Em sembla, ja em perdonaran si m’erro, que ahir, el diari esportiu francès, l’Equipe, va treure un número dedicat completament a la història del Barça on s’hi podia veure una imatge amb tres samarretes blaugranes en les quals hi figurava el següent: a la primera hi havia com a dorsal el número catorze i en el lloc del nom del jugador s’hi llegia “Le Pere”; a la següent el número era el quatre i el nom “Le Fils” i a la darrera hi teníem un deu a sota de “Le St. Esprit”. Les tres samarretes, com es poden imaginar, feien referència a Cruiff, Guardiola i Messi.
La susdita imatge va ser premonitòria del que acabà per succeir ahir al Camp Nou. Del pare no se’n pot parlar ja que és la mare dels ous, però del fill i l’esperit sant la cosa dóna força joc.

El Fill:
El messies del Bages va patir ahir la seva crucifixió personal. Els seus errors, en forma de tàctica (s’ha de jugar amb defensa de tres contra la millor devantera europea?) o d’alineació (on eren Piqué, Cesc, Busquets, Pedro, Alexis?), van ajudar, i molt, a la tan temuda derrota convertint el Camp Nou en el seu Gòlgota particular. L’home que té en el seu poder una Medalla d’Honor de la Generalitat de Catalunya (esgarrifa pensar com deu estar el nivell del país per arribar a donar aquest guardó a un entrenador de futbol) va dilapidar la seva condició messiànica i tothom va poder comprovar que és, tan sols, un simple i adotzenat mortal que, com qualsevol altre humà, a vegades l’encerta i d’altres, com ahir, no ho fa ni per casualitat.
Hom espera que, igual que el Crist crucificat, ressusciti al tercer dia i aconsegueixi, el dimarts vinent, portar l’equip a la final de la Champions League on, tot sembla que serà així, es trobarà una altra vegada amb el rival que ahir el va noquejar.
La paraula de Pep ja no és divina ni tan sols pels més obstinats acòlits.

L’Esperit Sant:
El nou esperit sant ja no és un tendre colomí blanc. Ara se’ns apareix com un argentí de metre seixanta nou, farcit de milions, nas gros, tímid i vergonyós, amb unes extremitats inferiors prodigioses tant per la seva musculatura com per les filigranes que saben fer amb una pilota als peus.
Ahir, igual que en el darrer partit contra el Chelsea, no va estar a l’alçada del que s’espera d’ell. El considerat número u del futbol mundial va passar pel partit amb més pena que gloria mentre que el seu gran rival, que es diu Cristiano però és realment diabòlic, marcava el gol que ensorrava definitivament les il·lusions blaugranes.
Igual que l’Esperit Sant verdader ahir el rosarí deambulà pels espais celestes i no pas per la verda i regada gespa del Camp Nou.

Tot arriba en aquesta vida i, fins i tot els que creien que el que va succeir ahir al vespre no arribaria a succeir mai, varen haver-se de rendir a l’evidència i empassar-se la crua realitat. El que semblava ja gairebé impossible, per habitual, es va fer real, i “el millor equip del món” va caure davant d’un altre equip que, ja que el va derrotar, deu ésser millor que ell.
En fi, i en previsió del que pugui passar el dimarts , que Déu pare totpoderós hi faci més que nosaltres ja que nosaltres no hi podem pas fer res.