Passa que, quan un és fora de casa durant algunes hores o durant alguns dies, té també la necessitat imperiosa d’orinar. Doncs bé, una cosa tan natural com aquesta pot crear-te, si ets home, uns certs problemes que, particularment, em resulten d’allò més desagradables.
La qüestió és que si el lloc on s’ha de produir la micció no és, o bé la casa d’un amic, conegut o familiar, o bé el quarto de bany de l’habitació d’un hotel o un altre lloc, més o menys, domèstic, un s’ha de dirigir a uns urinaris públics (bars, restaurants, estacions, grans magatzems, àrees de servei…. ) per tal d’alleugerir la bufeta.
El problema radica que els urinaris públics per al sexe masculí estan conformats de tal manera que hi ha poques tasses de vàter, utilitzades, més que res, per alleugerir el ventre, i a la majoria de les quals fa basarda acostar-s’hi, i una colla d’urinaris col·locats un al costat de l’altre on els mascles drets i prèvia baixada de la cremallera o descordada de botons de la bragueta, i amolla l’orinada.
El problema al qual em referia al començament, i després d’haver posat al possible lector d’aquestes línies en situació, esdevé quan a mitja pixarada, l’urinari abans esmentat, comença a expulsar aigua per una mena de difusor situat generalment a la part superior del mateix o en alguns models a les parts laterals. Quan això succeeix aquesta aigua que aspergeix l’urinari, amb la finalitat de fer-ne la neteja, i que rellisca per totes les parts del giny, acaba indefectiblement esquitxant els genitals masculins que treuen el cap per la susdita bragueta. Arribats a aquest punt la primera reacció és fer un pas enrere per tal d’evitar l’esquitxoteig, però, en cas de fer-ho hom se n’adona, gairebé instantàniament, que es pixarà a terra per la qual cosa aguanta estoicament els esquitxos tot pregant a Déu totpoderós per a no agafar uns fongs grans con xampinyons o una molesta infecció d’orina.
Ara, però, darrerament me n’he adonat que molts d’aquests urinaris tenen una mena de cèl·lula fotoelèctrica, situada mig pam per sobre del mateix, la qual mentre hi ha algú davant no deixa sortir l’aigua per aigualejar-lo i quan aquest algú deixa de ser-hi llavors sí que es produeix l’aigualejada. Bé, ja hem fet un pas endavant però, l’altre dia quan vaig anar als serveis d’un bar, vaig quedar parat dels urinaris que hi tenien. Es veu que ara la tecnologia, per fi, s’ha posat al servei de l’home i han arribat els urinaris que no necessiten aigua per fer-ne la neteja sinó que aquesta es realitza mitjançant un flux d’aire amb essència de llimona que fa les delícies de qualsevol pixaner transeünt que, mig extasiat per la cítrica fragància, moltes vegades surt del lavabo sense haver-se endreçat el pardal adequadament per la qual cosa ja són diversos els detinguts per escàndol públic després de fer ús d’aquestes noves tecnologies.
I és que la ciència, com queda demostrat, no té límits.
No Responses