A mitjans d’agost de l’any mil nou-cents quaranta les forces de la Luftwaffe creuaven el Canal de la Mànega per tal de bombardejar territori de la Gran Bretanya. Davant seu els esquadrons de la RAF (Royal Air Force), molt mancats d’efectius humans i d’avions, es disposaren a plantar-los cara. Començava, doncs, el que més tard s’anomenà la Gran Batalla d’Anglaterra. Cap a les sis de la tarda totes les forces angleses estaven a l’aire lliurant un intens combat contra els maleïts nazis. Era una batalla a caixa o faixa. La RAF, amb la valentia i destresa dels seus pilots, aconseguí, finalment, que els avions de la Luftwaffe giressin cua i posessin rumb a les seves bases a l’Alemanya, estroncant doncs, una probable i futura invasió per part dels nazis. Fou llavors, quan ja tot s’hagué acabat, que el primer ministre britànic, Sir Winston Churchill, diguè al general Sir Hastings Ismay, secretari del Gabinet de Guerra, la famosa frase: “Never in the field of human conflict was so much owed by so many to so few” (Mai en el camp del conflicte humà tants degueren tant a tan pocs).
En la situació actual de crisi aquesta frase costaria molt d’empassar. Perquè agafés sentit l’hauríem de girar com un mitjó. És a dir, hauríem de dir: “Mai tan pocs degueren tant a tants”. Per aquests “pocs” actuals em refereixo, naturalment, a l’escòria de polítics, banquers i empresaris, tots ells indignes lladregots hispànics (inclosos els catalans, que d’això de pispar en saben una bona estona) i que s’han fet barba d’or vivint a les costelles de la ciutadania.
Noi, si això és el progrés potser seria millor tornar a les cavernes.
No Responses