Vergüenza torera

Posted on by cesc
 
(Aquest article l’he escrit en castellà perquè si mai l’arribés a llegir la senyora Mato no pogués al·legar la desconeixença de l’idioma per dir que no l’havia pas entès i també perquè he volgut utilitzar expressions relatives a la tauromàquia, que conec bé en castellà, però que, moltes d’elles, no sabria ben bé com traduir-les al català.)

Aunque sólo sea por “vergüenza torera”, y por nada más, debería dimitir, señora Mato. Digámoslo claro, usted no ha sabido “atarse bien los machos”. Creo que ha llegado el momento de “cortarse la coleta” ya que nunca llegará a “ser una figura” y jamás “saldrá por la puerta grande”.
Como me temo que aunque haya “recibido un revolcón”, por parte de políticos y ciudadanos de a pie, su dimisión no se producirá, espero que el “primer espada” de su partido la cese de manera inmediata y fulminante. Ya le tocaría “recibir una cornada” por su mala gestión a lo largo de toda esta legislatura durante la cual se ha “puesto el mundo por montera”.
Lo suyo ya “pasa de castaño oscuro” y alguien tendrá que “pararle los pies”. Sus declaraciones son más temidas que un “miura” por arrogantes, irrespetuosas, irresponsables, incomprensibles y majaderas “dando un desplante” a la ciudadanía que le paga el sueldo.
Ahora que ya “está de capa caída” no creo que nadie le “eche un capote” para que usted pueda “escurrir el bulto” y evitar que le “den la puntilla”.
Las preguntas en las ruedas de prensa la dejan “desarmada” y nos confirman que usted sólo es otra “espontanea” más en este gobierno que constantemente mete la pata “hasta la bola”.
Ana, es hora de “dar la alternativa” y pasar a “ver los toros desde la barrera” porque, aunque parezca que usted se “crece al castigo”, lo cierto es que no ha sabido “coger el toro por los cuernos”.
En fin, que tras su última “faena” y después de haber infligido con su pésima gestión severos “puyazos” a todos los ciudadanos, sólo nos queda decirle aquello de: “los toreros en las plazas, los cómicos en las tablas”.

Ecs! Ex

Posted on by cesc

Ahir, en la seva declaració davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya, l’expresident i exhonorable Jordi Pujol digué literalment: “M’he despullat davant de l’opinió pública”. Molt bé, i jo, personalment, li agraeixo a l’expresident i exhonorable que no es despullés físicament davant de tota Catalunya ja que l’espectacle que ens hagués ofert hauria tallat més d’una digestió i hagués estat encara molt més vergonyós i lamentable que el que oferí en les seves declaracions.
En Pujol ja va avisar fa temps, però. Recordem que en el capítol que TV3 li dedicà en el programa “El convidat” de l’Albert Om i que s’emeté el setembre del 2012 deixà anar allò de: “Jo encara puc espatllar la meva biografia…” i, per Déu!, que no ho ha pogut fer millor.
Ahir es va poder veure a un Pujol molt envellit físicament, desdibuixat i totalment pertorbat en la vessant psíquica. Varem veure a un home que ha perdut els papers, viu en la seva pròpia mentida i, a més a més, es permet el luxe d’esbroncar a la comissió com si els que haguessin delinquit fossin ells i no pas ell, l’exvirrei Jordi Pujol.
La seva actuació histriònica d’ahir en la qual fins i tot amenaçà de tibar de la manta quan digué allò de “Si vas segant la branca d’un arbre al final cau la branca […] cauran totes i haurà estat responsabilitat de tots els que han practicat aquest tipus de política” (a més d’un li vingué una suor freda imaginant la caiguda de la susdita branca ), posà el punt i final a una carrera política que ha acabat esclafant-se com una dotzena d’ous caiguda d’un cinquè pis. Tot i que sempre es diu que la millor defensa és un bon atac en aquest cas la cosa no li funcionà pas gaire bé a l’avi Pujol.
No respongué, ni una paraula, a cap de les preguntes que se li feren com ara si algú del seu entorn familiar s’havia enriquit il·lícitament durant els vint-i-tres anys que durà el seu virregnat i, per contra, es dedicà a explicar-nos la història del seu pare, l’ínclit Florenci Pujol, el qual, dit sigui de pas, ja sortia en el BOE de l’any 1959 com a evasor de divises (ja ho diu la sapiència popular: “Si el pare és músic, el fill és ballador”). Sembla ser doncs que la fortuna de la “famiglia” Pujol va sorgir per art de màgia, com caiguda del cel. No explicà d’on sortiren els diners per a construir un “resort” a Acapulco (Mèxic) amb un hotel i “villas” de luxe a primera línia de mar i amb uns 130.000 metres quadrats d’extensió el qual fou inaugurat l’any 2010, o d’on sortiren els diners del seu fill Jordi Pujol Ferrusola per poder adquirir les propietats que té a l’Argentina on es va fer, també, amb el 30% de la societat explotadora de Puerto Madero a Buenos Aires, i podria seguir amb més irregularitats però ho deixo aquí (de moment).
Això sí, una mitja veritat sí que la va deixar anar quan digué: “No vaig decidir fer política per guanyar diners, de diners ja en tenia”. I és veritat…a mitges.
De diners no dubto pas que ja en tingués ja que els que varen esvanir-se a Banca Catalana deurien caure a la butxaca d’algú, oi? ara, que entrant en política es va enriquir ell mateix i tota la família em sembla que està fora de qualsevol dubte.
“Puc dir rotundament que no he estat un polític corrupte” va tenir la barra de dir-nos aquest homenet desballestat que encara viu en els gloriosos temps on exercia de “pare de la pàtria” però que ara ja no ens pot donar lliçons ni d’ètica, ni de valors, ni d’actituds.
En Jordi Pujol, com el Titànic, aquell vaixell del qual deien que mai es podria enfonsar, va fer aigües estavellat contra l’iceberg de la seva pròpia corrupció, la de la seva família, i la del seu propi partit. Ja sabem, però, que el fragment visible d’un iceberg només és una octava part del seu volum total per la qual cosa suposo que encara queda per aflorar una quantitat ingent de porqueria que acabarà deixant la imatge de l’expresident i exhonorable a l’alçada dels fems.
Diu en Pujol en les seves “Memòries”: “Potser sí, penso els matins de Nadal, que hauré de ser enterrat en un panteó de prohom, si se’m permet dir-ho”.
Doncs no.

República? Sí, gràcies

Posted on by cesc

Em pensava que amb aquesta democràcia que tenim, encara que sigui de fireta, això ja no ho veuria mai més, però, ves per on, ho he tornat a veure.
Ahir, dia dels fastos per la proclamació d’un altre Borbó com a rei d’Espanya, estava totalment prohibit portar cap bandera republicana, ni cap pin amb la bandera republicana, ni cap samarreta amb la bandera republicana, ni cap bufanda (tot i que amb la calor que hi feia ahir a Madrid no crec que cap il·luminat se li acudís de posar-se’n una) amb la bandera republicana, ni cap encenedor amb la bandera republicana, ni penjar la bandera republicana al balcó de casa teva ni res de res amb la bandera republicana durant el recorregut que el nou rei i la nova reina feren pels carrers de Madrid dins del flamant Rolls Royce descapotat, el qual, sigui dit sense ànim de buscar brega, pertanyia al senyor que va entronitzar al pare de l’actual rei, és a dir a l’enyorat Francisco Franco.
Remou el budellam veure com la policia requisava primer el material, atonyinava després i detenia finalment el personal que goses lluir una bandera tricolor per aquells indrets. Com en els millors temps del franquisme les forces policials fins i tot pujaven als domicilis particulars que tinguessin banderetes republicanes a la balconada per tal d’obligar-los a despenjar-les.
Home, exposar-te a que les forces policials et fotin una cara de mans i se t’enduguin detingut pel fet d’expressar les teves idees o la teva ideologia política no entra, ben bé, dins de la idiosincràsia de països amb un tarannà democràtic ans, ben al contrari, és la faisó com actuen els règims feixistes arreu del món.
Tot i que no m’agrada utilitzar el mot “feixisme” alegrement, com tantes i tantes vegades es fa en tots els mitjans, crec que en aquest cas el seu ús està plenament justificat i, si algú creu que no, pot enviar-me un mail al meu correu personal que trobarà en aquest lloc web i en parlem.
I és que si des de fa trenta nou anys hem pogut escoltar per boca de molts nostàlgics allò de : “Esto con Franco no pasaba”, ara s’han canviat les tornes i molts podrem dir: “Esto con Franco sí pasaba”.
Una vegada més el sinistre ministre del’interior, Jorge Fernández Díaz, es posà galons davant dels seus superiors fent estossinar i reprimir a qui es veiés en cor de dur la contraria a la seva política més que retrograda.
Sobta, encara que cada vegada menys, el silenci sepulcral per part de l’altre gran partit de l’estat davant d’aquest atac, bàrbar i injustificat, al més elemental principi democràtic com és la llibertat d’expressió. Ara, que així els hi està anant, perdent milers i milers de vots en cada una de les eleccions que es van celebrant.
En fi, que hi farem! Com sempre ens diran que ens queixem per tot i és que, ben mirat, només tenim un cap d’estat que és el més alt comandament militar del país al qual, a més a més, no se’l pot ni jutjar, ni cessar i que, per poc que badem, ens col·locarà la seva descendència com a successora seva.
Visca la república!!

“Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera (Pablo Neruda)”

Ja és massa tard

Posted on by cesc

El director general de la Policia de la Generalitat i cap polític dels Mossos d’esquadra diuen que va presentar ahir la seva dimissió irrevocable. Aquesta dimissió no sabem si va ser presentada per voluntat pròpia o bé, com sembla més versemblant, va ser forçada per la manca de suport de membres jeràrquicament superiors a ell o perquè el partit soci de CiU va demanar-ne la seva testa. Sigui com sigui el fet és que la dimissió o el cessament arriben massa tard. Potser s’haguessin pogut evitar algunes de les desgràcies que han succeït durant el mandat de tan menyspreable subjecte si la dimissió s’hagués produït uns mesos o uns anys abans.
En Prat és un altre clar exemple d’alt càrrec inepte, tot i que el seu partit no trigarà gaire a trobar-li un nou lloc de treball tan o més ben retribuït que el que acaba de deixar, per tal que pugui continuar demostrant la seva ineptitud mentre rep un sou que li paguem entre tots els ciutadans de Catalunya.
Llarga és la llista d’escàndols que el tal Prat deixa rere seu. Potser dos dels més sonats han sigut la mort d’en Juan Andrés Benítez mentre l’atonyinaven de valent per procedir a la seva detenció i la pèrdua d’un ull que va patir Ester Quintana per culpa de l’impacte d’una pilota de goma en el seu globus ocular esquerra. Mentia, en Prat, quan deia que no s’havien utilitzat pilotes de goma en el cas Quintana i, tot i que ara un forense ha dictaminat que el causant de la lesió a la senyora Quintana va ser una d’aquestes pilotes, ell segueix dient que no hi ha prou proves que ho demostrin. No hi ha res com tenir immunitat i bons padrins per poder fer i dir el que et passi pels pebrots.
A part d’aquests dos casos també gestionà de manera llastimosa el desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona el maig del 2012 quan els “indignats” hi estaven acampats. A més a més el xicotet fou un dels més aferrissats defensors del lloc web de delació on la ciutadania podia delatar qualsevol persona que cregués sospitosa d’exercir la violència al carrer però que s’acabà retirant ja que la seva legalitat era molt més que dubtosa.
He escoltat, però, alguns polítics afins al partit d’en Prat que el titllaven d’allò que es va posar de moda a mitjans de la dècada dels noranta i que se’n va dir JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados). Bé, voler fer creure que en Prat està “Sobradament Preparat” em sembla que més aviat fa riure per no plorar ja que un individu que ha de dimitir, voluntàriament o forçat, per haver fet la seva feina de manera tan infame i barroera pot tenir de tot menys preparació per exercir qualsevol tipus de càrrec que comporti una certa responsabilitat.
Ara bé, el que més fastigueja de tot plegat és veure que subjectes com en Prat poden plegar amb una total impunitat sense cap mena de conseqüència ni responsabilitat per la seva irresponsabilitat. Caldria que juntament amb en Prat dimitís o fos destituït el seu mentor, Felip Puig, responsable d’haver atorgat a un incompetent un lloc de treball destinat a algú amb, al menys, dos dits de front i, com no, l’actual conseller d’interior en Ramon Espadaler, profundament cristià i alhora compulsiu mentider tot i ser pecat la mentida, responsable d’haver-lo mantingut en el càrrec quan en Puig va ser canviat de conselleria.
Ara que ja ha dimitit i ja no ha de suportar pressions de cap mena espero que, almenys, demani perdó a l’Ester Quintana per l’ull que ha perdut i a la família d’en Juan Andrés Benítez per la vida que li va ser segada.

Mort en el PP

Posted on by cesc

“Hay que limpiar las redes sociales de indeseables”. Amb aquestes paraules plenes a vessar d’un tarannà democràtic exquisit, l’ultradretà ministre de l’interior del govern del PP, Jorge Fernández Díaz, amenaçava a qui gosses fer qualsevol tipus de befa o comentari massa enaltit o pujat de to sobre l’assassinat d’Isabel Carrasco quan aquesta caminava per un pont sobre el riu Besnega al seu pas per León.
Cal dir que, per sort, l’assassinat no es pot atribuir a l’insuportable clima de tensió i crispació que proclamen els populars ja que, qui li va fer la pell a la presidenta de la “Diputación Provincial de León” no va ser pas un exaltat comunista, ni un separatista fastigós, ni un secessionista furibund, ni un etarra eixelebrat, ans ben al contrari, ja que el crim, que el podria signar qualsevol sicari a sou de la Cosa Nostra siciliana o de la Camorra napolitana, el portaren a terme una mare i una filla (afiliada per més inri al Partido Popular) que, a més a més, eren respectivament l’esposa i la filla d’un “Inspector Jefe de la Policía Nacional” destinat a Astorga.
Rere, però, de l’assassinat sembla ser que s’hi amaga una truculenta història d’odis, rancúnies, plets, acomiadaments i ves a saber quines coses més. Ara, però, només els manca dir que el fet que l’assassina confessa dugui el nom de Montserrat és un motiu suficient per veure-hi un lligam amb el sobiranisme català.
Les xarxes socials, especialment Twitter, varen començar a bullir quan hi va haver notícia sobre el susdit succés. La majoria d’aquests “twits” eren per mostrar el condol i el dolor per la mort d’aquesta senyora però, i això no és pas cap novetat, també hi hagué els que en feren sang (ara no sé si s’hi escau gaire aquesta expressió) sobre el tema i aprofitaren per declarar la seva joia per l’assassinat comés i expressar els seus desitjos que altres membres del govern o del PP seguissin la mateixa sort.
I això si que no. Quan el ministre JFD es feu ressò del que deien aquests “twits” deixà anar la frase que inicia aquest article i tota la maquinària es posà en marxa per tal de perseguir, capturar i castigar a qui fos capaç d’escriure qualsevol paraula que injuries a la finada o a l’elit del seu partit.
No els agrada. No els agrada gens mirar el Twitter i veure que s’hi diuen coses que els afecten directament a ells i que no poden controlar. De “twits” amb insults, amenaces, burles i grolleries vàries n’hi havia abans del crim de León, n’hi ha ara i n’hi continuaran havent després. No entenen que a les xarxes socials la ciutadania s’expressa, vomita el que pensa ens agradi o no ens agradi el que diu, i tothom ha de tenir el seu propi criteri a l’hora de valorar el contingut de qualsevol d’aquests curts missatges . El ministre, hereu d’aquelles “Brigadas Político-Sociales” franquistes, deu veure amb bons ulls els comentaris injuriosos de les xarxes contra immigrants, catalans, homosexuals… així com l’apologia que es fa del nazisme o dels més cruels i sanguinaris dictadors inclòs el, per ells venerat, general Franco, però quan les suposades injuries les rep l’oligarquia dominant ja són figues d’un altre paner.
Si el senyor JFD vol fer neteja d’indesitjables podria molt bé començar pels que hi ha en el seu propi partit des del president d’honor a qualsevol ministre corrupte de l’actual govern inclòs ell mateix.
Tot i que ja hi ha un parell de detinguts per aquest motiu, la força de la xarxa és tan gran que no crec que es pugui aturar tot i que ho intentaran de totes les formes i maneres possibles. La llibertat d’expressió caurà sota mínims i intentaran adoctrinar-nos per tal que triomfi el seu retrògrad pensament únic.

PD. Montserrat González, l’assassina confessa, ha declarat: “La mataría otras 30.000 veces”, i ho ha rematat tot dient havent dinat: “Hacía mucho tiempo que no comía como he comido hoy”, fent gala d’una satisfacció extrema per la feina feta.
A la Montserrat se la pot acusar de moltes coses però la coherència entre el que va fer i el que diu és d’una contundència absoluta.

El cant, la veu i la paraula

Posted on by cesc

Amb un retard de vint minuts i després que la sala és quedés immersa en una foscor només trencada per la llum d’un focus de color vermell que dibuixava una rodona gairebé perfecte en l’escenari, ressonà per l’auditori la veu del finat José Agustín Goytisolo recitant “En tiempos de ignominia”:

En tiempos de ignominia como ahora
a escala planetaria, y cuando la crueldad
se extiende por doquier fría y robotizada,
… aún queda buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
es el canto la voz y la palabra: única patria
que no pueden robarnos ni aun poniéndonos
de espaldas contra el muro.
Que nadie piense nunca:
no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles
a la cara y decir alto: temblad hijos de perra,
somos millones y el planeta no es vuestro.

Tot seguit, entre aplaudiments del respectable, aparegué per l’esquerra de l’escenari el protagonista de la nit. Un grenyut, panxut, despentinat i envellit Paco Ibáñez, vestit de dalt a baix de negre, guitarra en mà, saludà a la concurrència i arrancà, com tantes altres vegades, amb les “Coplas por la muerte de su padre” després de dedicar-les a una seva amistat que havia traspassat recentment.
Amb un fil de veu i poca força als dits per fer sonar les cordes de la seva guitarra el, gairebé, octogenari cantautor ens endinsà, poc a poc, en un món on la poesia i la música són un duet indestriable.
Recordo quan vaig anar a escoltar-lo el 19 de juliol del 1999 a la Plaça del Rei de Barcelona en un concert que oferí dins el marc del Festival d’estiu de Barcelona GREC ’99, fa doncs gairebé quinze anys, i me n’adono que els anys no li han passat en va ja que la força i l’energia que destil·lava a finals del segle passat són ja història però, tot i els anys, segueix essent l’home de sempre amb la seva fòbia al clero (referint-se al cardenal Rouco Varela el titllar de “Drácula episcopal”), a la dreta (“Nunca había visto un gobierno con tantos inútiles” va dir després d’haver deixat el ministre Gallardón a l’alçada dels fems), als ianquis (“Antes muerto que hablar inglés”) … però amb l’estima intacta pels valors que encara el commouen com ara l’amistat, la solidaritat, la llibertat…
Emmarcat en un escenari auster, dos micròfons, un per a la veu i un per a la guitarra, i una cadira per poder-hi recolzar el peu de la cama esquerra per tal que aquesta li servís de suport per a la guitarra, Paco Ibáñez ens oferí un repàs ben trenat de la seva obra.
Interpretà una cançó en gallec, un poema d’Antonio García Teijeiro, i un parell en euskera, Biotza i Txoria. Entre cançó i cançó, potser per recuperar una mica l’alè, ens explicava petites anècdotes de la seva vida, de quan vivia al “caserio” del seus avis al País Basc, de quan fabricava castanyoles a París, de quan va conèixer en Pablo Neruda, també a París, i el “Vate” li digué allò de : “Tú tienes que cantar mis poemas. Tu voz está hecha para cantar mi poesía”, d’un dinar amb l’Atahualpa Yupanqui…..
Varem gaudir dels poemes de Góngora, Quevedo, Lorca, León Felipe, Blas de Otero, Pablo Neruda i, com no podria ser d’una altra manera, ens va regalar una versió del “Soldadito boliviano” d’en Nicolàs Guillén a dues veus amb un xicot anomenat Mario Mas que l’acompanyà en unes quantes cançons amb la guitarra i que, per cert, ho va fer força bé, que va ser de les millors de la nit. No es va oblidar tampoc dels ja mítics poemes d’en J.A. Goytisolo, “Me lo decía mi abuelito” i “Palabras para Julia”.
Tot i que alguns assistents al concert li reclamaven cançons com ara “España en marcha” o “La poesía es una arma cargada de futuro” d’en Gabriel Celaya o “A galopar” de Rafael Alberti em sembla que en Paco no s’hi va veure en cor i varem acabar cantant tota la sala, amb ell, els “Andaluces de Jaén” d’en Miguel Hernández.
En fi, que tot i que la seva veu s’està apagant, l’home continua al peu del canó, lúcid encara en les seves reflexions però sense la força i l’empenta que tingué en els anys pretèrits.
Per sempre, “grande Paco, grande”.

Mossos, no gràcies

Posted on by cesc

La veritat, com diu el proverbi espanyol “Para este viaje no hacían falta alforjas” i és que, ben mirat, no sé per quins set sous a Catalunya hem de patir aquesta infame policia autonòmica que no desmereix en brutalitat i repressió als antics membres de la Policía Nacional o de la Guardia Civil que es desplegaven pel territori català durant el franquisme, la transició i durant molts anys de la mal anomenada democràcia.
El darrer cas d’aquesta, ja no suposada sinó demostrada, brutalitat es produí quan fa pocs dies cinc membres del CME (Cos de Mossos d’Esquadra) atonyinaren de tal manera a un ciutadà que aquest traspassà al cap de poques hores després d’haver ingressat a l’Hospital Clínic on se l’havia traslladat.
Fastigueja veure ara com el conseller democristià, Ramon Espadaler, igual que féu el seu antecessor en el càrrec Felip Puig, tracta de perfumar amb declaracions tan sinistres, barroeres i cíniques, aquest femer en què s’ha convertit el CME.
Cal agrair també a ERC i especialment al seu president, Oriol Junqueras, que avortés la destitució del director dels Mossos en una sessió del Parlament de Catalunya votant en contra de l’esmena presentada pel PSC en la qual es demanava que Manel Prat fos destituït. Fer pinya amb els senyors i senyores de CiU no sé pas si és el que més li convé a ERC ja que, de republicans i catalans potser en són molt, però d’esquerra cada vegada menys. Veurem si en les properes conteses electorals els electors li toquen el crostó o miren cap a un altra costat, es tapen el nas i els hi fan confiança.
Crec, sincerament, que si en aquest cas no existís un vídeo que demostra els fets i no s’hagués organitzat l’escàndol que s’ha organitzat, el senyor Espadaler i els seus pretorians haguessin passat l’escombra per amagar la porqueria a sota la catifa.
Potser ja són massa els casos de violència policial en que estan empastifats els Mossos però sembla que a alguns partits polítics ja els hi està bé.
En el vídeo es pot observar com per part dels Mossos, porra en mà, s’empenta a la gent que està mirant el trist espectacle i se’ls foragita amenaçant-los violentament mentre de fons s’escolten els crits agònics del detingut mentre l’estossinen de valent.
Més d’un veí ha denunciat també que la policia va exigir-los que els vídeos que havien gravat els fossin entregats per tal d’eliminar qualsevol tipus de proves.
-Que sembli un accident- els deuen dir els que manen al més pur estil de la Cosa Nostra.
El CME està corcat i sembla que continuarà així ja que encara que algun mosso sigui condemnat per un que altre jutge ja s’encarrega el govern de torn d’indultar-lo tal i com va succeir ara fa menys d’un any quan quatre mossos condemnats per tortures per l’Audiència de Barcelona i pel Tribunal Suprem (tot i rebaixar-los les penes) varen ser indultats pel govern de Mariano Rajoy tot i estar-hi en contra la Secció Novena de L’Audiència de Barcelona i la Fiscalia.
De veritat, si aquesta ha de ser la policia de la futura (però impossible) Catalunya independent potser serà millor que apliquem el títol d’aquella famosa obra d’en Adolfo Marsillach, “Yo me bajo en la próxima, y usted?”.