Avui hem enterrat la Lola. L’acte, trist com tots els enterraments, litúrgicament rutinari amb un ensotanat que no hi posava gaires ganes, s’ha vist de sobte sacsejat quan el seu fill ha pujat a l’altar per llegir unes paraules d’acomiadament a la seva mare i donar les gràcies al nucli familiar, als assistents i als no assistents a la cerimònia. El que el Josep ha dit ha deixat la cerimònia oficial en un fet totalment adotzenat. El ritu religiós ha quedat mancat de consistència, d’originalitat, ridícul, d’una irrellevància aclaparadora. L’enterrament ha pres cos. Des de les primeres paraules han aflorat els sentiments dels que la coneixíem molt i dels que no la coneixien gaire, però el sotrac ha sigut, em sembla, general. Tots els que hi érem sempre recordarem l’enterrament de la Lola pel que ens va dir el seu fill, segur. Això sí que, realment, ha sigut “El discurs del rei”.
Lola, que descansi en pau; si algú s’ho mereix, és vostè.
No Responses