Poca broma

Posted on by cesc

Ahir es va produir el caos a tota la xarxa de Renfe Rodalies i Regionals de Catalunya a causa d’una incidència en el centre de control ferroviari que va provocar l’aturada total dels trens durant gairebé una hora i com a conseqüència d’això els retards i el desgavell es generalitzaren durant hores

Avui, la vicepresidenta del govern de la Generalitat, Joana Ortega, ha estat entrevistada a “Els matins” de TV3 i li he escoltat dir, sense cap mena de rubor, el següent: “Reclamem la gestió de Rodalies perquè no es pot fer broma amb la gent”. I té tota la raó l’Ortega, amb la gent no es pot fer broma. L’únic problema és que l’autèntica broma aquí és ella i, a més a més, de mal gust.

O és que no és una broma que ens volgués engalipar a tots inflant el seu currículum per fer-nos creure que era llicenciada en Psicologia quan no ho era pas? Li’n mancava només assignatura i mitja però llicenciada no ho era, i no està gens bé fer broma amb això d’auto-atorgar-se títols que un no té.
Això sí, ella va perseverar i amb només 29 anys d’universitat (des de l’any 1983 que va començar fins al 2012 que acabà) va ser capaç de fer-se amb la llicenciatura. Poca broma, eh? Només els ungits per l’Esperit Sant (recordem que l’Ortega és una fervent democristiana) poden ser capaços de realitzar aquesta titànica proesa.

Però tot plegat fa pudor de socarrim ja que me n’he assabentat (ho diuen els papers) que quan a l’octubre del 2011 es va destapar la veritat sobre la seva falsa llicenciatura va demanar que el seu expedient, que fins aleshores romania a la Universitat de Barcelona, fos traslladat a la Universitat Abad Oliba on, poca broma i ves per on, i treballava de professor un gran amic seu, democristià per descomptat, que fou el representant de CiU en el “Consejo de Administración de la Corporación RTVE” i que no era altre que el talentós Josep Manuel Silva. Ara sí, un cop fet el trasllat de l’expedient acadèmic a la privada i catòlica universitat, la cosa ja fou bufar i fer ampolles i a les acaballes del 2012 ja ens pogué mostrar el títol acabat de sortir del forn.

Si a tot el dit fins ara i afegim que va acabar el Batxillerat amb 23 anys i amb una nota mitja de 5,5 punts ens trobem, poca broma, davant d’una ment privilegiada i prodigiosa digna, com no pot ser d’una altra manera, del govern dels millors.

Però, no fem broma senyora Ortega, ja se sap que en aquest país qui val, val, i qui no, doncs es dedica a la política. Pensi que d’aquí a uns pocs anys potser fins i tot rebrà la Creu de Sant Jordi per la seva portentosa trajectòria universitària o, en el pitjor dels casos, potser serà la guanyadora del premi “Català de l’any” que no té tan de llustre com l’altre però que en el seu cas, vistos els antecedents, no seria res més que una altra broma.

El nou folklore català

Posted on by cesc

L’Assemblea Nacional de Catalunya, vist que no se n’acaba de sortir de tot plegat, proposa aquest any l’enèsima “performance” per tal d’exercir pressió de cara a aconseguir una hipotètica, i jo hi afegiria impossible, independència.
Potser ja n’hi ha prou de coreografies coreanes que, de manera indiscutible, ni ens han dut ni ens duran enlloc.
Des d’aquella “macro” manifestació de l’11de setembre de l’any 2012 que omplí a vessar tot el centre de Barcelona, i a partir de la qual la il·lustre Carme Forcadell digué que “el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”, fins a la V de l’any 2014 amb tot el personal uniformat de groc o vermell, passant per la cadena humana que anava des de Le Perthus fins a Vinaròs, i fins al dia d’avui, els resultats pràctics han sigut, ja no escanyolits, sinó totalment inexistents.
Es veu que a l’ANC tenen ara la inventiva en hores baixes. Les propostes són ja repetitives. Au, aquest any tot el ramat de sempre cap a la Meridiana amb una samarreta de color verd lloro o rosa confit o potser blau egipci, depenent del gustos i estats d’ànim del personal de l’associació.
Ja n’hi ha prou!
Com deien els del maig francès del 68 “la imaginació al poder”. Això d’omplir la Meridiana de gent ja ratlla la decadència total dels estrategues de l’ANC. Haurien de ser més atrevits i proposar fites més arriscades, encara que, com sempre, no serveixin absolutament per a res. Ballar una sardana, la rotllana de la qual envoltes tota Catalunya, a les 17:14 hores de l’11 de setembre o una peregrinació de genollons des de plaça Catalunya fins al monestir de Montserrat on un, o dos, o tres, o quatre, o cinc milions de peregrins sobiranistes arribessin a l’abadia amb els genolls sagnants i espellofats i amb els cossos desballestats, potser seria quelcom més original que una enèsima convocatòria multitudinària pels carrers de Barcelona.
Ara bé, de parlar i parlar per no callar se n’han fet, i se n’estan fent, un tip. Que si el “Llibre blanc”, que si les estructures d’estat, que si una “Carta Magna” catalana, que com hauria de ser l’exercit català, que com es pagarien les pensions, i bla, bla, bla, bla….
Si el temps emprat en tanta xerrameca l’haguessin dedicat a tractar de solucionar alguns dels greus problemes que ens afecten actualment i no en parlar d’una futura i utòpica Catalunya d’estelada, flabiol i barretina, potser n’haguéssim tret més profit.
Personalment, encara que cregui que la independència no sigui res més que una quimera, no n’estic pas en contra i si mai el govern central es comprometés a permetre un referèndum vinculant (tipus Escòcia) on es decidís independència sí o independència no i el resultat fos majoria absoluta per a la independència de Catalunya em semblaria bé, però, a hores d’ara i em sembla que pels segles dels segles, aquesta és una opció que no es contempla, ni es contemplarà pas, per cap govern central sigui del color que sigui.
Així doncs, em quedo amb el pleonasme que va amollar el diplomàtic francès Charles Maurice de Talleyran, “allò que no pot ser, no pot ser i, a més a més, és impossible”.

La gran víctima

Posted on by cesc

La consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, l’ínclita Irene Rigau i Oliver, una altra component de l’elenc del “govern dels millors”, ha fet gala avui, en una entrevista a Catalunya Ràdio, de la seva formació acadèmica com a diplomada en E.G.B., especialitat parvulari i com a llicenciada en Psicologia.

La consellera ha amollat unes declaracions on tracta els oients, i a la ciutadania en general, com a nens de parvulari dient-los, tot demostrant els seus enormes coneixements com a psicòloga, el següent: “Hi ha hagut un difunt i ferits, però la gran víctima és aquest nen” referint-se a l’assassí del professor que treballava a l’institut Joan Fuster de Barcelona.

Senyora Rigau, el genial Groucho Marx va dir allò de “Val més estar callat i semblar beneit, que parlar i esvair els dubtes”. Bé, en parlar vostè s’ajunta tot, la beneiteria, la ignorància, l’estupidesa i l’aversió que provoquen les seves declaracions.

Senyora Rigau, qualificar de “difunt” el pobre mestre que va ser assassinat com si s’hagués mort per designi diví i no per les ferides infligides amb una arma blanca per part d’un assassí de 13 anys, només pot ser propi de persones beneites, ignorants, i realment estúpides. Molt millor hagués quedat dient: “Hi ha hagut un professor assassinat i aquest és la gran víctima. També hi ha hagut ferits però que, malgrat la desgràcia, es recuperaran satisfactòriament”. La falta de respecte que ha tingut per qui estimava al professor assassinat, atorgant el paper de víctima a qui el va agredir fins llevar-li la vida, és un error inexcusablement vergonyós que l’acompanyarà per sempre més.

Senyora Rigau, ara, si té prou valor, vagi a casa de la família del finat i els hi diu que la gran víctima no és pas el seu fill, o el seu marit, o el seu pare, o el seu germà, o el seu oncle, o el seu cosí, o el seu amic, o el seu….. sinó que és el noi de 13 anys que el va assassinar clavant-li un ganivet de muntanya al tòrax. Veurà fins on pot arribar el grau de comprensió per part d’aquestes persones que han perdut l’ésser estimat a mans de la “gran víctima”.

Segurament si el jove assassinat hagués sigut un seu fill les coses les veuria des d’una òptica molt diferent però, ja se sap, quan la tragèdia no et toca de prop la mossegada del dolor no té la mateixa intensitat que si es rep en carn pròpia. Ja no cal ni parlar-ne si s’hagués ganivetejat fins a la mort a qualsevol càrrec polític que llavors ja sí que les corredisses per canviar la llei haurien sigut d’aquelles que marquen època.

Senyora Rigau, no li discutiré que el nen que ha perpetrat el crim no tingui algun tipus de malaltia o trastorn mental pel qual hauria de ser correctament tractat per part d’especialistes en la matèria però d’aquí a qualificar-lo com a “gran víctima” em sembla que hi ha un abisme. Suposo, també, que la desolació que deuen patir els pares de l’assassí deu ésser immensa però segurament, i no crec pas que de forma voluntària, potser no varen prestar prou atenció a les actituds i al comportament del seu fill i ,per desgràcia, pot ser que aquesta manca d’atenció ens hagi dut fins aquest trist esdeveniment luctuós.

Ara bé, que un nano de 13 anys pugui perpetrar un crim com aquest i quedar impune, ja que al ser menor de 14 anys és “inimputable”, no em sembla la millor de les solucions per acabar amb el problema. Argumenten els que hi entenen que tot plegat va ser un “brot psicòtic” però el que sí és veritat és que feia dies que estava tot planificat ja que presentar-se a l’escola amb una ballesta, un matxet, elements per fer un còctel Molotov i una llista amb els noms dels potencials objectius dins de la motxilla no és pas fruit de la improvisació. Tot plegat, però, només són especulacions ja que per part de cap professional de la psiquiatria no se li ha practicat cap tipus de reconeixement psiquiàtric fins a hores d’ara que se sàpiga.

Si el delicte s’hagués comès en algun estat dels EEUU el nano ja estaria a hores d’ara abillat amb aquella mena de pijama de color taronja, emmanillat de mans i peus i s’enfrontaria a una pena de cadena perpetua sense opció a la llibertat condicional. Això sí, rebria atenció mèdica per part de psiquiatres, psicòlegs i tots els facultatius que fessin falta però dins d’un centre penitenciari. Per sort per ell l’estat espanyol va ser un dels que varen ratificar la “Convenció de l’ONU sobre els drets dels infants” que prohibeix explícitament aquestes penes.

Però en fi, que la Rigau ja li està buscant plaça en un centre de menors de la Generalitat per tal que la “gran víctima” hi pugui passar còmodament un parell o tres d’anys i així acabar d’enllestir l’ESO que es veu que és la màxima preocupació de la consellera a part de castigar-lo una setmana sense postres.

Amb tot plegat, doncs, què hem de fer? Ens apuntem a la “Llei del Talió”, aquella que trobem a l’Antic Testament, concretament a Èxode 21, i que diu que “l’homicida pagarà ànima per ànima, ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop” o bé seguim el què es diu a Mateu 5:39 “Doncs jo us dic: no us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”.

Pensant-ho bé potser hauríem de trobar un punt entremig de les dues opcions però sense oblidar que el crim no pot quedar impune (independentment que el criminal tingui 13, 24, 46 o 68 anys) i que de “gran víctima “ només n’hi ha una i no és pas la que diu la, fins ara, consellera (tot i que jo estic esperant la seva dimissió o el seu cessament de manera imminent, però és clar, el president no destituirà a una de les seves grans llepes ni ella presentarà la dimissió perquè la pela és la pela).

PP = Cáritas ?

Posted on by cesc

Un altre que podem afegir a la banda de cínics i pocavergonyes que governen en la actualitat o ho han fet en aquest, mal anomenat, període democràtic des de la mort del dictador.
Cristóbal Montoro, actual ministre d’hisenda del regne, ha tingut les santes boles de dir que Cáritas i el PP “son entidades sin fines lucrativos” i que, conseqüentment “el PP es una entidad sin ánimo de lucro y que sirve al interés general”. Homeeee! Ja està bé, no? Això ja passa d’insult a la intel·ligència! No és que ratlli l’escarni és que el supera de totes totes.
Tot això ve arran d’un informe intern d’hisenda en el qual s’al·lega que les “suposades”(però no per això menys certes) donacions il·legals fetes al PP no tributen ja que les donacions a qualsevol ONG sempre n’han estat exemptes.
Aviam, si els partits polítics fossin iguals que una ONG no tindria cap mena de sentit haver fet la “Ley orgánica 8/2007, de 4 de julio, sobre financiación de los partidos políticos” que ho regula tot plegat. És més, voler comparar l’ingent quantitat de diner negre que va rebre, i deu seguir rebent, el PP amb les donacions a Cáritas és una aberració que passa de mida. Hauria de saber el ministre que de totes les aportacions que reben Cáritas i d’altres ONG’s se n’ha d’informar a l’”Agencia Tributaria” i que, a més a més, existeix l’obligatorietat de passar auditories internes i, en el cas concret de Cáritas, també externes per part de “ATD Auditores SL”.
Pot passar, però, que cap ciutadà s’hagi fixat que, Génova, 13, no és en realitat la seu nacional del Partido Popular sinó que el que és realment és un menjador social on gent que ja no té ni els mínims recursos per poder menjar hi fa cap per manducar calent ni que sigui un cop al dia.

Coincidint amb tot això també s’ha sabut que el bufet d’advocats, assessoria i consultoria “Equipo Económico” fundat l’any 2006 per l’ignominiós Montoro, i del qual va plegar l’any 2008, tampoc és aigua clara. Diuen des de la “Fiscalía Anticorrupción” que la susdita empresa facturava, quan Montoro en va plegar, 2,9 milions d’euros però que, i ara ve la part més tèrbola, tot i la batzegada de la crisi econòmica que s’esdevingué, aquest bufet facturà l’any 2011 gairebé un 90% més i que la xifra facturada durant el primer any en que Montoro formà part del govern Rajoy pujà un milió més d’euros augmentant incomprensiblement el número de contractes alguns del quals ara són investigats per haver sigut adjudicats de manera il·lícita.

Per a més inri el molt hipòcrita encara té les galtes d’afirmar “Yo soy católico practicante…”. Doncs no ho sé, potser sí que és de missa i comunió diària, però caldria que recordés que el vuitè dels deu manaments diu: “No aixecaràs falsos testimonis ni mentiràs” però, es clar, la seva condició de catòlic practicant li dona la potestat de fer examen de consciència, acte de contrició, propòsit d’esmena, confessar els seus pecats, complir la penitència i rebre la total absolució després que l’ensotanat de torn li digui allò de: “Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti.”
En fi, que ara que ja no tenim “generalísimo” tenim un ministre “por la gracia de Dios”.
Amén.

Affectio maritalis

Posted on by cesc

Per fi s’ha acabat. El dia d’ahir, el 9N, del qual en portem parlant des del 12 de desembre del 2013 a diari, ja ha passat. La cosa ja havia arribat a uns extrems insuportables; tot era 9N, 9N, 9N, ara sí, ara no, ara en diem referèndum, ara en diem procés participatiu, ara és anticonstitucional, ara encara ho és més, etc, etc, etc.
Tot plegat m’havia fet plantejar acabar com sant Simeó Estilita el Vell, aquell que n’estava fins els pebrots de tot i de tothom i es feu construir una columna de 17 metres d’alçada, va enfilar-s’hi i s’hi va estar durant 37 anys meditant i criant pèl.
Per sort ja ha passat el “botifarrèndum”, la consulta de “xixinap”, com diuen els del Polònia, i no m’ha calgut cridar paleta i manobre per tal d’aixecar la columna susdita.
Deixant de banda el resultat de la convocatòria, la participació, la festa, la “revolució dels somriures” i tot plegat, el que ahir més em va cridar l’atenció va ser un petit vídeo que em va esgarrifar. Tots els pèls dels cos se’m varen eriçar. Varen ser unes imatges tan contra natura que fins i tot em vaig arraulir sota una manta al sofà de casa esglaiat pel que acabava de veure amb les dents serrades i els ulls esbatanats.
I és que no em negarà ningú que veure a l’Artur Mas, triler professional, retallador compulsiu (sanitat, educació, serveis socials…), adalil de la burgesia conservadora, neoliberal furibund, fonent-se en una emotiva i càlida abraçada amb acaronament de galtes inclòs (només els faltà rodolar per terra plegats petonejant-se amb delit mentre els qui assistien a l’espectacle cridaven a cor que vols allò que es crida en els casaments “Que es facin un petó! Que es facin un petó”! ) amb en David Fernàndez (bona nit Palestina!) paladí de l’extrema esquerra, de l’anticapitalisme i dels antisistema, no era per corgelar el més valent del Principat.
La cosa fou tan inapropiada i incoherent com veure enllaçats en amoroses carícies a en Carrillo i el general Franco, o Pablo Iglesias amb José María Aznar, o Sir Winston Churchill amb Adolf Hitler o fins i tot Cristiano Ronaldo amb Lionel Messi.
Cal pensar que els votants de la CUP sabran passar factura a tan gran despropòsit i castigaran severament aquest gest de tan mal gust per part del dirigent de la “Candidatura d’Unitat Popular”.
Cal recordar al senyor Fernàndez que CiU està a les antípodes de tot el que ell defensa (tot i que vist el que va passar ahir ja no sé què pensar) i que en Mas és (o hauria de ser) l’antítesi del que ell és (o hauria de ser).
Cal dir també que en Fernàndez és el president de la Comissió d’Investigació del cas Pujol el qual, sigui dit de passada, és el pare polític del 129è President de la Generalitat, i que tingué com a conseller en cap durant gairebé tres anys el mateix Artur Mas. Vist el “bon rotllo” que hi ha entre el burgés i l’insubmís no sé si el resultat de la comissió podrem qualificar-lo de rigorós o, com tantes altres, la comissió serà una engalipada més.
Addueix en David Fernàndez, en una entrevista radiofònica, que va ser “una abraçada sincera” i un “gest purament personal”. Doncs bé, en comptes de tranquil·litzar-me encara m’ha esverat més escoltar que l’abraçada fou sincera i no pas cap mena d’error provocat per les tensions i el nerviosisme del dia.
A hores d’ara no em sorprendria gens que en David Fernàndez ja estigués canviant les sandàlies per unes Martinelli.

Affectio maritalis: “Voluntat d’afecte, socors i auxili mutu entre els dos cònjuges durant el matrimoni”

Perdó? Per què?

Posted on by cesc

Estem en un punt que té més de surrealista que d’una altra cosa. Es veu que ara l’estratègia del Partido Popular per sortir-se’n dels seus escàndols és la de demanar perdó. Sí, sí, sembla increïble però és veritat.
En Mariano ens va dir fa pocs dies allò de:
“Pido disculpas en nombre del Partido Popular por haber designado en puestos a quienes no eran dignos y no han estado a la altura de los cargos que desempeñaban. Comparto la indignación y el hartazgo de los españoles, ante conductas hirientes en medio de tantos sacrificios de los ciudadanos”.
Fins aquí molt bé Mariano, ara bé, et vas deixar el que hauria d’haver sigut la segona part:
“Y por lo tanto ante mi incapacidad total, mi falta de solidez y credibilidad política, presento mi dimisión irrevocable y convoco nuevas elecciones generales”. Llavors ja haguessis assolit l’excel·lència i potser hauries pogut dissimular la fetidesa que despreneu al passar tu i tots els teus adlàters.
No em serveix que l’endemà anessis al Senat, després de saber-se la detenció de cinquanta-un funcionaris per diverses trames delictives, en quatre o més comunitats, lligats al PP per dir-nos:
”Pido perdón en nombre del PP a todos los españoles por haber situado en puestos de los que no eran dignos a quienes en apariencia han abusado de ellos.” i reblessis el clau tot dient: ”Pido que no demos la imagen de un pais sumido en su totalidad en la corrupción porque no es verdad”.
Mariano, a quin món vius? Vius en un univers paral·lel? Vius en una línia de temps alternativa? O vius tots els dies del món sota els efectes d’algun tipus de substància estupefaent al·lucinògena que et fa veure i creure el què no és?
Tots sabem que “polític” es a hores d’ara, sinònim de “corrupte”. Com sempre sortiran els que diran allò, que ja cansa tant, de “no tots els polítics són iguals” però jo, els fico tots al mateix sac ja que crec que si fossin investigats la immensa majoria acabaria a Alcalá Meco o a Soto del Real i si, per casualitat, se’n trobés un que no estigués empastifat no seria perquè no hagués volgut sinó perquè no hagués pogut.
Però no és només l’ínclit Mariano qui demana perdó, no, no. La també corrupta, María Dolores de Cospedal també té la gran barra de dir-nos que se sent “escandalizada” i que el partit treballarà perquè “las malas prácticas no se vuelvan a producir nunca más porque también el PP está escandalizado, igual que el resto de los ciudadanos. Esto es un compromiso, que lo que pasó en el pasado no se vuelva a repetir”.
Això sí, s’ha afanyat a afegir que: “Tenemos que tener sentido de la responsabilidad, diferenciar lo bueno de lo malo, unas personas de otras, respetar la presunción de inocencia y defender que no todos pueden ser iguales, no se puede tratar a todo el mundo por igual”.
És a dir, la mateixa retòrica del gremialisme polític de sempre que intenta continuar tractant-nos d’imbècils a tots els que no ens dediquem a l’innoble art de la política.
Una altra que també tufeja corrupció per tots els porus de la seva ja pansida anatomia és Esperanza Aguirre (ex-comtessa de Murillo, comtessa de Bornos i “Grande de España”) la qual ens informa que viu “profundamente avergonzada” per tots els “affaires” que s’estan esdevenint en el seu partit. No sé si la vergonya que diu sentir la comtessa es deu a la quantitat de presumptes delictes comesos pels seus subordinats i col·laboradors o pel fet d’haver sigut ella qui va encimbellar, reclutar i seleccionar la majoria de pocavergonyes que ara fan cua als jutjats per declarar sobre els seus “presumptes” delictes.
En fi, que es veu que per enllestir-ho tot plegat s’ha de fer com va fer aquell reietó que vàrem tenir i que expiava els seus errors i les seves culpes amb un patètic infantilisme tot dient: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
Doncs no Mariano, no. Ja no ens valen ni els “lo siento mucho”, ni els “pido disculpas”, ni que comparteixis amb el poble el “hartazgo” dels polítics que tenim. Tampoc ens serveix que apareguis en un “plasma” colpejant-te el pit mentre entones com un mantra allò de “ Por mi culpa, por mi culpa, por mi grandísima culpa…” ni facis veure que te’n penedeixes recitant-nos el “Acto de contricción” posant l’accent en els versicles que diuen “me pesa de todo corazón haberos ofendido” o “propongo firmemente nunca más pecar…”
No, ara ja no, el crèdit se t’ha acabat. Com tu ens vas dir l’altre dia “quién la hace la paga”. No sé com pots anar per Europa sense que et caigui la cara de vergonya sent el president d’un país corcat per la corrupció començant pel teu propi govern.
Segurament Mariano passaràs a la historia com un dels pitjors presidents del “reino de España” i mira que superar en José Luis Rodríguez Zapatero era una tasca que no estava a l’alçada de qualsevol.
Per la meva part ni tens perdó ni el tindràs mai ja que no crec que el fet de demanar-lo, i anar tirant com si res, t’eximeixi de totes les teves responsabilitats.
Només canviant el cognom González pel de Rajoy podries aplicar-te el discurset que amollà qui va ser el teu mentor i et catapultà a la secretaria general del teu partit:

“Váyase señor González (Rajoy), no le queda ninguna otra salida honorable porque usted es el principal y primer responsable de la situación económica, porque usted es el principal y primer responsable de los casos de corrupción y del clima general de corrupción en España, porque usted es el principal responsable de la degradación de la vida pública española, porque usted es el principal y primer responsable de un gobierno incapaz”
Aznar dixit.

Si et cou…

Posted on by cesc

Avui llegeixo en un diari digital que el botifler més gran del regne, Josep Antoni Duran i Lleida, està molt molest amb CDC perquè aquests no han consultat amb UDC el seu suport a una llista unitària de cara a les properes comtesses electorals.
El senyor Duran, a més a més de botifler, deu ésser una mica curt de gambals perquè, aviam, quin sentit té consultar amb ell el suport a una llista quan tothom sap que ell no vol aquesta llista?
Va dir en Duran en una entrevista a RAC1, ja fa un temps, que l’afectava moltíssim que se’l titllés de botifler a Catalunya. Doncs bé, em reitero en la meva afirmació ja que crec que és una veritat irrefutable, indiscutible i, Duran, si et cou, rasca’t!
Sembla ser que a CDC, per fi, se n’han adonat que Duran ha perdut els papers i que a hores d’ara, tot i que jo crec que des de fa molts anys, és només un llast que els pot ensorrar, encara més, de cara a properes eleccions segons diuen totes les enquestes.
En Duran, com diu el refrany, borda molt però mossega poc, i també se l’ha de comprendre a l’home, ja que si UDC liquidés la coalició amb CDC passaria a formar part del conjunt de partits polítics residuals que s’arrosseguen en totes les eleccions com ara el SIR, el PRE-IR, el POSI, el CCD, la FE de las JONS i, fins i tot, potser quedaria per sota de la CORI (aquella coalició que tenia com a representant estrella a Carmen de Mairena) amb la qual cosa el senyoret no podria continuar vivint a cos de rei allotjant-se en hotels de luxe madrilenys i viatjant en primera tal i con ho fa ara.
Recordem que en Duran és un altre d’aquells polítics indecents que només estan en política pel seu propi benefici. Recordem les seves declaracions de fa, més o menys un any, a Catalunya Ràdio:
“Professor jo? De què viuria? Què menjaria? Els pobres professors guanyen molt poc. No en tindria prou”.
Autèntic paràsit polític, sempre a la recerca de privilegis, prebendes i d’anar tirant de la rifeta, barrut i caragirat com pocs, hauria de viure una temporada amb els 426 euros que tenen com a única entrada mensual moltes famílies d’aquest país (i n’hi ha que no reben ni això).
Ara bé, tot i la repulsió i la repugnància que un personatge com aquest em provoca, crec que es mereix, i rebrà sempre per part meva, el més gran dels menyspreus.