Indecència porcina

Ens dóna el diccionari diferents accepcions pel mot “decent”. Veiem-ho:
decent:
adj1. Que mostra respecte als bons costums, que no ofèn el pudor, la vista, etc. (Anar vestit d’una manera decent. Maneres decents. Llenguatge decent.)
2. Que obra dignament. (És un home molt decent)
3. Moderadament confortable o satisfactori; passador. (Una casa decent. Un sou decent)

Bé, l’individu al qual faré referència tot seguit és l’antítesi de les tres accepcions del mot “decent”. Val a dir doncs, i sense cap mena de dubte, que és un indecent. És a dir, ni mostra respecte als bons costums, ofèn el pudor de qualsevol persona provocant una incomoditat manifesta i fins i tot una nàusea incontrolable només amb la seva presència. No obra pas dignament, ans tot el contrari, el seu únic objectiu és causar quan més mal millor als qui no són de la seva corda. I, per rematar-ho, si un ésser decent lluitaria i faria esforços perquè el treballador tingués un sou decent ell preferiria que la gent treballes per un got d’aigua i quatre grans d’arròs al dia.
És evident que per aquest esclavista del segle XXI el proletariat viu per sobre de les seves possibilitats i això, per ell, és intolerable.
Com s’atreveixen aquesta colla de pòtols a voler treballar només 8 hores diàries o fins i tot 7 com a França? Com s’atreveixen a voler tenir 30 dies de vacances a l’any? Com s’atreveixen a voler cobrar un subsidi quan són despatxats per l’amo de torn? Com gosen voler tenir un cotxe a la porta de casa i una casa on poder-hi malviure? Que s’han cregut voler menjar tres cops cada dia? Què és això de no agenollar-se quan els patrons passem pel seu davant? Però què és això? Ai!, quan tornaran aquelles jornades laborals de 14 o de 16 hores? Totes aquestes preguntes se les deu fer un Juan Rosell turmentat pels “privilegis” que han assolit els obrers els quals, al seu parer, haurien de ser obligats a treballar més hores i cobrar menys (quan menys millor, tal i com deia el seu predecessor Gerardo Díaz Ferrán).
El devastador sistema neoliberal que ens han encolomat, sí o sí, és el responsable de que apareguin monstres com el tal Rosell (els strigoi romanesos, el serbi Savanovic o el també romanès Vlad Tepes són gairebé germanes ursulines al seu costat).
Només un ésser tan repulsiu i obscè com Juan Rosell (president de la CEOE) pot ser capaç de dir sense enrojolar-se coses com les següents:
“El trabajo fijo y seguro es un concepto del siglo XIX ”
Com? Sembla mentida que un tipus ensinistrat als Jesuïtes de Sarrià, l’UPC i la Universidad Complutense, sigui capaç d’escopir tals afirmacions (o potser aquesta n’és la causa). Cal recordar-li a en Rosell com es treballava al segle XIX? Per començar l’obrer podia ser despatxat en qualsevol moment que l’amo de torn cregués oportú (la qual cosa és totalment contraria al que afirma Rosell ja que en el XIX el concepte de “trabajo fijo y seguro” era, simplement, una quimera). Normalment es cobrava per jornada, és a dir, el dia que no es treballava no es cobrava, si el treballador es posava malalt o patia alguna mena d’accident, laboral o no, tampoc cobrava, accentuant així la misèria en la qual les famílies dels treballadors havien de sobreviure.
Val a dir també que en el segle XIX el treball infantil era freqüent i una mà d’obra encara més barata que la d’un adult (ja està trigant en Rosell a proposar que torni això de poder contractar criatures de sis, set o vuit anys per tal que comencin a veure la realitat de la vida que els hi espera).
“Es absolutamente necesario que España y Europa lleven a cabo reformas de las que duelen, pero de las que curan”, va amollar uns dies després, i amb tota la barra les ha comparat amb la “mercromina” amb la qual les nostres mares ens tenyien de vermell genolls i colzes espellofats tot dient: “Es como cuando nuestra madre nos ponía un poco de mercromina cuando nos caíamos de niños (…) y nos decía: ‘si duele, es que cura’.
Doncs apa Rosell, ja pots començar a donar el teu sou per finançar el banc d’aliments, els teus plans de pensions i els teus estalvis per poder donar més beques menjador o obrir algun quiròfan que encara resta tancat i tots els teus immobles per poder acollir-hi la gent que perd el seu habitatge per culpa d’entitats financeres tan corcades com tu mateix. Ja ho veuràs, fa mal, però curarà un munt de gent (si et manca “mercromina” jo mateix te la pagaré).
I és més, d’acord, si s’han de fer reformes de les que fan mal, fem-ho. Nacionalitzem totes les empreses més valuoses i transcendents del país i el senyor Rosell que faci cua a l’INEM per percebre l’immens subsidi d’atur de 426€.
Aquest subjecte vomitiu encara lamenta que les reformes laborals, que han deixat els treballadors als peus dels cavalls, hagin sigut insuficients. Aviat haurem de veure el treballador indemnitzant al patró quan aquest decideixi enviar-lo a l’atur.
Va afegir també l’indecorós Rosell que “en un futuro habrá que ganarse el empleo todos los días”.
Això, segons ell, està bé, però per als altres, perquè guanyar-se el lloc de treball cada dia no va pas amb en Rosell ja que ell fa gairebé sis anys que s’asseu a l’”Iron Thron” que en aquest cas no està situat a la “Red Keep” de “King’s Landing” sinó que es troba al carrer Diego de León, nº50 de Madrid.
Cal tenir, però, l’esperança que, com diu el refranyer, “a cada porc li arriba el seu Sant Martí” tal i com li va arribar al seu antecessor en el càrrec, el gran lladre corromput Gerardo Díaz Ferrán, que actualment està fent una estada a Soto del Real condemnat per alçament de béns, concurs fraudulent, blanqueig de capitals, integració en organització criminal i alguna fotesa més.
Ja ho veus Rosell, porta’t bé i procura que no t’investiguin gaire ni les comptes corrents ni el patrimoni  no fos cas que acabessis com el Polifem de la cançó que, sense rancúnia i des del respecte, et dedico.