Per al meu cosí

És dissabte al matí i em desperta el timbre del telèfon. Ens donen la notícia i no m’ho puc creure, bé, no m’ho vull creure. Cerco a la meva base de dades mental per trobar altres coincidències amb el teu nom però el resultat és tossut i només me’n retorna una de coincidència i ets tu. Assumeixo, ara ja sí, la crua realitat. Em quedo ajagut al llit, mirant el sostre sense acabar d’entendre ben bé què és el que ha succeït; estic en xoc i em sembla que seré incapaç de posar un peu a terra.

Encara que, segurament, no t’agradaria, permet-me que estigui trist d’una manera goluda i egoista; per què? doncs com deia l’Ovidi “perquè vull”.

Des que la vaig llegir em va semblar molt encertada, i sempre més he recordat, aquesta cita d’en Carlos Fuentes que diu: “Qué injusta, qué maldita, qué cabrona la muerte que no nos mata a nosotros sino a los que amamos”.

Diu el tòpic que “sempre se’n van els millors”. Dissenteixo. El tòpic s’equivoca força vegades però, en el teu cas, l’ha encertat al cent per cent; tu sí que formaves part del selecte grup dels millors, dels escollits.

Més endavant, ho pots tenir per segur, canviaré aquesta tristor per tots els bons records que tinc teus, però dóna’m temps. Això que ha passat ha sigut un cop dur, molt dur, i necessito temps per pair-ho, lentament, mica en mica.

Això sí, quan vagi a comprar aspirines, me’n recordaré de tu; quan vegi una moto com la teva, me’n recordaré de tu; quan vagi al gimnàs, me’n recordaré de tu; quan escolti Queen, o Eagles, o Supertramp, o Pink Floyd, o Procol Harum, o Rick Wakeman o vegi aquell àlbum vermell o aquell àlbum blau dels Beatles, recordaré que els vaig conèixer gràcies a tu, gràcies als LP’s que em deixaves cada diumenge, quan veníem de visita amb l’avi Modesto i mon pare, i que jo triava amb delit d’aquell prestatge del quarto del piano. I cada 28 d’octubre me’n recordaré de tu i cada 14 d’agost me’n recordaré de tu.

Et ploro i et continuaré plorant. Ja t’enyoro i te n’acabes d’anar.

Però, malgrat tot, que generosa ha sigut la vida regalant-me un cosí com tu!

Zijronó Librajá

Suzanne ja no ens donarà més te ni taronges de la Xina; ni aquell partisà haurà de canviar de nom mai més ni haurà de tornar a agafar les armes; ni jaurem en un llit desfet del Chelsea Hotel; ni tornarem a intentar llegir-li la mà a la bella Marianne que fins i tot ens feia oblidar que havíem de resar als àngels; ni ballarem cap més vals a Viena amb un gessamí a l’espatlla; ni caminarem guiats per senyals dels cel, ni per marques de naixement en la nostra pell, ni per la bellesa de les nostres armes abans de prendre Manhattan i Berlin; ni ballarem una bona estona, tendrament, fins a la fi de l’amor; ni el rei David tornarà a gaudir veient com es banya Betsabé ni proferirà cap més Hallelujah!

I és que aquell vellet de veu greu i profunda, enamorat de la poesia de Lorca i que des dels vuitanta sempre anava a sota d’un capell, se’n va anar aquesta setmana cap a un viatge, aquest cop no a Hidra, del qual no en tornarà.

El seu darrer disc (You want it darker) ja va ser un presagi que feia sospitar que la seva mort estava molt propera:

You want it darker
We kill the flame

Hinéni, hinéni (en hebreu: aquí estic)
I’m ready, my lord

Des que, gairebé adolescent, vaig escoltar aquells seus primers discs “Songs of Leonard Cohen” i “Songs of a room” i concretament temes com ara “Suzanne”, “So long. Marianne”, “The partisan” i “Bird on the wire” sempre he anat seguint la seva música. Per a mi, i és una opinió personal, en Leonard Cohen és d’aquells cantautors que milloren amb els anys; la seva veu, per exemple, no sembla la mateixa quan canta “Hey, That’s No Way to Say Goodbye” en el seu primer disc que quan, gairebe recita, “You Got Me Singing” en l’àlbum “Popular problems”. Personalment prefereixo la veu, l’estil i l’elegància dels seus darrers anys.

En Cohen sempre va ser, el que en diuen, un “esperit lliure”; mai es va ajustar als cànons conservadors establerts escrivint una poesia romàntica, espiritual, existencialista.

Deixo aquí el link del discurs que va fer quan li fou entregat el premi “Príncipe de Asturias”. No us el perdeu.

Zijronó Librajá, Leonard

Jo no ho sóc

La campanya que el F.C. Barcelona ha engegat per tal de donar suport a un dels seus jugadors em sembla, a part d’incoherent, cínica i vergonyosa, d’una frivolitat espantosa.

Com pot el F.C. Barcelona posar en marxa la campanya #TotsSomMessi per donar suport a un delinqüent fiscal condemnat a 21 mesos de presó i a multes estratosfèriques? Què passa, és que el senyor L.M està per sobre de la resta de mortals que paguen els seus impostos, a la força, però religiosament? Què passa, que perquè sap fer anar una pilota amb els peus ja té dret de cuixa en matèria fiscal? Com pot el F.C. Barcelona fer una exaltació d’un delinqüent convidant-nos a ser solidaris amb aquest? Com pot el patètic president del club publicar una piulada a Twitter dient, literalment, “Leo, quien te ataca a ti, ataca al Barça y a su historia. Nos vamos a defender hasta el final. ¡Siempre juntos!”. Penós, molt penós! (Aquesta piulada amb recorda molt a allò que digué aquell altre delinqüent l’any 1984 des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume “Quan m’ataquen a mi, ataquen a Catalunya”).

No, no, si ha defraudat que se’l condemni amb tota la duresa que marqui la llei i no em val, en aquest cas, cap tipus de comparació amb d’altres casos de frau com pot ser el de l’infanta Elena i el seu marit Iñaki Urdangarín, ni que se’m digui que el jovencell no en sabia res, que tot ho manegava son pare i que ell només signava els papers que li posaven sobre la taula.

Així què? Ara, quan condemnin a l’Iñaki Urdargarín per la seva corrua d’imputacions suposo que el Barça també traurà una campanya amb el hastag “#TotsSomIñakiUrdangarin” per donar suport a qui durant tants anys va defensar la samarreta blaugrana de la secció de handbol de l’entitat. I, és clar, tots els convergents de soca-rel també voldran exonerar a un tal Jordi Pujol de tot el frau fiscal que de manera sistemàtica dugué a terme durant anys algú a qui tothom anomenava “Molt honorable”.

I tot seguit els partidaris de la Pantoja, i d’en Bárcenas, i d’en Mario Conde, i dels ficticis i televisius Alcántara i fins i tots els favorables al “caloret faller” de la Rita Barberá, gosaran fer campanya per fer veure a tot el món que tots ells han sigut acusats, jutjats o condemnats injustament.

Potser sí que l’advocat de l’Estat és va passar de la ratlla comparant en Leo Messi amb un “capo de una estructura criminal”. No crec jo que l’argentí es pugui comparar amb el recentment finat Bernardo Provenzano o amb Salvatore “Toto” Riina o amb Matteo Messina tots ells distingits amb el títol de “Capo di tutti capi” de la Cosa Nostra.

Deixant a part que els delictes dels “capos” no tenen ni punt de comparació amb el frau fiscal comès pel de Rosario, i que per tant qualificar-lo de “capo de una estructura criminal” és realment una aberració, tampoc crec que el xicot tingui la suficient intel·ligència per ser-ho ja que s’ha deixat caçar amb una tal facilitat que faria enrojolar a qualsevol “capo” digne de dur aquest nom.

Si el noi no està content, amb el tracte fiscal que ha rebut o amb els impostos que ha de pagar, té les portes ben obertes per anar a qualsevol altre club del món, previ pagament de la clàusula de rescissió, a jugar a pilota.

Tot es degrada i fins i tot un hastag, aquest del “#TotsSom…”, que tan encertat va ser en el cas de “#TotsSomRubianes” o “#TotsSomParis” o “#TotsSomBruseles”, després dels brutals atemptats tant a França com a Bèlgica, ara serveixi per enaltir, glorificar, lloar i exalçar a un simple delinqüent fiscal.

En fi, que jo no sóc Leo Messi. Ni ganes.

Intel·ligència Artificial

Hi ha conductes, maneres de fer o d’actuar, que per la seva inusitat ens sorprenen i fins i tot ens arrenquen un tímid somriure.
És, per exemple, el cas de Mrs. May Ashworth, una iaia britànica de 86 anys que s’ha fet, no direm famosa, però sí popular, per la manera en què cerca informació a Google.
Mrs. Ashworth, l’altre dia, posà en marxa el seu ordinador, es conectà a Internet, es dirigí a la pàgina principal de Google i allí, on hi havia el cursor parpellejant, hi escrigué:
“Please translate these roman numerals mcmxcviii thank you” (pels que no sabem anglès, com un servidor “Si us plau tradueix aquests números romans MCMXCVIII gràcies).
Com tothom pot comprovar Mrs. Ashworth ha assolit el cim de l’educació demanant-li “si us plau” a una màquina que posi en marxa el seu algoritme per tal d’executar una cerca entre els milions i milions d’entrades que hi deuen haver en les bases de dades de Google.
Barretada per Mrs. Ashworth!
Rebi tots els meus respectes per la seva exquisida educació. Ja no en queden de persones com vostè que puguin fer gala de tan gran cortesia i correcció.

Tot plegat em fa pensar que potser no ens hauríem de pendre l’acció de Mrs. Ashworth tan a la lleugera i ésser, tots plegats, un xic més educats amb les màquines ja que si algun dia, Déu no ho vulgui!, decideixen deixar de complir les “Tres lleis de la robòtica” que escrigué en Isaac Asimov i que diuen:

1.Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2.Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.

3.Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

se’ns pot girar feina i acabar fent unes noves Croades per tal de derrotar a una eventual Skynet.

Spotlight

Després que hagués obtingut l’Òscar a la millor pel·lícula de l’any 2015 i haver llegit i escoltat les crítiques excelses que li dedicaven els entesos, no em quedava ja una altra opció que veure “Spotlight”.
Una vegada vista me’n vaig adonar que era realment un ignorant en el tema del cinema ja que allò que em venien com a una mena d’obra d’art, una exquisidesa cinematogràfica, una pel·lícula destinada a formar part dels clàssics, per a mi, dins del meu analfabetisme cinematogràfic, no passà d’una pel·lícula mes aviat avorrida, lenta, molt mancada de passió i amb un elenc d’actors i actrius que, simplement, fan una actuació correcte i prou.
Sembla que la pel·lícula sigui més aviat una lloa de com en són de bons els periodistes americans fent el que s’anomena “periodisme d’investigació” que no pas una eina per furgar amb força a l’església catòlica (tot i que la cúria romana, segurament, no en deu pensar el mateix).
Crec que, aprofitant que es feia el film per raspallar els reporters del Boston Globe (guanyadors del Premi Pulitzer l’any 2003) que descobriren l’escàndol de pederàstia comès per capellans de Massachussets durant dècades i que foren amagats per l’Arxidiòcesi de Boston, s’hagués pogut fer molta més sang amb aquest tema.
Però, si la pel·lícula, pel meu gust, és d’aquelles que un es pot estalviar de veure sense perdre’s res de l’altre món, en canvi crec que el tema dels capellans pederastes no s’hauria de passar per alt.
Val a dir que el cardenal Bernaw Law, que fou l’encobridor dels abusos sexuals als quals fa referència “Spotlight”, després de dimitir fou nomenat arxipreste de la església de Santa Maria Maggiore, una de les quatre més simbòliques de Roma com a premi a no se sap ben bé què.
Realment l’Església Catòlica no és si no un altre femer com ho és també el dels polítics amb l’agreujant que els membres de l’església van coberts amb una pàtina de santedat que encara fa la cosa més repulsiva.
Aquí també podríem fer un film com “Spotlight” però nostrat, perquè, no em diran que, almenys, l’equip directiu dels Maristes de Sants-Les Corts, no en sabien res dels abusos sexuals que es varen cometre, i qui sap si se segueixen cometent, fa dècades contra alumnes del centre per part de professors seglars i, com no, per germans maristes. No furgaré més i no passaré a comentar com, segons Pepe Rodríguez investigador i autor d’alguns llibres sobre l’Església Catòlica, fins i tot el que fou l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Ricard Maria Carles i Gordó, juntament amb altres bisbes, varen encobrir i protegir els autors d’abusos sexuals i corrupció de menors durant la segona meitat de la dècada dels 80.
Aquí també tenim “periodisme d’investigació” i, com no, eclesiàstics que es dediquen a desgraciar les vides de molts nanos. En això fins i tot estem a l’alçada dels U.S.A encara que potser seria millor igualar-nos als nord-americans en el nivell d’atur que no arriba al 5% o en la renda per capita que duplica la nostra.
Ara bé, per si la justícia divina existeix, aquí deixo el que en diu la Bíblia (la Bíblia és gairebé com la Wikipèdia, hi pots trobar de tot) concretament a Mateu 18.6:
“Però al qui fa caure en pecat un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin enmig del mar” i per reblar el clau està escrit a Mateu 25.40:
“Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”
Doncs apa, si algun dia veieu una corrua d’ensotanats al capdavall de Les Rambles, sota el dit de Colom, amb una mola de molí al coll, essent llençats a mar al costat de “Las Golondrinas” és que la justícia divina ja ha començat a rutllar.

Teatre?

A dia d’avui les coses no pinten gens bé. Val a dir, per tenir les coses una mica més clares, que un servidor no va votar pas a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, de fet, un servidor no vota mai normalment, ja que la política, i especialment els professionals de la política, em produeixen tots plegats una repugnància espantosa.
Dit això també he de dir que fins fa un parell de dies creia que aquests nois de la CUP eren dels que els tenien ben posats i, fins i tot, m’havia arribat a plantejar de votar-los (encara que jo els trobo massa de dretes amb el seu anticapitalisme de fireta i el seu antisistema descafeïnat) si no donaven el seu braç a tòrcer davant les pressions exercides pels partidaris que l’indigne Artur Mas sigui, de nou, no fos cas que perdéssim la cadira, president de la Generalitat de Catalunya.
En Baños i companyia s’han mantingut ferms en la negativa d’investir a en Mas com a president al·legant que no podien donar suport a qui ha dut a terme unes polítiques tan nefastes per a molta gent del país i que, a més a més, és el líder d’un partit empastifat fins el coll per escàndols de corrupció començant pel qui va ser el seu mentor polític i que ja és conegut per tothom com el “Corleone” català. En Mas sempre ha al·legat desconeixement de les trames del 3% o de les malifetes d’en Oriol Pujol i els seus germans, però, si ja és molt lamentable que ho sabés i mirés cap a un altre cantó, encara ho és més que no se n’adones de res del que passava al seu voltant la qual cosa demostraria, per enèsima vegada, la seva manca absoluta de capacitat per exercir el càrrec de president.
Ara bé, sembla ser que les coses estan canviant i en la darrera compareixença dels líders de la CUP hi va haver una petita, però molt significativa, inflexió. Per primer cop des de les eleccions del 27 S la CUP va modular el seu discurs i no digué, com havien dit fins ara, que de cap de les maneres farien a Artur Mas president sinó que ens digueren que ho consultarien de nou amb les bases.
De moment la CUP s’ha descordat el cinturó. Veurem si a aquest fet segueix la descordada del botó, la baixada de la cremallera i, finalment, la baixada de pantalons fins als turmells.
Hem assistit, doncs, durant aquests, gairebé, dos mesos, a una posada en escena per part de la CUP que només era teatre pur? Forçaran els “cuperos” unes noves eleccions davant la impossibilitat de formar govern per part d’en Mas? o bé, l’investiran al·legant qualsevol excusa barata la qual, ja veurem, si se l’empassa el seu electorat molta part del qual va votar-los per tal que el “senyor” Mas no fos president?
Com he dit al principi, les coses no pinten gaire bé, i em temo que haurem de tornar a veure a en Mas de president amb el suport de la CUP.
Tot i això, no perdo l’esperança i espero que no haguem de cantar als senyors de la CUP aquell famós bolero que duia per nom “Teatro” i que interpretà magistralment aquella cubana de nom artístic “La Lupe” i que feia així:

Igual que en un escenario
finges tu dolor barato
tu drama no es necesario
ya conozco ese teatro.

Fingiendo,
que bien te queda el papel
después de todo parece
que esa es tu forma de ser.
Teatro,
lo tuyo es puro teatro
falsedad bien ensayada
estudiado simulacro.

Fue tu mejor actuación
destrozar mi corazón
y hoy que me lloras de veras
recuerdo tu simulacro.

Perdona que no te crea
me parece que es teatro.

En fi, per a ells va el pollastre.

Adéu, Krahe!

Va ser aquell 8 de novembre del 2009, a la Nova Jazz Cava, quan el vaig veure en directe per primera i última vegada.
Aquell home de posat seriós, esprimatxat, amb aspecte de Don Quixot, ens oferí un repàs als seus temes més coneguts trufat amb noves cançons del seu nou àlbum “Toser y cantar”. Fou una delícia gaudir de temes tan coneguts com “Vecindario”, “La tormenta” , “Un burdo rumor” o “Paréntesis” i també escoltar per primer cop, en el meu cas, “Navalagamella” o “El 2 de mayo”.
Avui, però, un infart se l’ha endut amb “El tío Marcial” i ens ha deixat sense el seu enginy, la seva llengua mordaç i la seva intel·ligent ironia.
En Krahe va tenir l’honor de ser el primer artista censurat de la democràcia. El seu tema “Cuervo ingenuo”, on posava a caure d’un burro el llavors president socialista, Felipe González, no agradà al PSOE i durant l’emissió d’un concert d’en Joaquín Sabina, en el qual hi actuava també en J.K., la TVE va deixar negres les pantalles dels televisors mentre en Krahe interpretava la susdita cançó.
També fou denunciat, cap a l’any 2004, crec recordar, per un vídeo que duia per nom “Como cocinar un Cristo” en el qual es donava la recepta, com si fos una recepta d’un qualsevol plat de cuina, per tal de coure un Crist. El vídeo escandalitzà la cristiandat fins al punt que el “Centro Jurídico Tomás Moro” es querellà contra ell per un, suposat, delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Malgrat tot, un jutjat de Madrid l’absolgué l’any 2012 de totes les acusacions que se li feren.
La sàtira perd amb la seva mort un dels seus grans actius i es queda cada vegada més orfe.
La pèrdua d’aquest àcrata convençut, d’una lucidesa esmolada, ens nega la possibilitat de poder gaudir de noves cançons però, que hi farem!, continuarem escoltant i tornant a escoltar tota la seva discografia.


“Tan pronto por aquí” dijo el tío Marcial
con un gesto de asombro,
cuando la vio venir con su blanco sayal
y la guadaña al hombro.