chaillot, Tour Eiffel, Champ-de-Mars i finalitza a l’École Militaire. Quan el féiem ens sorprengué la gran quantitat de gent, des de parelles fins a grups més nombrosos de vuit o deu elements, que practicaven la versió francesa del que aquí n’anomenem el “botellón”. Ajaguts al Champ-de-Mars desplegaven una mena de manta o mocador de fer farcells sobre la gespa, s´ajaçaven a sobre i començaven a treure ampolles de begudes que no eren pas ni sifò ni gasosa ni la seva estimada Orangine. L’alcohol corria a cor que vols i suposem que al cap d’una estona d’haver-hi passat allò es degué convertir en una mena d’aquelarre en honor a Bacus i en un menyspreu total cap el pobre Mart tot i ser aquella extensió de terreny dedicada a ell.
La visita al barri jueu (Rue Rossiers, Rue des Francs Bourgeois, Place des Vosgues…) interessant com sempre. M’agraden les botigues on s’hi ven menjar kosher des de carns a pans o pastissets, els noms dels establiments escrits en hebreu i lluint l’estrella de David i l’ambient tranquil que s’hi respira. Em sap greu,però, que els jueus no puguin gaudir de menges com el porc, el conill o la llagosta ja que aquests són considerats impurs per la Torà.
Hem tornat a visitar els boulevards, el dels Italians, el de les Caputxines, el Haussmann, el de Saint Michel, el Raspail i, com no podia ser d’una altra manera, el de Saint Germain, potser el meu favorit. Al boulevard Saint Germain varem constatar que el que queda de l’antiga abadia de Saint Germain-des-Prés, és a dir només l’església, encara segueix al mateix lloc com encara i segueixen el Café de Flore, la Brasserie Lip o Les deux magots, per tal de recordar-nos que, personatges com ara Ernest Hemingway, Truman Capote, Lawrence Durrell, Marguerite Duras, Sartre, Simone de Beauvoir i molts d’altres famosos pintors, escriptors o polítics (vull dir polítics dels d’abans, d’aquells que es dedicaven a fer política i no com els d’ara que es dediquen, bàsicament, a desfalcar, rapinyar, cisar, estafar, saquejar i tots els sinònims que vulgueu afegir-hi) varen freqüentar aquests locals tan emblemàtics (i ara amb uns preus tan excessius).
Vam retornar al Musée d’Orsay gairebé només per contemplar les obres dels impressionistes i els post-impressionistes Monet, Manet, Cezanne, Pissarro, Renoir, Gaugin… i gaudir amb l’Starry Night Over the Rhone i els Autoretrats de Van Gogh.
També varem anar a visitar a un vell amic, no pas perquè ell ens conegués a nosaltres sinó que aquesta amistat només era d’una direcció, és a dir, de nosaltres cap a ell. Per trobar-lo no ens dirigírem a casa seva a l’Île Saint-Louis, ja que no hi era pas, sinó que anàrem al Cimetière du Père-Lachaise a visitar la seva tomba. Suposo que en Georges s’hi trobarà força bé al Père-Lachaise acompanyat de la seva estimada Edith Piaf o d’altres grans de la música francesa com l’Yves Montand o l’Henri Salvador.
Vem recordar el maig del 68 passejant pel Jardin du Luxembourg, esplèndid en ple estiu, el Panthéon, La Sorbonne i l’eixam de restaurants situats entre el Senna i el boulevard Sant Germain on vaig gaudir d’una “super pita avec pommes de terre” realment fantàstica i a bon preu al restaurant grec Le Gyros.
La pujada a Montmartre era un altre clàssic que no podíem deixar de fer. Ja no sé si impressiona més la basílica del Sacré-Coeur o els milions de turistes que a diari saturen aquella zona fent-la, gairebé, intransitable. Els carrers situats a l’esquerra de l’església que van a espetegar a la Place du Tertre deuen ser ara molt diferents, en quan a la quantitat d’humans que hi transiten, que quan hi varen viure Picasso o Utrillo. Després d’empassar-nos unes pizzes sense gaires pretensions i unes cerveses a preu de Moët & Chandon, tornàrem a l’hotel amb els peus escaldufats i tota la suor del dia enganxada a la pell.
Fins i tot el darrer dia a l’hora d’anar a cercar el metro per tal de dirigir-nos cap a Charles de Gaulle ens succeí una petita anècdota. En arribar a la parada del metro corresponent la vàrem trobar tancada. Una persiana metàl·lica, com les que hi ha a les botigues, barrava el pas als viatgers i una parella de gendarmes hi estaven situats al darrera. La gent que anava arribant es quedava tan sorpresa com nosaltres i miraven incrèduls la reixa que els privava l’accés a l’estació com si hi veiessin a en Brassens fent una pipa o a en Toulouse -Lautrec prenent un gotet d’absenta. Mercès a una “jeune fille” que tenia més coneixements d’espanyol que no pas nosaltres de francès, ens vam assabentar que hi havia un paquet sospitós a les vies i que tota aquella línia estava tancada. Molt amablement ens preguntà cap on anàvem i ens indicà de manera ràpida i fàcil un itinerari alternatiu.
Després d’un trajecte inacabable amb el RER arribàrem a Charles de Gaulle on després de fer el check-in i facturar l’equipatge ens dedicarem a badar per les botigues i acabar de rebentar-nos els pocs euros que ens restaven ens peces d’autèntic luxe en aquell indret com ara un entrepà i una Coca-cola Zero.
Per cert, si algú va a Paris i li sobren noranta mil euros els pot utilitzar per comprar-se un rellotge que vàrem veure a l’aparador d’una joieria de la Place Vendôme i que es veu que funciona força bé i no fa cap mena d’al·lèrgia.