Ahir, en la seva declaració davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya, l’expresident i exhonorable Jordi Pujol digué literalment: “M’he despullat davant de l’opinió pública”. Molt bé, i jo, personalment, li agraeixo a l’expresident i exhonorable que no es despullés físicament davant de tota Catalunya ja que l’espectacle que ens hagués ofert hauria tallat més d’una digestió i hagués estat encara molt més vergonyós i lamentable que el que oferí en les seves declaracions.
En Pujol ja va avisar fa temps, però. Recordem que en el capítol que TV3 li dedicà en el programa “El convidat” de l’Albert Om i que s’emeté el setembre del 2012 deixà anar allò de: “Jo encara puc espatllar la meva biografia…” i, per Déu!, que no ho ha pogut fer millor.
Ahir es va poder veure a un Pujol molt envellit físicament, desdibuixat i totalment pertorbat en la vessant psíquica. Varem veure a un home que ha perdut els papers, viu en la seva pròpia mentida i, a més a més, es permet el luxe d’esbroncar a la comissió com si els que haguessin delinquit fossin ells i no pas ell, l’exvirrei Jordi Pujol.
La seva actuació histriònica d’ahir en la qual fins i tot amenaçà de tibar de la manta quan digué allò de “Si vas segant la branca d’un arbre al final cau la branca […] cauran totes i haurà estat responsabilitat de tots els que han practicat aquest tipus de política” (a més d’un li vingué una suor freda imaginant la caiguda de la susdita branca ), posà el punt i final a una carrera política que ha acabat esclafant-se com una dotzena d’ous caiguda d’un cinquè pis. Tot i que sempre es diu que la millor defensa és un bon atac en aquest cas la cosa no li funcionà pas gaire bé a l’avi Pujol.
No respongué, ni una paraula, a cap de les preguntes que se li feren com ara si algú del seu entorn familiar s’havia enriquit il·lícitament durant els vint-i-tres anys que durà el seu virregnat i, per contra, es dedicà a explicar-nos la història del seu pare, l’ínclit Florenci Pujol, el qual, dit sigui de pas, ja sortia en el BOE de l’any 1959 com a evasor de divises (ja ho diu la sapiència popular: “Si el pare és músic, el fill és ballador”). Sembla ser doncs que la fortuna de la “famiglia” Pujol va sorgir per art de màgia, com caiguda del cel. No explicà d’on sortiren els diners per a construir un “resort” a Acapulco (Mèxic) amb un hotel i “villas” de luxe a primera línia de mar i amb uns 130.000 metres quadrats d’extensió el qual fou inaugurat l’any 2010, o d’on sortiren els diners del seu fill Jordi Pujol Ferrusola per poder adquirir les propietats que té a l’Argentina on es va fer, també, amb el 30% de la societat explotadora de Puerto Madero a Buenos Aires, i podria seguir amb més irregularitats però ho deixo aquí (de moment).
Això sí, una mitja veritat sí que la va deixar anar quan digué: “No vaig decidir fer política per guanyar diners, de diners ja en tenia”. I és veritat…a mitges.
De diners no dubto pas que ja en tingués ja que els que varen esvanir-se a Banca Catalana deurien caure a la butxaca d’algú, oi? ara, que entrant en política es va enriquir ell mateix i tota la família em sembla que està fora de qualsevol dubte.
“Puc dir rotundament que no he estat un polític corrupte” va tenir la barra de dir-nos aquest homenet desballestat que encara viu en els gloriosos temps on exercia de “pare de la pàtria” però que ara ja no ens pot donar lliçons ni d’ètica, ni de valors, ni d’actituds.
En Jordi Pujol, com el Titànic, aquell vaixell del qual deien que mai es podria enfonsar, va fer aigües estavellat contra l’iceberg de la seva pròpia corrupció, la de la seva família, i la del seu propi partit. Ja sabem, però, que el fragment visible d’un iceberg només és una octava part del seu volum total per la qual cosa suposo que encara queda per aflorar una quantitat ingent de porqueria que acabarà deixant la imatge de l’expresident i exhonorable a l’alçada dels fems.
Diu en Pujol en les seves “Memòries”: “Potser sí, penso els matins de Nadal, que hauré de ser enterrat en un panteó de prohom, si se’m permet dir-ho”.
Doncs no.