I ara, que faran?

Posted on by cesc

És indignant!
Ahir, quan vaig llegir la notícia al diari “Ara” me’n vaig fer creus. Resulta que l’actual govern presidit pel gallec Rajoy ha posat límit al sou que poden rebre els presidents d’entitats bancàries, limitant-lo a la miserable xifra de sis-cents mil euros per als presidents d’entitats no intervingudes o als, encara més miserables, tres-cents mil euros per a presidents d’entitats que si n’estan. Vist això les preguntes se’m varen fer inevitables: “Com podran sobreviure amb aquests sous aquesta pobra gent?, com els hi poden fer això a unes persones que haurien de ser beatificades amb més raó encara que la mare Teresa de Calcuta?, com es pot tractar d’aquesta manera als paladins d’aquestes entitats que tot ho fan sense ànim de lucre, que han contribuït a que les nostres vides siguin més suportables, dignes i felices i que tan generosament ens han ajudat quan ens ha mancat ajut?
Ells, adalils de l’altruisme, ara es veuran obligats a dur una vida d’indigència que no mereixen i suportar penalitats insuportables. Pobrets, ara, escurats de butxaca, els veurem dormir pels bancs de places i carrers de tota la pell de brau a causa d’una decisió digne de la més gran infàmia que els durà a una vida arrossegada i llastimosa.
Esperem, però, que la ignomínia no arribi a la resta de treballadors que no exerceixen aquests càrrecs tan nobles ja que si a tots els treballadors del país se’ls limita el sou a tres-cents mil o sis-cents mil euros això no sé pas com pot acabar.

El tàlem de la Rahola

Posted on by cesc

El dilluns vaig caure del cavall. Com un Saül qualsevol jo també vaig veure la llum adonant-me que el descobriment més important, ja no de l’any, sinó de les darreres dècades, no és pas el que diu que els neutrins viatgen a una velocitat superior a la de la llum sinó el fet que la senyora Pilar Rahola, segons varen explicar ella i la seva parella al programa “El convidat”, havia trencat tres llits juntament amb el seu marit a causa d’abrandats i plaents encontres conjugals. Realment la notícia s’ho val i tots els teletips d’agències com EFE Europa Press o Reuters en van plens des del dilluns al vespre.
Que algú hagi d’explicar cert tipus d’aventures íntimes en un programa de televisió ja diu molt poc a favor seu, però es veu que el pas de la senyora Rahola pels programes de teleporqueria com ara “Crónicas marcianas”, “Sabor a ti”, “La noria”, “La tribu” i algun d’altre, li ha encomanat els virus de l’estupidesa, la poca gràcia i la manca de sentit del ridícul.
Ara qui deu patir és el quart llit de la fogosa parella ja que, pobret, ja sap la fi a la qual està destinat. Si el llit tingués vida, segurament, fugiria de la Rahola i el seu “partenaire” com el dimoni de la creu ja que, vista la generositat de carns per part dels dos comensals del jaç, la trencadissa del moble sembla ineluctable.
Desprès que el seu pas per la política acabés en un estrepitós fracàs amb la sortida en fals d’ERC per crear un nou partit amb l’ínclit Àngel Colom, el PI, el qual, per cert, no va ser capaç ni de guanyar les eleccions a president d’escala, la senyora Rahola canvià el rumb de la seva carrera dedicant-se a afers molt més banals però, alhora també, molt més lucratius.
Segurament ha sigut “El convidat” més fluixet de tots els que fins ara ens ha ofert l’Albert Om ja que només hem pogut veure-hi una dona amb una vanitat pels núvols, tot i sentir-li dir en el transcurs del programa que la vanitat és més masculina que femenina. A una part de l’entrevista, en la qual es parla sobre si hi ha més homes o dones influents, es permet dir coses com: “ Hi ha menys dones que tinguin tan poder d’influència com tinc jo”. La veritat, no sé quina idea deu tenir l’entrevistada sobre el “poder d’influència” que pugui tenir una qualsevol persona, però el que és clar és que el seu és, ja no insignificant, sinó pràcticament inexistent. El dia que a l’escola varen explicar el significat de la paraula “modèstia” segurament Pilar Rahola deuria patir un refredat de nas i es quedà a casa.
Res més, només demanar a l’Albert Om una mica més de cura a l’hora d’escollir candidats per convidar-se i a la senyora Rahola recomanar la compra d’un futon per tal de no causar més estralls al mobiliari domèstic.

Com pot ser?

Posted on by cesc

Haig de reconèixer que vaig sentir una gran alegria quan em vaig assabentar que en José Montilla faria de “sanador”. Hosti! -vaig pensar-, ja era hora que realitzés una feina digna i deixés de viure de la política. El contacte amb el bestiar, vaig suposar, li farà força bé, ja que les bèsties són, moltes vegades, més dignes que els animals polítics.
Però el meu error va ser gruixut, ja que al cap de poca estona, me’n vaig adonar que no anava a fer de “sanador” sinó de “senador”. Vist tot plegat vaig arribar a la conclusió, clara i diàfana, que se’ns pixen a l’esquena cada vegada que volen.
Jo pregunto, com pot ser que a en Montilla, vistos els deplorables antecedents en tots els càrrecs que ha ocupat, ara, a sobre, se’l premiï amb una plaça a l’anomenat “Cementiri d’elefants”? I, em segueixo preguntant, seguirà cobrant la paga d’expresident si té un altre sou de l’administració pública? I, ara ja acabo, el PSC veu amb bons ulls aquest últim estirabot? Un tipus que hauria d’estar recusat a perpetuïtat per exercir cap mena de càrrec públic a causa de la seva incompetència, la seva ignorància o la seva beneiteria, ara, a més a més, se’l premia amb un càrrec de senador sense que ningú l’hagi votat.
El gloriós Montilla ens ha tornat a fer la patota. No es va presentar com a candidat al Senat sabent que tenia la plaça assegurada sense fer-ho. Molt poca valentia demostra el fet de no voler-se presentar com a senador a les llistes del seu partit ja que, segurament, no n’hagués sortit, i alhora demostra també una gran covardia el fet de voler ser-ho entrant per la porta del darrera. Crec, sincerament, que el millor que podria fer, si encara li resta una mica de vergonya i un pèl d’amor propi (cosa que dubto) seria tornar-se’n al seu Iznájar natal i fer vida de jubilat amb possibles, tot fent la partideta de manilla al casino del poble abillat amb un bon “cordobés color de caramelo, pulido y torneado” tal com deia el poeta.
Que en Montilla és un individu amb poques llums és un fet incontestable, però mira, aquí el teniu, fent de senador sense cap mena d’escrúpol i acabant d’omplir la bossa que no se sap mai que pot passar. Cal suposar que el fet que la seva prole estudiï a l’elitista Deutshe Schule de Barcelona fa necessari que entrin una quantitat notable de doblers cada mes, per la qual cosa, l’home s’ha de guanyar la vida trampejant com pugui.
Crec, a ulls clucs, que l’home del verb fàcil, la metàfora exacta, l’adjectiu precís i el domini excels de les llengües catalana i castellana, se’n fot de tot i de tothom i, a sobre, encara ens vol fer creure que és un estimable, digne i meritori “exHonorable”. Amb això té tota la raó, d’honor ja no en conserva, si és que mai n’ha tingut, ni una engruna.

Retalla que retallaràs

Posted on by cesc

Crec que és de justícia felicitar a tots els que varen votar CiU a les passades eleccions. Moltes gràcies a tots per ajudar a que el senyor Mas vagi ara més estarrufat que un paó reial i s’hagi convertit ja en el nostrat Artur “Manostijeras”. Només dos dies, dos, han passat des de la tòpica “festa de la democràcia” i ja el maniquí Mas ens ha començat a cargolar l’orella. Avui sense cap mena de pudor ni vergonya ha anunciat que es retallarà el sou als empleats públics, que apujarà el preu de l’aigua, dels transports i de les taxes universitàries. Ah, i que estudiaran una mena de “tiquet sanitari” que ves a saber com pot acabar. Et felicito fill! Al Parlament, per tal d’aconseguir aprovar aquestes ignominioses mesures, aniran de la maneta amb el PP que, malgrat ho neguin, és el partit més afí al seu. Et torno a felicitar fill!
La jugada d’amagar la carta de la retallada fins després de la jornada electoral diu molt poc a favor d’aquest homenet amb ínfules d’estadista però que no arriba a ser més que un tafur adotzenat. Segurament el temor de CiU era que si s’en deia res abans de les eleccions se’ls escapessin una quantitat notable de vots; així doncs, la solució era molt fàcil: no s’en diu res i avall que trona, ja els ho direm quan hagin votat.
Diu aquest personatge que tot plegat es fa per mirar de quadrar l’objectiu de dèficit de cara a l’any que ve i que Europa vegi que a Catalunya es fan els deures. Amb tantes i tantes coses que hi ha per retallar i sempre s’ha de fer sobre el que afecta els més dèbils. No li cal a Catalunya tenir “ambaixades”, ens les podríem estalviar, no ens cal tenir, en temps de crisi, una col·lecció tan gran de canals de TV, s’en podrien eliminar uns quants i no cal que els senyors diputats i les senyores diputades al Parlament de Catalunya cobrin el que estan cobrant per fer la feina que fan.
Jo no sé si quadrarà el dèficit o no, però el que sí sé és que una gran majoria de ciutadans de Catalunya estarem pitjor o molt pitjor d’aquí a un any que avui. Predic una tornada de les cartilles de racionament i de l’Auxili Social ja que la misèria anirà fent forat en la societat. Segurament el secretari general de CiU, l’histrió democristià Duran i Lleida, entre nit i nit al Palace i entre un Parenostre i una Ave Maria, serà l’encarregat d’omplir-nos el plat, mentre fem una llarga cua, amb un brou esclarissat i esblaimat mentre fa malabars amb un gros cullerot per distreure’ns de les nostres misèries.
En fi, que només veure o escoltar un dels elements del tàndem format per l’alopècic d’Alcampell i el “guapo” de Barcelona, em produeix, cada dia més, un fàstic visceral que em fa trontollar tot el meu aparell digestiu i m’haig d’acostar, ràpidament i indefectiblement, a la tassa del vàter, ja sigui de cara o de cul.
Això sí, amb il·lusió, la seva és clar.

La feina és la feina

Posted on by cesc

Guanyar-se la vida en temps de crisi és una tasca no gens fàcil.
No n’és gens per a la gent treballadora, tot i estar acostumats a guanyar-se la pitança a força d’esforç i feina, però pels que fa trenta anys que viuen xarrupant la mamella de la política mentre la crisi afecti els altres, és una nimietat que no cal ni valorar.
Avui, però, arriba el dia en el qual han de passar la seva particular selecció de personal per tal de continuar mantenint el nivell de vida que han assolit, com dirien els juristes, amb premeditació i traïdoria.
El pànic que molts polítics deuen tenir a perdre els privilegis que gaudeixen els pot portar a realitzar actes o accions tan patètiques com la que mostra la imatge que acompanya aquest text. Jo comprenc que l’home de la fotografia necessiti la feina per tal de poder fer front al pagament dels 400 euros per cada nit que reposa a la seva suite de l’hotel Palace de Madrid, i que deu necessitar molt més de 400 euros al mes per pagar el més d’un milió d’euros que té repartit en diverses hipoteques (això que té un milió d’euros d’hipoteca no ho dic jo, ho diu ell mateix i si no us ho creieu feu click en el link següent “Declaració de bens i rendes”), però, la veritat, arribar a fer el que calgui, fins i tot el ridícul, per poder rascar algun vot més i continuar vivint com un senyor (tot i no ser-ho) diu molt sobre la integritat moral d’aquest individu i de molts d’altres iguals o molt semblants a ell.
Diuen que digué en Josep Tarradellas: “Allò que no s’ha de fer mai en política és el ridícul”.
Doncs això.

Encara que sembli un fotomuntatge puc assegurar que no ho és (La Vanguardia . 20/11/2011. Pàg.19).

Acudit electoral

Posted on by cesc

M’ha semblat molt bo l’acudit d’en Toni Batllori a La Vanguardia d’avui diumenge vint de novembre, dia d’eleccions.
Davant del “tsunami” que s’acosta, totes les forces que recolzen de manera clara i diàfana el PP estan ja esmolant forquilles i ganivets per tal de poder embocar les restes que quedin del partit ara al govern i no deixar-ne ni les engrunes.
El clero, la banca, l’empresariat més caspós, la caverna mediàtica, els del “Sí a la vida”, els que enyoren el “caudillo” (i més en un dia com avui), els contraris als matrimonis d’homosexuals, els que encara tenen l’escut de la Espanya predemocràtica penjat al menjador de casa i tants i tants d’altres donaran en les properes hores el seu vot a Mariano Rajoy Brey, un gallec de cinquanta-sis anys, perquè governi la pell de brau durant els propers quatre anys.
Si la decisió ha sigut encertada, o no, només el temps ens ho podrà dir.
Que el seu déu ens agafi confessats.

Bennett & Winehouse

Posted on by cesc

Del darrer disc d’en Tony Bennett (Duets II), goso recomanar el duet que fa amb la malaguanyada Amy Whinehouse. La canço que interpreten és un clàssic del jazz anomenat “Body & Soul”. La peça, que fou interpretada per artistes amb tanta solera com Coleman Hawkins o Dexter Gordon i cantada per les veus més reconegudes del gènere, brilla ara també amb la dels dos cantants que la interpreten en aquest disc, principalment, i és només una apreciació personal, amb la d’Amy Winehouse.
El “crooner”, tot i la seva edat avançada (85 anys), aguanta bé el tipus encara que el pas del temps hagi minvat de manera clara la seva veu. En plat apart, però, menja l’Amy Winehouse la qual fa per a mi una de les seves millors interpretacions. La seva inconfusible veu, que pot recordar la d’Ella Fitzgerald, Sara Vaughan o Billie Holiday, carregada d’uns matisos molt personals, fa d’aquesta interpretació amb Tony Bennett un bon colofó a la seva curta però intensa carrera musical.
És un vídeo emotiu i senzill que finalitza amb una abraçada entre el mestre i l’alumna avantatjada que, malauradament, va deixar de ser-ho pocs dies després.