Categoria: Música

Zijronó Librajá

Suzanne ja no ens donarà més te ni taronges de la Xina; ni aquell partisà haurà de canviar de nom mai més ni haurà de tornar a agafar les armes; ni jaurem en un llit desfet del Chelsea Hotel; ni tornarem a intentar llegir-li la mà a la bella Marianne que fins i tot ens feia oblidar que havíem de resar als àngels; ni ballarem cap més vals a Viena amb un gessamí a l’espatlla; ni caminarem guiats per senyals dels cel, ni per marques de naixement en la nostra pell, ni per la bellesa de les nostres armes abans de prendre Manhattan i Berlin; ni ballarem una bona estona, tendrament, fins a la fi de l’amor; ni el rei David tornarà a gaudir veient com es banya Betsabé ni proferirà cap més Hallelujah!

I és que aquell vellet de veu greu i profunda, enamorat de la poesia de Lorca i que des dels vuitanta sempre anava a sota d’un capell, se’n va anar aquesta setmana cap a un viatge, aquest cop no a Hidra, del qual no en tornarà.

El seu darrer disc (You want it darker) ja va ser un presagi que feia sospitar que la seva mort estava molt propera:

You want it darker
We kill the flame

Hinéni, hinéni (en hebreu: aquí estic)
I’m ready, my lord

Des que, gairebé adolescent, vaig escoltar aquells seus primers discs “Songs of Leonard Cohen” i “Songs of a room” i concretament temes com ara “Suzanne”, “So long. Marianne”, “The partisan” i “Bird on the wire” sempre he anat seguint la seva música. Per a mi, i és una opinió personal, en Leonard Cohen és d’aquells cantautors que milloren amb els anys; la seva veu, per exemple, no sembla la mateixa quan canta “Hey, That’s No Way to Say Goodbye” en el seu primer disc que quan, gairebe recita, “You Got Me Singing” en l’àlbum “Popular problems”. Personalment prefereixo la veu, l’estil i l’elegància dels seus darrers anys.

En Cohen sempre va ser, el que en diuen, un “esperit lliure”; mai es va ajustar als cànons conservadors establerts escrivint una poesia romàntica, espiritual, existencialista.

Deixo aquí el link del discurs que va fer quan li fou entregat el premi “Príncipe de Asturias”. No us el perdeu.

Zijronó Librajá, Leonard

Adéu, Krahe!

Va ser aquell 8 de novembre del 2009, a la Nova Jazz Cava, quan el vaig veure en directe per primera i última vegada.
Aquell home de posat seriós, esprimatxat, amb aspecte de Don Quixot, ens oferí un repàs als seus temes més coneguts trufat amb noves cançons del seu nou àlbum “Toser y cantar”. Fou una delícia gaudir de temes tan coneguts com “Vecindario”, “La tormenta” , “Un burdo rumor” o “Paréntesis” i també escoltar per primer cop, en el meu cas, “Navalagamella” o “El 2 de mayo”.
Avui, però, un infart se l’ha endut amb “El tío Marcial” i ens ha deixat sense el seu enginy, la seva llengua mordaç i la seva intel·ligent ironia.
En Krahe va tenir l’honor de ser el primer artista censurat de la democràcia. El seu tema “Cuervo ingenuo”, on posava a caure d’un burro el llavors president socialista, Felipe González, no agradà al PSOE i durant l’emissió d’un concert d’en Joaquín Sabina, en el qual hi actuava també en J.K., la TVE va deixar negres les pantalles dels televisors mentre en Krahe interpretava la susdita cançó.
També fou denunciat, cap a l’any 2004, crec recordar, per un vídeo que duia per nom “Como cocinar un Cristo” en el qual es donava la recepta, com si fos una recepta d’un qualsevol plat de cuina, per tal de coure un Crist. El vídeo escandalitzà la cristiandat fins al punt que el “Centro Jurídico Tomás Moro” es querellà contra ell per un, suposat, delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Malgrat tot, un jutjat de Madrid l’absolgué l’any 2012 de totes les acusacions que se li feren.
La sàtira perd amb la seva mort un dels seus grans actius i es queda cada vegada més orfe.
La pèrdua d’aquest àcrata convençut, d’una lucidesa esmolada, ens nega la possibilitat de poder gaudir de noves cançons però, que hi farem!, continuarem escoltant i tornant a escoltar tota la seva discografia.


“Tan pronto por aquí” dijo el tío Marcial
con un gesto de asombro,
cuando la vio venir con su blanco sayal
y la guadaña al hombro.

El cant, la veu i la paraula

Amb un retard de vint minuts i després que la sala és quedés immersa en una foscor només trencada per la llum d’un focus de color vermell que dibuixava una rodona gairebé perfecte en l’escenari, ressonà per l’auditori la veu del finat José Agustín Goytisolo recitant “En tiempos de ignominia”:

En tiempos de ignominia como ahora
a escala planetaria, y cuando la crueldad
se extiende por doquier fría y robotizada,
… aún queda buena gente en este mundo
que escucha una canción o lee un poema:
es el canto la voz y la palabra: única patria
que no pueden robarnos ni aun poniéndonos
de espaldas contra el muro.
Que nadie piense nunca:
no puedo más y aquí me quedo. Mejor mirarles
a la cara y decir alto: temblad hijos de perra,
somos millones y el planeta no es vuestro.

Tot seguit, entre aplaudiments del respectable, aparegué per l’esquerra de l’escenari el protagonista de la nit. Un grenyut, panxut, despentinat i envellit Paco Ibáñez, vestit de dalt a baix de negre, guitarra en mà, saludà a la concurrència i arrancà, com tantes altres vegades, amb les “Coplas por la muerte de su padre” després de dedicar-les a una seva amistat que havia traspassat recentment.
Amb un fil de veu i poca força als dits per fer sonar les cordes de la seva guitarra el, gairebé, octogenari cantautor ens endinsà, poc a poc, en un món on la poesia i la música són un duet indestriable.
Recordo quan vaig anar a escoltar-lo el 19 de juliol del 1999 a la Plaça del Rei de Barcelona en un concert que oferí dins el marc del Festival d’estiu de Barcelona GREC ’99, fa doncs gairebé quinze anys, i me n’adono que els anys no li han passat en va ja que la força i l’energia que destil·lava a finals del segle passat són ja història però, tot i els anys, segueix essent l’home de sempre amb la seva fòbia al clero (referint-se al cardenal Rouco Varela el titllar de “Drácula episcopal”), a la dreta (“Nunca había visto un gobierno con tantos inútiles” va dir després d’haver deixat el ministre Gallardón a l’alçada dels fems), als ianquis (“Antes muerto que hablar inglés”) … però amb l’estima intacta pels valors que encara el commouen com ara l’amistat, la solidaritat, la llibertat…
Emmarcat en un escenari auster, dos micròfons, un per a la veu i un per a la guitarra, i una cadira per poder-hi recolzar el peu de la cama esquerra per tal que aquesta li servís de suport per a la guitarra, Paco Ibáñez ens oferí un repàs ben trenat de la seva obra.
Interpretà una cançó en gallec, un poema d’Antonio García Teijeiro, i un parell en euskera, Biotza i Txoria. Entre cançó i cançó, potser per recuperar una mica l’alè, ens explicava petites anècdotes de la seva vida, de quan vivia al “caserio” del seus avis al País Basc, de quan fabricava castanyoles a París, de quan va conèixer en Pablo Neruda, també a París, i el “Vate” li digué allò de : “Tú tienes que cantar mis poemas. Tu voz está hecha para cantar mi poesía”, d’un dinar amb l’Atahualpa Yupanqui…..
Varem gaudir dels poemes de Góngora, Quevedo, Lorca, León Felipe, Blas de Otero, Pablo Neruda i, com no podria ser d’una altra manera, ens va regalar una versió del “Soldadito boliviano” d’en Nicolàs Guillén a dues veus amb un xicot anomenat Mario Mas que l’acompanyà en unes quantes cançons amb la guitarra i que, per cert, ho va fer força bé, que va ser de les millors de la nit. No es va oblidar tampoc dels ja mítics poemes d’en J.A. Goytisolo, “Me lo decía mi abuelito” i “Palabras para Julia”.
Tot i que alguns assistents al concert li reclamaven cançons com ara “España en marcha” o “La poesía es una arma cargada de futuro” d’en Gabriel Celaya o “A galopar” de Rafael Alberti em sembla que en Paco no s’hi va veure en cor i varem acabar cantant tota la sala, amb ell, els “Andaluces de Jaén” d’en Miguel Hernández.
En fi, que tot i que la seva veu s’està apagant, l’home continua al peu del canó, lúcid encara en les seves reflexions però sense la força i l’empenta que tingué en els anys pretèrits.
Per sempre, “grande Paco, grande”.

Bennett & Winehouse

Del darrer disc d’en Tony Bennett (Duets II), goso recomanar el duet que fa amb la malaguanyada Amy Whinehouse. La canço que interpreten és un clàssic del jazz anomenat “Body & Soul”. La peça, que fou interpretada per artistes amb tanta solera com Coleman Hawkins o Dexter Gordon i cantada per les veus més reconegudes del gènere, brilla ara també amb la dels dos cantants que la interpreten en aquest disc, principalment, i és només una apreciació personal, amb la d’Amy Winehouse.
El “crooner”, tot i la seva edat avançada (85 anys), aguanta bé el tipus encara que el pas del temps hagi minvat de manera clara la seva veu. En plat apart, però, menja l’Amy Winehouse la qual fa per a mi una de les seves millors interpretacions. La seva inconfusible veu, que pot recordar la d’Ella Fitzgerald, Sara Vaughan o Billie Holiday, carregada d’uns matisos molt personals, fa d’aquesta interpretació amb Tony Bennett un bon colofó a la seva curta però intensa carrera musical.
És un vídeo emotiu i senzill que finalitza amb una abraçada entre el mestre i l’alumna avantatjada que, malauradament, va deixar de ser-ho pocs dies després.