Mato, dimissió

Vet aquí que en El Periódico del dissabte 21 de setembre vaig llegir que ara la ministra Ana Mato (aquella a qui la trama Gürtel li va pagar 4.680€ pels confeti de la festa d’aniversari del seu fill i 50.000€ per a viatges turístics, aquella que tenia un Jaguar al garatge de casa i ens deia no saber pas d’on havia sortit – que estrany, no?) farà pagar des de l’1 d’octubre els medicaments d’una nova llista que han creat i que fins ara estaven exempts de pagament. Els medicaments en qüestió no són per a malalties lleus sinó que, ans el contrari, estan destinats a patologies cròniques, greus o molt greus i que no es poden adquirir a les farmàcies tradicionals sinó que són dispensats en els centres hospitalaris per tal de combatre malalties com ara l’hepatitis C, càncer, VIH, artritis i algunes d’altres.

Els malalts diagnosticats amb les malalties abans exposades, i que no estiguin en ingrés hospitalari, hauran de pagar, de moment, el 10% del preu de venda amb un màxim, també de moment, de 4,20€ per envàs utilitzat. Tal i com va tot plegat ningú pot gosar dir que aquest percentatge restarà estable, ans al contrari, el dia que els senyors i senyores del govern decideixin que falta “cash” és, gairebé segur que l’apugin fins on realment, i perdonin la grolleria, els passi pels pebrots.
Ara bé, faria falta saber quants envasos de 4,20€ necessita una persona malalta cada mes per tal de poder sobreviure. Si són gaires, moltes persones amb pocs ingressos o directament sense ingressos no podran afrontar el susdit pagament.
Què passarà llavors? Se’ls negarà l’administració de qualsevol d’aquestes medicines que necessiten per guarir-se o sobreviure, o simplement el sistema sanitari espanyol deixarà que entrin amb tota tranquil·litat en el regne d’Hades?
L’escarni que aquest govern sotmet a la ciutadania ja passa d’escandalós i es converteix en una degradació diària cap als ciutadans.
Vist fins on han arribat les coses en aquest país un ja no es pot sorprendre de res. Qualsevol dia no tan sols legalitzaran l’eutanàsia sinó que serà obligatòria per a tot aquell que tingui la gosadia d’anar més d’un parell de vegades al mes a la consulta d’un qualsevol centre hospitalari.
Contrasta el què ara diu i fa la Mato amb el que deia en una esgarrifosa i vergonyosa roda de premsa que oferí fa uns quants mesos, i a l’àudio de la qual podreu accedir des de l’enllaç situat al peu d’aquest article, on quedava palesa la seva incapacitació per exercir el càrrec que ostenta (escolteu-la, gairebé supera a les que feien en Joan Clos, en Montilla, la Botella…)

Ara, tot i que ja anem de cara a la fresca, no us estranyi si veieu molta gent amb l’esquena xopa. No us penséssiu pas que la mullena és a causa de la suor sinó que són els de dalt que s’ens hi pixen a diari i si pot ser més d’una vegada.

Ja ens ho ha dit, fa també pocs dies, el ministre Montoro : “España va a volver a asombrar al mundo pronto”.
I té raó el molt cabrit!

P.D.
No estranyi a ningú que qualsevol dia en Paco Marhuenda escrigui en el seu “fabulós” diari que això és una mesura encertada al cent per cent, que ja se n’està fent un gra massa amb això de subvencionar, ni que sigui una ínfima part, qualsevol tipus de tractament hospitalari o qualsevol mena de medicament i que el país està ple de fastigosos i ingrats antisistema que, amb tal de fotre, són capaços d’auto-inocular-se el VIH per causar estralls en la economia pàtria.

LINK

Message in a bottle

Qui no recorda aquell famós ”I have a dream” pronunciat pel reverend Martin Luther King el 28 d’agost del 1963, o aquell “Ich bien ein Berliner (Sóc un berlinès)” que deixà per a la posteritat en John F. Kennedy des de la balconada del Rathaus Schöneberg en aquell Berlín occidental el 26 de juny del mateix any que la cita anterior.
També l’incansable fumador de cigars i gran especialista en traguejar brandy i whisky, Sir Winston Churchill, digué a tots els ciutadans britànics, i al món en general, allò de “I have nothing to offer but blood, toil, tears and sweat (No tinc res més a oferir que sang, esforç, suor i làgrimes)”. Fins i tot el darrer discurs d’en Salvador Allende l’11 de setembre de 1973 ens deixà aquelles tan sentides paraules “Colocado en un tránsito histórico pagaré con mi vida la lealtad al pueblo”.

Doncs bé tot això, a hores d’ara, ja ha quedat superat amb escreix pel discurs que l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, va pronunciar el dissabte 7 de setembre del 2013 davant dels membres del COI per tal de defensar la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics de l’any 2020.
Mai cap discurs commogué tantes consciències com el que “The Bottle” oferí a la ciutadania mundial en general i als membres del COI en particular.
A part del contingut lamentable del discurs que fins i tot va tenir la gosadia de dir “Nadie celebra mejor la vida que los españoles” , suposo referint-se a elements com ara Bárcenas o tots els que rebien sobres amb sucosos sobresous del seu mateix partit i no pas als milions d’aturats o a la quantitat ingent de persones que pateixen per arribar a final de mes o simplement tenen serioses dificultats per sobreviure, semblava més aviat que ens estigués venent una estada vacacional a Marina d’Or en comptes de vendre’ns una seu olímpica. La interpretació gairebé histriònica, el pentinat que semblava tret dels primers capítols del “Cuéntame” i el seu nivell més que deficient d’anglès, van configurar un discurs que serà recordat durant segles com el que no ha de ser mai un discurs.

Escoltant i veient la seva actuació tenies dubtes. No sabies si “The Bottle” havia patit la mossegada d’algun zombi de “The walking dead” i estava en plena transformació o havia consumit alguna dosi del famós cristall blau fabricat per en Walter White (Breaking Bad) o estàvem assistint a una nova versió de la pel·lícula protagonitzada l’any 1970 per l’Alfredo Landa i que duia per títol “Cateto a babor”.

La gota que feu vessar el got i provocà la catarsi general es produí amb la frase “A relaxing cup of café con leche en la plaza Mayor”. Aquí ja sí que els ulls se m’ompliren de llàgrimes com punys que em relliscaven galtes avall i es barrejaven amb les secrecions nasals produïdes pel llagrimeig igual que la infanta Elena a la cerimònia inaugural de Barcelona 92.

L’oratòria sembla ser que no és el do que “The Bottle” té més desenvolupat (jo diria, però, que no en té cap de desenvolupat). No comprenc ben bé que volia demostrar la muller d’en José Mari amb aquest discurs fet en un idioma del qual no deu tenir, ni de llarg, el nivell del primer curs de l’EOI. Podria haver-lo fet en castellà, encara que el contingut hagués continuat essent igual de patètic, i no hagués passat res. Els membres del COI que entenguessin el castellà no haurien tingut cap problema i els que no l’entenguessin es podien col·locar uns auriculars amb la traducció simultània que, segurament, deurien estar disponibles per a tots els membres del Comitè Olímpic Internacional.
Tot i que les crítiques han sigut unànimes sempre hi ha l’excepció i en aquest cas no podria ser un altre que el diari “La Razón” el qual va titllar de “sorpresa agradable” la intervenció de “The Bottle” que qualificà de “natural, inglés fluido y relajada”. Res més lluny de la realitat però, ja se sap, en Paco Marhuenda viu en una realitat paral·lela on el PP assoleix l’excel·lència en tots els camps.

Tot plegat va resultar ridícul, tronat, gairebé esperpèntic. Es veia tres hores lluny que “The Bottle” s’havia après de memòria aquell text i el vomitava des de la tarima amb una interpretació llastimosa.
Ara recordo que cap a la dècada dels quaranta del segle passat i havia entre els aficionats a la tauromàquia una gran rivalitat entre els partidaris d’en Manolete i els de Carlos Azurra, un torero mexicà. Els fans d’en Carlos Azurra, per tal de ridiculitzar al seu rival, crearen un “pasodoble” en el qual s’hi deia allò de “Manolete, si no sabes torear pa’ qué te metes”.
Crec, sincerament, que Ana Botella hagués hagut de tenir en compte la lletra d’aquest “pasodoble” i fer-n’hi cas.

Avenços tecnològics

Passa que, quan un és fora de casa durant algunes hores o durant alguns dies, té també la necessitat imperiosa d’orinar. Doncs bé, una cosa tan natural com aquesta pot crear-te, si ets home, uns certs problemes que, particularment, em resulten d’allò més desagradables.
La qüestió és que si el lloc on s’ha de produir la micció no és, o bé la casa d’un amic, conegut o familiar, o bé el quarto de bany de l’habitació d’un hotel o un altre lloc, més o menys, domèstic, un s’ha de dirigir a uns urinaris públics (bars, restaurants, estacions, grans magatzems, àrees de servei…. ) per tal d’alleugerir la bufeta.
El problema radica que els urinaris públics per al sexe masculí estan conformats de tal manera que hi ha poques tasses de vàter, utilitzades, més que res, per alleugerir el ventre, i a la majoria de les quals fa basarda acostar-s’hi, i una colla d’urinaris col·locats un al costat de l’altre on els mascles drets i prèvia baixada de la cremallera o descordada de botons de la bragueta, i amolla l’orinada.
El problema al qual em referia al començament, i després d’haver posat al possible lector d’aquestes línies en situació, esdevé quan a mitja pixarada, l’urinari abans esmentat, comença a expulsar aigua per una mena de difusor situat generalment a la part superior del mateix o en alguns models a les parts laterals. Quan això succeeix aquesta aigua que aspergeix l’urinari, amb la finalitat de fer-ne la neteja, i que rellisca per totes les parts del giny, acaba indefectiblement esquitxant els genitals masculins que treuen el cap per la susdita bragueta. Arribats a aquest punt la primera reacció és fer un pas enrere per tal d’evitar l’esquitxoteig, però, en cas de fer-ho hom se n’adona, gairebé instantàniament, que es pixarà a terra per la qual cosa aguanta estoicament els esquitxos tot pregant a Déu totpoderós per a no agafar uns fongs grans con xampinyons o una molesta infecció d’orina.
Ara, però, darrerament me n’he adonat que molts d’aquests urinaris tenen una mena de cèl·lula fotoelèctrica, situada mig pam per sobre del mateix, la qual mentre hi ha algú davant no deixa sortir l’aigua per aigualejar-lo i quan aquest algú deixa de ser-hi llavors sí que es produeix l’aigualejada. Bé, ja hem fet un pas endavant però, l’altre dia quan vaig anar als serveis d’un bar, vaig quedar parat dels urinaris que hi tenien. Es veu que ara la tecnologia, per fi, s’ha posat al servei de l’home i han arribat els urinaris que no necessiten aigua per fer-ne la neteja sinó que aquesta es realitza mitjançant un flux d’aire amb essència de llimona que fa les delícies de qualsevol pixaner transeünt que, mig extasiat per la cítrica fragància, moltes vegades surt del lavabo sense haver-se endreçat el pardal adequadament per la qual cosa ja són diversos els detinguts per escàndol públic després de fer ús d’aquestes noves tecnologies.
I és que la ciència, com queda demostrat, no té límits.

PP vs Papa

Poc o molt poc content deu estar el president del govern espanyol amb el Papa Bergoglio. Una gran part de les declaracions que ha fet durant la seva estada al Brasil sembla que estiguin fetes per dur la contraria a l’incompetent i corrupte president del govern que el poble (equivocant-se, el poble també s’equivoca) va triar democràticament (bé, només per a un individu com en Francisco Marhuenda, director de La razón, en Mariano ho està fent tot rebé. Ja sabem que en Marhuenda no és solament el director d’un diari on l’ensabonada presidencial és diària sinó que aviat li donaran, juntament amb un tovalló per a que s’eixugui els morros, el títol de llepaculs oficial del president del govern).
Per començar a finals de setembre de l’any passat en Mariano va dir literalment:
“Mi mayor reconocimiento a la mayoría de españoles que no se manifiesta, que no sale en las portadas de prensa y que no abre los telediarios “. És a dir, lloava la submisió, el sotmetiment del poble a les aberracions polítiques i socials que tant ell com el seu govern ja estaven duen a terme.
Per contra el Papa Francesc I ha dit:
“Los jóvenes tienen que salir, tienen que hacerse valer, los jóvenes tienen que salir a luchar por los valores, a luchar por esos valores, y los viejos abran la boca, los ancianos abran la boca y enséñennos, transmítannos la sabiduría de los pueblos” i també ha afeixít:
“Quiero que salgan a la calle a armar lío, quiero lío en las diócesis, quiero que se salga fuera, quiero que la Iglesia salga a la calle, quiero que la Iglesia abandone la mundanidad, la comodidad y el clericalismo, que dejemos de estar encerrados en nosotros mismos” .”Que me perdonen los obispos y los curas si los jóvenes les arman lío, pero ese es mi consejo…” (es veu que en Rouco Varela va estar gairebé a punt d’obrir-se les venes quan va escoltar aquestes declaracions però recordà que això era pecat i ho va deixar córrer, de moment).
Declarà tot seguit:
“Miren, yo pienso que en este momento, esta civilización mundial se pasó de rosca, ¡se pasó de rosca! Porque es tal el culto que ha hecho al dios dinero, que estamos presenciando una filosofía y una praxis de exclusión de los dos polos de la vida que son las promesas de los pueblos. Y por supuesto, porque uno podría pensar, que podría haber una especie de eutanasia escondida. Es decir, no se cuida a los ancianos, pero también está esta eutanasia cultural: ¡no se los deja hablar, no se los deja actuar! Y la exclusión de los jóvenes: El porcentaje que hay de jóvenes sin trabajo, sin empleo, ¡es muy alto! Y es una generación que no tiene la experiencia de la dignidad ganada por el trabajo. O sea, ¡Esta civilización nos ha llevado a excluir las dos puntas que son el futuro nuestro!
Per acabar de reblar el clau va deixar anar el següent:
“Queridos jóvenes, ustedes tienen una especial sensibilidad ante la injusticia, pero a menudo se sienten defraudados por los casos de corrupción, por las personas que, en vez de buscar el bien común persiguen su propio interés” (ara ja va ser tota la cúpula del PP, l’actual i la pretèrita, la que cercava desesperada les fulles d’afaitar, la cicuta, o directament l’ampolla de salfumant).

En un altre tema espinós, tant per a l’Esglèsia Catòlica com per al PP, com és l’homosexualitat, el Papa sembla ser que ha canviat la seva posició deixant de condemnar els homosexuals i, a més a més, dient en unes declaracions: “Quién soy yo para criticarlos?”. Tot i que tampoc podem esperar que el Papa es faci subscriptor de la revista Zero, si encara existís, sembla un punt d’inflexió en la relació entre l’església catòlica i el món gai. Això també contrasta amb les retrògrades i grotesques declaracions que va fer el ministre Jorge Fernández Díaz, nomenat pel mateix Mariano Rajoy, dient que estava contra el matrimoni homosexual ja que, segons ell: ”La pervivencia de la especie, por ejemplo, no estaría garantizada”. Potser com a enginyer industrial, que és, deu ser molt competent, però com a ministre està al mateix nivell patètic dels seus col·legues del govern (Wert, Ana Mato, de Guindos, Montoro…..).
No parlem ja del que va declarar “l’expert” Aquilino Polaino triat pel PP per anar a la Comisión de Justicia del Senado que estudiava la llei del matrimoni gai i que, amb dos pebrots, va declarar: “Aunque la homosexualidad se haya desclasificado como enfermedad no quiere decir que no haya trastornos. A los homosexuales se les puede ayudar con terapia reparativa”. Veien el tarannà d’aquest individu suposo que quan parla de “terapia reparativa” es deu referir directament a la lobotomia.
A part d’això el Papa Bergoglio també té alguna petita ombra. Ara es veu que vol fer sants a Joan Pau II i a Joan XXIII tots dos d’una tacada. Bé, el procés per arribar a la santificació és, normalment, llarg, ja que han de passar una serie d’anys després de la mort; primer t’han de fer beat i finalment, només uns quants elegits, són proclamats sants. A més per arribar a assolir aquest status s’han d’haver constatat dos miracles. Doncs bé, es veu que en Joan Pau II ja els té fets, però el Papa Roncalli només en té un. Tot i així, Bergoglio li dona una dispensa d’aquest segon miracle per tal que pugui ésser canonitzat. Lleig! Si la llei catòlica diu el què diu no està gaire bé que el Papa, per molt Papa que sigui, se la passi pel forro quan li convingui.

Tot i això, bé en Bergoglio, força bé, amb més llums que ombres (tot i que encara queden temes com l’avortament, el divorci o el sacerdoci femení amb els quals el Papa sembla ser que està força encallat).
Que un menjacapellans ateu convençut com jo aplaudeixi les declaracions d’un Papa catòlic, apostòlic i romà costa d’empassar però, ja ho diuen, “els camins del Senyor són inescrutables”.

Sempre ens quedarà París

Hem anat a París i hem tornat, la qual cosa, fet i fotut, era l’objectiu primordial.
Deixant de banda la calor insuportablement humida que hi feia i la quantitat ingent de turistes que deambulàvem pels carrers, estabornits per les altes temperatures, podem considerar que l’estada ha sigut reeixida i, com sempre, amb ganes de tornar-hi quan més aviat millor.
Hem pujat a la Tour Montparnasse, cosa que no havíem fet mai, la torre més alta de París fins el 2011 quan va ésser desbancada per la Tour Axa que es troba a La Défense i té, encara no, una dotzena de metres més d’alçada. Trenta vuit segons per pujar cinquanta sis pisos és una mica menys del que triguem a casa per pujar al quart. Varem compartir les magnífiques vistes sobre la ciutat acompanyats per una munió de nipons i una colla de monjos tibetans que deurien haver deixat per uns dies la vida austera dels seus monestirs per endinsar-se en aquella mena de Sodoma i Gomorra.
Hem fet el recorregut típic que passa per Trocadero, Palais de Chaillot, Tour Eiffel, Champ-de-Mars i finalitza a l’École Militaire. Quan el féiem ens sorprengué la gran quantitat de gent, des de parelles fins a grups més nombrosos de vuit o deu elements, que practicaven la versió francesa del que aquí n’anomenem el “botellón”. Ajaguts al Champ-de-Mars desplegaven una mena de manta o mocador de fer farcells sobre la gespa, s´ajaçaven a sobre i començaven a treure ampolles de begudes que no eren pas ni sifò ni gasosa ni la seva estimada Orangine. L’alcohol corria a cor que vols i suposem que al cap d’una estona d’haver-hi passat allò es degué convertir en una mena d’aquelarre en honor a Bacus i en un menyspreu total cap el pobre Mart tot i ser aquella extensió de terreny dedicada a ell.
La visita al barri jueu (Rue Rossiers, Rue des Francs Bourgeois, Place des Vosgues…) interessant com sempre. M’agraden les botigues on s’hi ven menjar kosher des de carns a pans o pastissets, els noms dels establiments escrits en hebreu i lluint l’estrella de David i l’ambient tranquil que s’hi respira. Em sap greu,però, que els jueus no puguin gaudir de menges com el porc, el conill o la llagosta ja que aquests són considerats impurs per la Torà.
Hem tornat a visitar els boulevards, el dels Italians, el de les Caputxines, el Haussmann, el de Saint Michel, el Raspail i, com no podia ser d’una altra manera, el de Saint Germain, potser el meu favorit. Al boulevard Saint Germain varem constatar que el que queda de l’antiga abadia de Saint Germain-des-Prés, és a dir només l’església, encara segueix al mateix lloc com encara i segueixen el Café de Flore, la Brasserie Lip o Les deux magots, per tal de recordar-nos que, personatges com ara Ernest Hemingway, Truman Capote, Lawrence Durrell, Marguerite Duras, Sartre, Simone de Beauvoir i molts d’altres famosos pintors, escriptors o polítics (vull dir polítics dels d’abans, d’aquells que es dedicaven a fer política i no com els d’ara que es dediquen, bàsicament, a desfalcar, rapinyar, cisar, estafar, saquejar i tots els sinònims que vulgueu afegir-hi) varen freqüentar aquests locals tan emblemàtics (i ara amb uns preus tan excessius).
Vam retornar al Musée d’Orsay gairebé només per contemplar les obres dels impressionistes i els post-impressionistes Monet, Manet, Cezanne, Pissarro, Renoir, Gaugin… i gaudir amb l’Starry Night Over the Rhone i els Autoretrats de Van Gogh.
També varem anar a visitar a un vell amic, no pas perquè ell ens conegués a nosaltres sinó que aquesta amistat només era d’una direcció, és a dir, de nosaltres cap a ell. Per trobar-lo no ens dirigírem a casa seva a l’Île Saint-Louis, ja que no hi era pas, sinó que anàrem al Cimetière du Père-Lachaise a visitar la seva tomba. Suposo que en Georges s’hi trobarà força bé al Père-Lachaise acompanyat de la seva estimada Edith Piaf o d’altres grans de la música francesa com l’Yves Montand o l’Henri Salvador.
Vem recordar el maig del 68 passejant pel Jardin du Luxembourg, esplèndid en ple estiu, el Panthéon, La Sorbonne i l’eixam de restaurants situats entre el Senna i el boulevard Sant Germain on vaig gaudir d’una “super pita avec pommes de terre” realment fantàstica i a bon preu al restaurant grec Le Gyros.
La pujada a Montmartre era un altre clàssic que no podíem deixar de fer. Ja no sé si impressiona més la basílica del Sacré-Coeur o els milions de turistes que a diari saturen aquella zona fent-la, gairebé, intransitable. Els carrers situats a l’esquerra de l’església que van a espetegar a la Place du Tertre deuen ser ara molt diferents, en quan a la quantitat d’humans que hi transiten, que quan hi varen viure Picasso o Utrillo. Després d’empassar-nos unes pizzes sense gaires pretensions i unes cerveses a preu de Moët & Chandon, tornàrem a l’hotel amb els peus escaldufats i tota la suor del dia enganxada a la pell.
Fins i tot el darrer dia a l’hora d’anar a cercar el metro per tal de dirigir-nos cap a Charles de Gaulle ens succeí una petita anècdota. En arribar a la parada del metro corresponent la vàrem trobar tancada. Una persiana metàl·lica, com les que hi ha a les botigues, barrava el pas als viatgers i una parella de gendarmes hi estaven situats al darrera. La gent que anava arribant es quedava tan sorpresa com nosaltres i miraven incrèduls la reixa que els privava l’accés a l’estació com si hi veiessin a en Brassens fent una pipa o a en Toulouse -Lautrec prenent un gotet d’absenta. Mercès a una “jeune fille” que tenia més coneixements d’espanyol que no pas nosaltres de francès, ens vam assabentar que hi havia un paquet sospitós a les vies i que tota aquella línia estava tancada. Molt amablement ens preguntà cap on anàvem i ens indicà de manera ràpida i fàcil un itinerari alternatiu.
Després d’un trajecte inacabable amb el RER arribàrem a Charles de Gaulle on després de fer el check-in i facturar l’equipatge ens dedicarem a badar per les botigues i acabar de rebentar-nos els pocs euros que ens restaven ens peces d’autèntic luxe en aquell indret com ara un entrepà i una Coca-cola Zero.
Per cert, si algú va a Paris i li sobren noranta mil euros els pot utilitzar per comprar-se un rellotge que vàrem veure a l’aparador d’una joieria de la Place Vendôme i que es veu que funciona força bé i no fa cap mena d’al·lèrgia.

Heil, frau Cospedal!

Senyora Cospedal, i l’anomeno Cospedal perquè vostè va néixer Cospedal i no pas “de Cospedal” que el “de” se’l va afegir vostè per fer-nos creure que posseïa un passat noble totalment inexistent però que tant agrada als anomenats “Ppijos”.
Bé, al què anem: em vaig quedar de pasta de moniato quan vaig llegir primer i escoltar i veure després a la televisió les seves declaracions sobre els “escraches”. De la seva fastigosa boca varen sortir els següents disbarats literalment: “ Los acosos, la violencia física, los ataques a sus personas a sus viviendas a sus familias eso no refleja más que un espíritu totalitario y sectario y eso es lo más contrario que hay a la democracia…Pero, ¿qué es esto de tratar de violentar el voto? Eso es nazismo puro, ya se que esto me lo van a criticar, pero es nazismo puro”.
Aviam Mari Lola, aquí hi pot haver una sèrie de factors que l’impulsen a fer aquestes declaracions: primer, pot ser molt probable que vostè es punxi i que a l’hora de dir el que va dir estès en un període de carència de la substancia tòxica que vostè s’instil·la a les venes i el que va deixar anar fos conseqüència de la manca d’aquest agent nociu en el seu torrent sanguini; segon, es gairebé segur que pateix algun trastorn psiquiàtric que necessita atenció mèdica i grans dosis de medicació d’una manera urgent. Li aconsello una visita, més aviat que tard, amb el prestigiós psiquiatra López-Ibor el qual passa consulta a la clínica del seu mateix nom i que jo, molt amablement, li adjunto l’adreça web per tal d’accelerar els tràmits per mirar de guarir el seu desordre psquiàtric Clínica López-Ibor ; tercer, el seu quocient intel·lectual fa aigües d’una manera escandalosa arribant a nivells molt inferiors a la frontera de la normalitat; quart, la seva mala llet es tan pútrida i fètida que es capaç de comparar coses diametralment oposades per tal d’emmerdar-ho tot una mica més volent-nos fer passar bou per bèstia grossa i que els seus acòlits descerebrats li riguin les gracietes.
La posada en escena per fer aquestes penoses declaracions ja va ser d’un patetisme absolut. Vostè apareixia al mig d’un dels trios més llastimosos que es poden veure en l’actualitat: González Pons, Cospedal i el ministre d’industria José Manuel Soria. En veure aquest triumvirat, i desprès d’acostar-me al quarto de bany a expulsar una copiosa vomitada, m´ha vingut al cap un altre tercet que vaig veure a diari durant tota la meva infància i que estava situat a sobre de la pissarra de l’aula. Com es pot imaginar el trio el formaven un sant Crist central acompanyat a la dreta pel “generalísimo” i a l’esquerra per l’anomenat “Cristo de la Falange”. Vostè s’ha atorgat el paper del Crist redemptor ja que com ell en vos tot és virtut, bona fe, veritat, caritat, …
Ara que ja ha comparat amb els nazis a la gent que realitza aquestes accions qualsevol dia ens igualarà vostè els “escraches” amb aquella famosa Reichskristallnacht (Nit dels vidres trencats) del 9 de novembre del 1938 on varen ser assassinats gairebé un centenar de jueus, es cremaren hospitals, sinagogues, es destruïren milers de botigues pertanyents a ciutadans jueus alemanys i milers d’ells van ser deportats a camps de concentració on, segurament no varen gaudir d’una existència tan esplendorosa com la seva, senyora Cospedal.
Com tothom pot veure l’escrache al domicili d’en González Pons va ser un calc dels esdeveniments succeïts a l’Alemanya nazi duts a terme per les SA altrament coneguts com els “camisas pardas” per diferenciar-los del “camisas negras”que eren els membres de les SS.
Tot seguit expliqui’ns que aquest ramat d’assetjadors antisistema i antisemites dirigeixen camps de concentració i extermini com ara Dachau, Buchenwald, Mauthausen, Ravensbrück o Auschwitz-Bikernau.
Abans d’exercir la defecació bucal a la qual ens té tan acostumats potser seria bo cercar els excrements en el seu propi partit i corroborar primer de tot que el fundador del PP va ser un fervent adorador del “generalísimo” el qual si que compartia gran part de l’ideari nazi amb el seu estimat Adolf Hitler símbol venerat pel nazisme més autèntic.
Un partit com el seu trufat de franquistes, feixistes, falangistes i d’altres exquisideses no s’hauria de permetre segons quina mena de declaracions tenint com té un passat i un present realment nauseabund i repulsiu.
Però miri, perquè vegi que per part meva no queda cap rastre de rancúnia ni mal rotllo per les seves declaracions li dedico una cançó de Los Ronaldos que crec que la defineix gairebé a la perfecció. Potser em criticarà, però abans faci click al reproductor d’mp3 situat a sota i escolti-la.

Ni Sant Jordi ens estima

Diu la llegenda que a la Capadòcia hi vivia un drac que tenia esporuguits els habitants d’aquella zona. Per tal que la bèstia no causes estralls i malifetes els vilatans oferien diàriament al drac, bens, cabrits, algun garrí i d’altres menges per mantenir-la  calmada. Ara bé, quan el bestiar s’acabà no ho va fer, però, la gana del monstre. Així doncs a manca d’ovins, porcins, caprins, equins o bovins es decidí oferir un membre del poble cada dia al drac per tal de saciar la seva insaciable mengera. Mentre el personal que era ofert en sacrifici al drac varen ser gent del poble la cosa funcionà força bé, ara, quan a qui li va tocar ser cruspida per la bestiola va ser la princesa del regne la cosa va canviar. Succeí que mentre la princesa s’encaminava moixa i ploranera cap al cau del drac, un cavaller anomenat Jordi sorgí del no-res i amb la seva llança acabà amb l’existència del drac que, dit sigui de pas, deuria tenir la mobilitat reduïda després d’endrapar com un lladre durant tant de temps.
Ahir a la nit, que casualment era el dia de sant Jordi, la llegenda va patir uns petits canvis. No va ser una princesa la oferta en sacrifici a aquell drac verdós i gegant, alat, de poderoses potes i alè de foc, sinó onze damisel·les multimilionàries les ofertes en vergonyós sacrifici al poderós drac bavarès vestit tot ell de vermell. El festí que la bèstia teutona es donà amb les princeses blau-granes quedarà marcat a foc a la memòria culer durant generacions. La sensació d’impotència, de desgavell total tant a nivell de jugadors com d’equip tècnic, va ser devastadora. El millor jugador del món ni hi era ni se l’esperava ja que va ser incapaç de trenar ni una sola jugada en tot el partit. El “niño maravilla”, Alexis Sánchez per a qui ho desconegui, pel qui es varen pagar 37 milions d’euros, va confirmar que es un bon jugador per a algun equip de regional preferent però en unes semifinals de Champions League al màxim que pot aspirar és a sortir abans que la resta de jugadors per tal de treure la pols de la banqueta del seu equip. L’entrenador no va estar a l’alçada; incapaç de cercar cap mena de revulsiu per mirar de donar-li un tomb al partit es va resignar a continuar amb l’onze inicial fins que a vuit minuts del final va fer sortit Villa (demostració palpable de com està el nivell en aquest equip) encara no se sap ben bé per què. Un a un els jugadors del Barça van esser superats en totes les facetes del joc pels seus oponents germànics mentre a les banquetes Josef Heynckes es cruspia i escurava tots els ossets del seu oponent esportiu Tito Vilanova.
Vist el que vàrem veure suposo que, ara ja, ningú seguirà amb la cançoneta de que el Barça és el millor equip del món. Contents estan, i amb raó, els que vaticinaven un “fi de cicle” que ha arribat d’una manera dolorosa i humiliant però que hagués pogut ser pitjor si en comptes de ser el Bayern de Munich en una semifinal hagués sigut el Real Madrid a la final de la Champions League. Llavors si que els suïcidis davant la humiliació haguessin sigut nombrosos: les venes obertes, la gent llançant-se daltabaix del monument de Colom, la cicuta i el cianur haguessin estat a l’ordre del dia i el “Govern dels Millors”, capitanejat per un esgarrinxat Artur Mas, hagués declarat el 23 d’abril la Festa Nacional de Catalunya en detriment de l’11 de setembre per tal de celebrar una autèntica derrota i no pas aquella carrinclonada del 1714.
En fi, com tothom va poder veure, sant Jordi no va treure ni el nas ahir a l’Allianz Arena per donar un cop de mà als culers o de llança a les feres alemanyes. Ves a saber si ja està en nòmina d’un tal Florentino.